[LaCrisi-paguinElsRics] 3 de interes

Mie Sep 26 16:36:12 CEST 2012

Voleu fer el favor de callar!DAVID FERNÀNDEZ | 12/09/2012
Del franquisme reformat, al pacte del Majestic o l'actual tripartit de
dretes, la doctrina de poder convergent continua invocant la llei del
silenci

  a.. Jose Maria Aznar saluda Duran i Lleida en la signatura del Pacte del
Majestic QUIQUE GARCIA
“Com pot defensar, un partit socialista, una constitució que imposa el
sistema econòmic capitalista; com pot, un partit catalanista, demanar el sí
en el referèndum si la Constitució nega el dret a l’autodeterminació del seu
poble...”. Això escrivia Lluís Maria Xirinacs el novembre de 1978 al diari
Última hora. La resta de la història, que avui fa aigües arreu, és prou
coneguda: el modèlic trànsit transitori pels fraus, les renúncies i les
hipoteques de la reforma impune del franquisme. I els qui la van abonar
contra dècades de lluita contra la dictadura i les possibilitats de
llibertat política i de justícia social per als Països Catalans.

2012. 34 anys després, és impossible esbossar què diria avui Xirinacs, autor
de La traïció dels líders, davant una CiU que, aparentment, marxa per la
independència mentre, al mateix temps, governa del bracet del PP. Sistema
dual de poder: doble discurs, doble economia, doble moral... i doble
comptabilitat. Però, en tot cas, la crònica dels 23 anys de pujolisme
perllongat arrosseguen una constant històrica, pura genètica convergent, que
encara avui perdura. Encara que sigui el propi inventor –el mateix Jordi
Pujol– de la pràctica de "la puta i la Ramoneta", el "peix al cove" o l’
etern "avui no toca" qui, avui, anunciï que allò s’hauria d’acabar. Nou
miratge? Nou brindis al sol? Fi de cicle?

Davant l’atzucac autonòmic, l’escomesa recentralitzadora i el col·lapse
econòmic, ara per ara, la lògica parlamentària parla per si sola: de divuit
lleis presentades pel govern convergent, els populars només s’han oposat a
una i han estat claus per aprovar-ne la meitat. Entre elles, no cal dir-ho,
els pressupostos de les pitjors retallades i les tisorades més fondes. El PP
convergeix i la resta són paraules que el vent s’endugué. Això sí, la
“transició nacional” i “el pacte fiscal” continuen sent els productes
estrella de la mercadotècnia convergent. Verba volant. Facta manent.

‘In dubio, pro Hispania’

Res de nou sota el cel. És la mateixa CiU que ja va sostenir les darreres
estretors d’un PSOE en fallida, rere els escàndols del GAL que tenallaven
González; la mateixa CiU que va encimbellar l’aznarisme al control de l’
Estat per la via del Pacte del Majestic; el mateix Pujol que definia l’acord
de finançament de 2001 entre CiU i PP com “el millor pacte de la història”;
el mateix Duran que va abonar –amb l’abstenció activa– el cop d’Estat
financer ordit el maig de 2010 per Zapatero.

El buc insígnia sistèmic que és el Grup Godó, amb el guatlla Enric Juliana
al capdavant, escrivia aleshores en un article titulat “CiU salva Espanya”:
“En aquests moments, el ‘sistema Espanya’ no balla com una baldufa gràcies
a l’abstenció de deu diputats catalans, el cognom dels quals és Duran i
Lleida, Macias, Xuclà, Pigem, Campuzano, Riera, Sánchez i Llibre, Surroca,
Jané i Tarruella”. Touché. Tampoc va ballar el 1981 amb la LOAPA, ni el 1992
amb els Jocs Olímpics, ni el 2005 amb la Constitució Europea. “Tranquil,
Jordi, tranquil”, deia el Borbó el 23-F. I tots a terra. Oligàrquicament.

Tot plegat, tanmateix, no és només una hemeroteca del passat més recent. És
el present immediat. Senyera o estelada de cap de setmana, des del retorn
de CiU a la Generalitat, l’acord amb el PP no ha estat només tàcit o
preferent, sinó sòlid i reiterat. Així ho demostra, de nou, el darrer acord
parlamentari amb Alícia Sánchez Camacho per aprovar els pressupostos de
2012, que constava de deu punts d’obligat compliment. Entre d’altres,
control del dèficit, reducció del sector públic, suport a víctimes del
terrorisme o millorar la dotació dels Mossos d’Esquadra. Discrepàncies
internes? Les pròpies bases convergents s’expressaven al darrer Congrés de
Reus de la primavera passada: el 99,6% abonava la tesi neoconvergent de la
doctrina del xoc d’unes retallades que s’aprofundiran durant el curs polític
present.

Transició enlloc

En la cloquejada matèria nacional, el periodista Roger Palà ha sintetitzat
que, si aquesta transició tan particular es dóna, en tot cas, és “cap a
Espanya”. Palà, que anomena “tripartit de dretes” l’actual aliança entre
CDC, UDC i PP, recorda la distància entre les paraules i els fets del
govern de CiU a través del vot parlamentari convergent: contra el foment del
català a la justícia, tombant la llei del cinema, contra la publicació de
les balances fiscals, pel buidatge i el tancament de les delegacions
internacionals, contra les garanties jurídiques a qui posés el CAT a les
matrícules i, sobretot, contra l’estocada de mort a TV3 i Catalunya Ràdio,
“que té un únic beneficiari: el Grup Godó”.

Entremig d’aquest desori i mentrimentres maregen la perdiu, l’argumentari
tàctic de l’anomenat sector sobiranista de CDC –al qual cal afegir el sector
sobiranista d’Unió que encapçala Vila d’Abadal, l’alcalde de Vic que governa
plàcidament, de facto, amb PxC– diu a qui el vol escoltar que el full de
ruta és que un misteriós pacte fiscal –un hipotètic impossible en l’actual
context financer i polític espanyol– que serviria per demostrar per enèsim
cop el cul de sac de sempre.

Per acumular tensió, convocar eleccions anticipades a la primavera i
conformar una nova majoria amb ERC. Una ERC, la d’Oriol Junqueres, que, al
darrer congrés, després del fiasco del tripartit i les picabaralles
internes, va materialitzar un nou paradigma singular: “Entre el país i l’
esquerra, el país”. Que el país seria –per el·lipsi dialèctica– a la dreta
convergent, ho van ometre. Altres càlculs aspirarien a allargar el poder de
CiU fins al 2017, davant un 2013 que ja es preveu com el pitjor any de la
crisi i el moment en què les costures socials, que ja rebenten a la regió
metropolitana i a les perifèries urbanes, esclataran.

Persistent memòria torracollons, el 2005, un nou Estatut va veure la llum al
Parlament de Catalunya. Al cap de tres mesos, Mas el va retallar després de
reunir-se amb Zapatero a La Moncloa. Retalla que retallaràs, fent camí cap
enlloc. El 2010, el miratge unitari del 10-J va durar, exactament, un dia. L
’endemà, va néixer un ambigu pacte fiscal, fidel a l’ambigüitat calculada
de l’herència convergent: poder i diners. Memòria, doncs, que és antídot,
quan no es tracta de no concedir el benefici del dubte sobre el nou cicle,
sinó de constatar l’insuportable rigor de l’hemeroteca convergent. La que
xiula que, on posen la cartera, posen la senyera.

Ja ho escrivia Pere Quart el 1969 als Versos elementals i a propòsit dels
Summes Senyors Intocables: “L’aire és confús, estantís / d’una pau
corrompuda, d’una pau corruptora / tan injusta, fundada en la por / d’un
ordre incivil / que ens esprem a profit / dels Altíssims Senyors que la
imposen”. Pere Quart, el primer que va rebutjar, el 1982, la Creu de Sant
Jordi atorgada per CiU, prosseguia: “Instal·lats als palaus, als balcons,
als passeigs (...) la quinta columna que llasta, enferritja, entrebanca i
fatiga”. Sabia del que parlava. Des de 1976, poders i diners mixturats d’
antic, quan el primer lema de CDC ja anunciava: Ordre. Economia. Benestar.
El seu ordre i la seva economia: pel seu benestar.

També ho escrivia Salvador Seguí fa 93 anys: “Els primers i potser els únics
que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren Fomento del
Trabajo Nacional”. I donant la raó històrica al Noi del Sucre, la patronal
Foment del Treball Nacional no va convocar la Diada de 2012, la que va
reclamar amb altaveus i arran de carrer, un cop més i després de dècades de
lluita, la llibertat política dels Països Catalans. Una llibertat que no
està en venda, com ho està el país, en la crònica convergent de la renúncia
permanent.

On posen la cartera posen la senyera D.F. | 24/09/2012
· Oposició en el si de l'alta burgesia catalana sobre el nou escenari
polític català , mentre la CEOE reclama “unitat de mercat”

  a.. Artur Mas amb Javier de Godó, propietari de 'La Vanguardia'
Ho advertia Salvador Seguí el 1919 a l'Ateneu de Madrid. I ho certifica la
realitat el 2012. L'anarcosindicalista advertia fa 93 anys que “si algun dia
és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els
primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de
Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del
Trabajo Nacional”. I en les darreres setmanes, totes les instàncies
patronals i empresarials s'han posicionat en relació al debat sobre un estat
propi. Amb matisos, gairebé totes s'hi han declarat en contra. I com més
poder econòmic i financer, més en contra. La Caixa, Abertis, Agbar, Gas
Natural Fenosa o Banc Sabadell mantenen un silenci infranquejable que el
diari especialitzat 'El economista' interpreta com el rebuig de “la gran
empresa catalana” a “la petició d'independència de Mas”. Fins i tot la CEOE,
la patronal espanyola dirigida pel català Joan Rosell, ha reclamat, després
d'un tens debat intern, “unitat de mercat” i ha advertit que la
independència seria “un enorme problema”. En el rerefons, un primer senyal
de l'estratègia anunciada pel PP d'activar l'empresariat per pressionar CiU
contra el procés sobiranista obert a Catalunya.

Un esmorzar de luxe al Via Venetto
Probablement, la metàfora d'aquest posicionament empresarial es va viure el
passat dimarts 18 de setembre al restaurant barceloní de luxe Via Venetto.
Allà, dos dies abans de la trobada amb Mariano Rajoy, el president Mas va
convocar l'elit empresarial i els propietaris de les majors empreses
catalanes, que li van reclamar que frenés la deriva independentista, adduint
que temien pels seus negocis i que tenen forts interessos comercials al
mercat espanyol.

A l'esmorzar, organitzat per l'expresident de Borges Antoni Pont i que es
convoca periòdicament, hi eren presents, entre d'altres, Juan Echevarria
(expresident de Nissan i exsogre de Joan Laporta), Ricard Fornesa (conseller
d'Abertis i expresident de La Caixa), Sebastià Salvadó (RACC), Casimiro
Molins (Ciments Molins), Mariano Puig (Grup Puig), Joan Uriach (de la
farmaceútica Uriach) o Josep Ferrer (Freixenet). Gairebé totes van
aconseller a Mas prudència i cautela i evitar enfrontaments i alhora van
defensar un nou pacte fiscal que no trenqui la unitat de mercat neoliberal,
singular variant econòmica-financera de “la unidad de destino en lo
universal” del règim franquista.

Endarrera aquesta gent, tan ufana i tan superba…
Transició nacional cap a la independència? Ningú al comandament -La
revolució i els diners
Xavi Domenech

Les revolucions de l’inici de la modernitat, malgrat tots els principis
aplegats en el seu si, començaren com un problema d’hisenda. França i
Anglaterra visqueren de 1756 a 1763 el que es conegué com la guerra del set
anys. Acabà amb la victòria anglesa, però el cost de la guerra havia buidat
les arques del regne i per omplir-les de nou es decidiren a pujar els
tributs a les colònies americanes. El resultat immediat fou la seva revolta.
Tanmateix, inicialment els colons no cercaven fer una revolució, ni tan sols
proclamar la independència que donaria lloc als USA, sinó només ser
acceptats com a súbdits de ple dret de l’Estat Britànic. Però allò que no
cercaven fou el que acabaren fent el 1776 amb una de les declaracions més
belles de la història contemporània: la de la Independència de 1776.  Havia
començat com un problema d’hisenda, acabà tanmateix amb paraules que farien
vibrar el segle vinent i encara part del nostre: Considerem com evidents les
següents veritats: que tots els homes foren creats iguals, que van rebre del
seu creador certs drets inalienables; que entre ells es conten els drets a
la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat; que per assegurar
aquests drets foren implantats governs entre els homes i que el seu poder
jurídic es deriva de l’aprovació dels governats; que sempre que una forma de
qualsevol govern demostri que es contrari a aquest objectiu, el poble té
dret a canviar-la o abolir-la i a implantar un nou govern...

Una revolució que no feren sols. Foren ajudats en el procés pels francesos,
que cercaven l’afebliment britànic en justa revenja per la derrota infligida
durant la guerra dels set anys. I fou aquesta ajuda a la revolució americana
la que acabà per esgotar les arques de la Monarquia de Lluís XVI. Obligat
per aquesta situació i per la negativa del primer estat, format per la
noblesa, el monarca convocà els Estats Generals per negociar el pagament de
nous impostos. Els nobles cercaven majors prevendes de l’Estat, en un moment
on estaven en franca decadència econòmica, a canvi dels nous tributs; el
poble menut constituït en el tercer estat omplí centenars de milers de
quaderns de queixes buscant una major reconeixement. No es tractava l’inici
d’una revolució.  Però el 1789 el que feren, quan el tercer estat declarà
que ell no era un estat més sinó, en paraules manllevades del nostre
present, la representació del 99% i per tant del poble, fou finalment una
revolució pràcticament sense parangó a la història. Com afirmà Danton al
judici que l’havia de portat a la guillotina, era cert, eren culpables.
Culpables, segons les seves paraules, d’haver afirmat que l’home més humil
de França era tan gran com el més gran dels homes de tota la terra.

Deia Thomas Paine, l’autor d’obres que com el Sentit Comú o els Drets de l’
Home esdevenen cabdals per entendre quina sang creuava aquestes grans
revolucions, en carta a George Washington que “participar en dues
revolucions –com ell va fer– significa viure per alguna cosa”. Certament
aquestes revolucions començaren com un problema d’hisenda, però per poder-se
encarnar féu falta aquesta cosa més, quelcom més, molt més. Un ideari que
esdevingué hegemònic entre les classes populars, un ideari que contemplava
un nou món i un pacte social pel qual, finalment, valia la pena fer una
revolució. Sense això hagués quedat com un mer problema d’hisenda revestit
de cent, un miler o un milió de proclames. Sense més.

Què vol aquesta gent? Catalunya…

La realitat del dèficit fiscal és present en altres territoris de l’Estat
espanyol, en alguns casos fins i tot amb major intensitat que a Catalunya,
però és aquí i no a altres llocs on ha esdevingut la clau de volta del
discurs hegemònic de com superar la crisi. La diferència rau evidentment en
una realitat que tan sols és pròpia de Catalunya: l’existència d’una
identitat nacional que articula políticament el país i que no ha solucionat
de forma manifesta el seu encaix amb Espanya, en un llarg reguitzell de
capítols que tenen el seu epíleg en la sentència del Tribunal Constitucional
sobre l’Estatut de Catalunya. Aquesta és la base, però l’abonament del
creixement de l’independentisme actual ha estat la crisi i com un cert
discurs sobre la mateixa s’ha obert camí dins d’aquest sistema polític en
detriment d’altres claus explicatives. De fet, la major d’aquest nou
independentisme és sobrevingut. La narrativa implicita pot partir del
supòsit que tot bon català en el fons ha estat sempre independentista, però
és això: un supòsit. Una paraula clau aquesta del bon català, que Mas va
traduir com “el millor de Catalunya”. Un implícit que ha permès, per
exemple, que una poesia d’Espriu a favor del reconeixement de la pluralitat
dels pobles d’Espanya es convertís en un clam independentista o que es
suposi, que és molt suposar, que CIU i els sectors socials que representa
han estat sempre independentistes encoberts. Independentistes  als que cal
“impulsar”, cal “ajudar” i, finalment, caldrà “votar”. El crit de la Pl.
Sant Jaume, formulat per celebrar el retorn del President de Madrid, “Mas
president, Catalunya independent” estableix clarament, en aquest sentit, l’
ordre de prioritats sota el qual es vol fer creue que s’assolirà la
independència.

La base social d’aquest nou independentisme troba el gruix dels seus nous
reclutes entre la classe mitja. Una classe de fronteres extraordinàriament
indeterminades, tan indeterminades com amplia és la centralitat política,
social i cultural que adquireix en els imaginaris col·lectius catalans. Unes
fronteres en tot cas que en el seu sentit més ampli agruparien a un 35% de
la població d’aquest país. Gairebé dos milions i mig de persones hi
pertanyen, no és poc malgrat no sigui tampoc la classe majoritària. És
alhora el sector que més diaris consumeix, el que més participa, el que més
interès per la política mostra, la classe més “moderna” i culta, el que es
situa sempre en el centre del discurs del sistema polític. El sector social
que a voltes té en definitiva la capacitat i la creença, de representar-se i
presentar-se com el “poble”. Lluny queda en aquest sentit la vella narrativa
de la classe obrera. Però és un poble que està vivint l’ansietat de veure
com gran part de la seva estabilitat, valors i creences es troben en aquests
moments amenaçats.

Aquesta classe es va ampliar, renovar i transformar durant la dècada dels
vuitanta del segle passat, amb el creixement dels aparells administratius
municipals i autonòmics, que proveïen de noves feines tant a l’administració
com a sectors relacionats amb ella. Fou una bona època coronada de forma
daurada durant la dècada dels noranta, en part degut al creixement econòmic,
en part degut a un neoliberalisme llegit en primera instància no tant en
clau de reducció de l’Estat com en clau de transferència de recursos del
sector públic cap el privat. En aquell moment aquesta classe es
caracteritzava per una forta estabilitat laboral, uns elevats nivells de
renda i l’accés a un consum cultural d’alt nivell. De fet el creixement de
la renda disponible la portà a l’estalvi del recursos aconseguits via
adquisició de béns immobles, fou la classe social capdavantera en aquest
sentit, tan sols superada en aquest comportament pels empresaris. Però amb
el canvi de mil·lenni els efectes de la nova hegemonia neoliberal es
començaren a notar a la franja més jove d’aquesta classe. Abans de la crisi
tan sols un 20% d’aquesta franja aconseguia cobrar un sou superior a 1.000
euros, mantenint l’estatus i el nivell de vida gràcies a les transferències
de renda dins de la família. Semblava llavors que s’estava retardant la seva
reproducció com a classe, amb trajectòries laborals marcades per la
precarietat. Amb la crisi i la seva gestió neoliberal aquest “retard” esdevé
perillosament estructural. Alhora, en un procés que s’ha accelerat els
darrers anys, l’administració pública catalana ha minvat el seu paper de
font de provisió de treball i transferències, mentre l’estancament econòmic
afecta cada cop més a les activitats lligades al sector privat i els
estalvis invertits en habitatges s’han, literalment, esfumat.

No és aquesta classe social la més afectada en termes absoluts per la crisi,
però aquesta els està mirant de fit a fit, mentre els seus fills es
converteixen en carn de canyó d’una economia cada cop més desregularitzada.
De fet, en termes relatius, és un dels sectors amb menys respostes front la
crisi. No s’articulen en el repertori de protesta clàssic dels moviments
socials. Ni per condicions objectives, la seva fragmentació interna impedeix
una actuació de tipus sindical o la utilització d’eines com la vaga, ni per
autorrepresentació i tradició, està a les seves mans aquest tipus de
resposta. En el conflicte entre empresaris, públics i privats, i
treballadors es troben atrapats en un procés on perden tot tipus de
centralitat. La seva resposta ha de ser directament política. I és en aquest
camp on s’articula la independència no tan sols com un procés d’
autodeterminació nacional, sinó també i sobretot com una esperança en la que
es superarà la situació actual, una esperança en la que es recuperarà la
centralitat perduda. És aquesta classe, o un gruix important de la mateixa,
la que dirigeix aquest camí cap a la independència (al igual que va ser però
en franges diferents, i amb un component més clarament popular, la que va
protagonitzar una part del 15M). No els treballadors que s’han convertit per
alguns dels teòrics del procés en poc més que una white trash inoperativa
políticament. Tampoc els empresaris que segons molts dels analistes actuals
ja no juguen el paper rellevant de condicionament polític que tingueren en
el passat, al haver perdut el seu pes en una societat catalana travessada
per la globalització. De fet, al parlar d’ells alguns dels principals
atiadors del “transversalisme” els hi surt l’ànima d’esquerres, oblidada en
tantes altres coses, per explicar-nos que la burgesia està aterrida davant
de tot el que està passant. I és cert que gran part dels empresaris d’aquest
país extreuen cada cop més una part substancial dels seus ingressos de
rendes i no només del teixit productiu. Com també ho és que molts d’ells han
aconseguit mantenir les seves empreses a partir d’ajudes del sector públic.
Però tampoc res diferent al que s’esdevé a la resta del món. És més, tampoc
el paper que tinguin les grans corporacions financeres i industrials, per
molt o poc catalanes que siguin, pot ser menor en la definició de si el
procés d’independència anirà endavant o no. No deixa de sorprendre que
precisament ara, quan estem vivint un procés global d’imposició dels grans
poders econòmics per sobre de qualsevol sobirania nacional, molts analistes
polítics ens expliquin que el seu paper ha esdevingut irrellevant. A voltes
en l’explicació sobre com anirà tot plegat sembla que visquem al país de
nunca jamás.

El procés que ha portat a tants cap a la independència té una base real: el
desig de constituir un poder propi i proper que sigui més controlable en un
món aparentment incontrolat, com a eina clau per superar la situació actual.
Un desig i una base que generà enormes complicitats entre diversos sectors
de la societat catalana. Té però també una base substantiva en els aparells
de creació d’opinió que estan jugant un paper clau en aquests moments. Una
cosa no s’entén sense l’altra en un cercle que es va retroalimentant
constantment. Al llarg de la segona legislatura d’Aznar, moment clau pel
primer gran impuls de l’independentisme, es visqué una operació clau en
termes mediàtics. L’intent de concentració dels gran poders mediàtics en
unes poques mans i pràcticament en una sola narrativa que cercava construir
una sola identitat nacional possible, una sola Espanya possible i un sol
partit possible per dirigir-la. Procés que arribà al seu paroxisme en la
bombolla comunicativa madrilenya, on es confonia allò que passava, allò que
s’opinava i allò que se sentia a la capital de l’Estat, amb el passava, s’
opinava i es sentia a la resta d’Espanya i si hi havia dissidència aquesta
no era més que l’expressió de l’anti-Espanya. En part com a reacció, sense
el mateix abast, ni tampoc continguts, una cosa similar, hem viscut als
darrers anys a Catalunya: l’articulació d’un gran sistema mediàtic propi amb
continguts molt determinats, “de país” seria la paraula escaient. Si abans
teníem pràcticament tan sols TV3 i La Vanguardia en castellà com mitjans de
certa potència comunicativa, ara comptem amb l’ARA, La Vanguardia en català,
RAC1, una TVC transformada (tan sols cal comprovar la crítica al poder dels
espais de generació d’opinió del període del tripartit amb els actuals) i un
ampli món de publicacions digitals amb Vilaweb com a senyera, per dir-ne
només uns quants. Una esfera comunicativa que comparteix discursos i on, en
diferents graus, l’independentisme ha trobat l’espai on incubar-se,
autorepresentar-se i imaginar-se el futur. En la narrativa establerta en
aquest espai, de forma accelerada en l’últim any, el gran problema de
Catalunya no era el context de retallades de drets socials, ni tan sols la
crisi provocada pel sistema financer, sinó el dèficit fiscal. I si aquest
era el problema, la solució no era altra que superar aquest dèficit i, per
tant, canviar la relació amb Espanya o, més senzillament, superar aquesta
relació.

Mai en aquest sentit una manifestació havia comptat amb tants mitjans
convocants, ni s’havia qualificat d’històrica avant la lettre en un
reguitzell de capítols on cada nou gest o paraula es convertida en un nou
moment de caire èpic que no deixarà incòlumne el nostre present i futur.
Però aquests mitjans no fan tan sols de caixa de ressonància, el seu paper
va més enllà. Ofereixen un veritable univers simbòlic de personatges que
opinen constantment sobre la necessitat o el procés de la independència,
alhora que subministren tot una sèrie d’explicacions que la fan no tan sols
possible, ni viable, sinó gairebé màgica. Així veiem com neoliberals
confesos com Xavier Sala i Martín, que fa anys ens explicava que no hi havia
cap bombolla immobiliaria o que el Xile de Pinochet era un model de
creixement econòmic, es converteix en l’economista del procés d’alliberació
nacional. Un heroi més entre els Salvador Cardús, les Pilar Rahola o les
Muriel Casals, en un llarg etcètera més de personatges que s’han convertit
en els nous oracles nacionals. Així llegim també, en delirants editorials,
que de fet Europa ja ens ha dit que no hi ha cap problema i que, cas de
declarar un Estat propi, automàticament estarem a la Unió Europea, molt més
ben rebuts com a nació “moderna” que som front a l’Espanya castiza de
sempre. Així sabem, gràcies als telenotícies que tampoc al Barça li
afectaria la independència ja que al igual que el Mònaco juga a la lliga
francesa nosaltres seguiríem a l’espanyola o, si volem, ens n’aniríem a
jugar a França. I, finalment, ens diuen i ens expliquen que amb la
independència arribaríem a tenir la renta per capita d’Alemanya. Seríem així
l’únic país del sud d’Europa que per art de màgia, per art de la
independència, superaríem la crisi enmig d’una riquesa desconeguda fins ara.
Tot plegat amb un aire naïf que tira enrere.

La independència no és una quimera, tal com ha afirmat el monarca, però
tampoc és la superació de la crisi. Probablement, de realitzar-se, durant
els primers anys en serà una profundització. Quedaríem inicialment fora de
la Unió Europea, si és que no hi ha cap dels grans de la Unió que vulgui
apostar per aquesta independència, cosa que malgrat sembla insinuar-se
constantment des de l’esfera comunicativa de moment no sembla probable. El
problema del deute s’incrementaria, sumant a la nostre la part que ens
correspondria del global de l’Estat. Alhora la taxa d’atur seguiria sent de
les mes altes d’Europa. Podria ser diferent? Sí ho podria ser, però llavors
ja no es tractaria tan sols de parlar d’independència, sinó d’un model de
societat que no només té problemes de pacte fiscal amb Espanya, sinó també a
nivell intern. Seria una possibilitat, l’altra l’ha senyalat el catedràtic d
’economia Santiago Niño Becerra en unes declaracions que no han estat
reproduïdes pels mitjans que usualment l’acostumen a citar en les seves
declaracions favorables a l’estratègia seguida fina ara. Si es vol que la
independència s’assoleixi i sigui “sostenible” caldria preguntar-se, segons
el catedràtic, “Quina Catalunya? (…) Catalunya té actualment 650.000
aturats. D’aquests 650.000 aturats quants són immigrants? Aquesta Catalunya
independent podria arribar a un acord per treure aquests 650.000 aturats
immigrants?” Quina Catalunya? Certament aquesta és la pregunta.

Artur I de Catalunya

Davant una demanda inesperada sobre el model d’Estat que tindria la nova
Catalunya el President va afirmar que no tindria perquè ser republicana,
provocant l’estupefacció general. És d’esperar que el primer rei de
Catalunya no sigui l’últim de la nissaga dels Borbons. Sembla una broma,
encara que és cert que el vell somni del nacionalisme conservador era l’
articulació amb Espanya a partir d’una monarquia dual a imatge de la d’
Austria-Hongria. Per si de cas, sembla que el mataelefants ja ha quedat fora
de la cursa per ser rei de la nova Catalunya a tenor de l’escrit de la Casa
Real sobre el tema. Queda així de moment el Tro vacant, però a tenor del to
que està adquirint tot plegat les apostes podrien apuntar cap un altre
candidat: Artur I de Catalunya.

La pregunta sobre el model d’Estat de la nova Catalunya era inesperada pel
President, car la situació, tota la situació, era inesperada. Ell, com el
partit governant, no cercaven de forma tan directe el canvi de narrativa
sobre la relació entre Catalunya i Espanya que sobrevingué després de l’11
de setembre. Havien pensat en una gran mobilització sobre el pacte fiscal.
Però en aquest país les grans mobilitzacions nacionals han estat sobre l’
Estatut. Així fou aquell llunyà 11 de setembre de 1977, ara injustament
desbancat com el més gran de la història per una Catalunya actual que supera
en dos milions a la dels setanta, i així fou també la del 10 de juliol de
2010. A falta de nova agressió contra l’Estatut quedava ja tan sols una nova
èpica i aquesta no es trobaria en el pacte fiscal. Deia recentment Joan B.
Culla a El País que ICV estava surfejant amb prou soltura la situació.
Caldria veure si els reis del surf no són en aquest cas els de CIU i, entre
ells, el President. Malgrat la situació no estigués prevista caigué com
aigua de maig sobre ell. De cop i volta passà de ser el President més trist
de la nostra història, ni Montilla el superava, aquell que malgrat tota la
il·lusió que volgués anunciava dia sí i dia també una nova retallada al
país, aquell que ens havia portat a ser rescatats, en l’heroi de Catalunya.
Un dia abans era Artur Mas el rescatat, un dia després no altre que Artur I
de Catalunya, per habilitat, però també per com ha estat pilotada tota la
estratègia de la Marxa sobre Barcelona.

Preparada com una gran escenificació de mobilització de tot el poble català
que finalment no hauria anat a la capital, sinó marxat sobre ella per llegar
al màxim representant del país un nou missatge. En aquest sentit i en aquest
camí cap qüestionament a la política catalana, cap fissura, i tota la
centralitat en mans del president, lloat a partir d’aquí en cada un dels
passos que farà. Un dia abans li anunciava Muriel Casals, presidenta d’
Òmnium Cultural, “President, el país ha madurat”. Ell ho va poder comprovar
un dia després amb els seus propis ulls. Si el President va a Madrid a fer
una conferència se’l felicita, que torna de Madrid per parlar amb el
President d’Espanya del pacte fiscal i no de la independència, es convoca
una rebuda a Pl. Sant Jaume, que surt a saludar al poble acompanayat de
figures insignes del nou independentisme es crida “Mas President, Catalunya
Independent!”. Mas President.

Aquesta centralitat del President serà el mascaró de proa i per darrera seu
CIU intentarà maniobrar un timó complicat. Si el primer serà l’encarregat d’
intentar aglutinar tot aquest nou independentisme d’una independència que
passa per la seva figura, el segon haurà d’encaixar moltes peces diferents.
En aquests moment la sala de màquines de CIU bull per aconseguir-ho. Oriol
Pujol, el futur hereu de tot l’invent, ja ha avisat que en cap cas la
independència s’inclourà en el programa electoral, però confieu en el
President. Comenten també que el referèndum és il·legal i que potser seria
millor una declaració del Parlament de que Catalunya vol ser un Estat
independent (o que és un Estat independent? Ja és veurà), però confieu en el
President. En tot cas el que és segur és que volem estructures d’Estat
propi. Ho codifica millor que ningú, qui sap per si és certament el que vol
el President o per tal de calmar als intranquils, Barbeta a les pagines de
La Vanguardia: “Noteu que Mas gairebé no parla mai d’independència, sinó d’
estructures d’Estat propi (…) I després de cada estació caldria recomptar la
majoria, perquè podria ser que alguns amb el pacte fiscal ja en tinguessin
prou i d’altres en canvi s’animessin a anar més enllà. Es tracta, doncs, de
plantejar la independència com els socialistes es plantegen assolir el
socialisme.” Com el socialistes es plantegen assolir el socialisme…

És a dir, de nou, el tema del Pacte Fiscal, ara convertit en Hisenda
Catalana, serà el centre de l’acció política encara que ara en un marc
discursiu completament diferent. Cal, primer guanyar les eleccions per una
amplia majoria, unes eleccions que seran plebiscitares així i no pas
constituents. Després ja es veurà com s’encara la legislatura si com a
procés constituent o com a partida de pòquer amb l’Estat espanyol amb les
apostes pujades i ordagos sense predecents, però sense perdre el control.
Sobretot sense perdre el control. L’última vegada que això va passar, al
llarg de la convulsa dècada dels trenta quan finalment el catalnisme fou
hegemonitzat per les esquerres, el gruix del nacionalisme conservador va
acabar per recolzar l’espanyolisme més extrem representat pel franquisme,
car segons paraules del prohom de la Lliga Valls i Taberner a La Vanguardia
de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a
ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo
catalanista (…) deben, pues, cooperar todos los catalanes efusivamente y con
la máxima lealtad, sin reservas, sin recelos y sin regateos de ningún
género; sin más jefe que el Caudillo, forjador de la Nación renaciente, y
salvador de nuestra civilización tradicional, al cual debemos gratitud
perenne, adhesión inquebrantable y confianza plena amplísima, cual la merece
por su genio extraordinario por su patriotismo insuperable y por su
abnegación y esfuerzo admirables”. Deia Josep Pla que “El que més s'assembla
a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”, però si mirem la nostra
pròpia història no podem deixar de concloure que a voltes no hi ha res més
semblant a un espanyol de dretes que un català de dretes. Per aquest últim
no es pot deixar que Catalunya es perdi, és a dir que la porta de la ruptura
amb l’Estat, obri altres portes, altres ruptures. Aquesta seria la “Falsa
Ruta” del nostre present.

Es dirà que si CIU no compleix amb el mandat del “poble” ho pagarà
electoralment. Be sí, dintre de quatre anys pot ser que ho pagui, però té
quatre anys per culminar la “transició nacional”. I la resta? La resta té
ara un panorama complicat. El partit governant ha passat d’estar
profundament desgastat i sense alternativa econòmica que oferir a les
retallades a recuperar la iniciativa política i posar-se en el centre de tot
debat polític possible dins de la lògica establerta. ERC que s’estava
beneficiant segons les enquestes de l’aposta per la mà estesa a una
Convergència no prou sobiranista, cosa que li reportava vots del món
convergent, ara es troba superada en centralitat sobiranista. L’abraç de l’
ós s’ha invertit i ara li queda poc temps per recuperar la pota d’esquerres
del seu discurs, abandonada pràcticament els darrers temps, per aspirar a
encapçalar una esquerra nacional. Quelcom de similar li pot passar a
Solidaritat, que clama per tal que s’esgoti la legislatura sabedora que
només el temps, i les contradiccions de CIU que aquest temps posaria sobre
la taula, li pot donar els vots que ara pot concentrar el govern. Mentre
tant el PSC que, malgrat tot el que es digui, el desastre no li prové de la
seva “manca” de perfil catalanista, sinó de la falta d’una alternativa
socialdemòcrata creïble després de la bancarrota patida pel socialisme en
aquest camp, es debat entre ser més sobiranista o disputar el vot que el nou
independentisme deixi fora. Dues cares de la mateixa moneda en tot cas: la
política identitaria, d’una banda o altra, com a única opció. Iniciativa,
per la seva banda, com diu Joan B. Culla, ha surfejat bé la situació i és
probable que el creixement electoral que ja es preveia abans de l’11 de
setembre no minvi. Però si l’aposta és per incloures en la nova agenda
independentista per poder parlar, a més a més, del referèndum contra les
retallades, el cert és que quedarà en poc més que un creixement quantitatiu.
El repte que tenen per davant, el de liderar un ampli front d’esquerres, pot
quedar molt tocat si no és capaç d’articular-lo també com a discurs
alternatiu a la nova centralitat política. I, finalment, les CUP, el vell
independentisme que havia trobat una gran via de renovació en el
municipalisme alternatiu, han quedat tan travessades per la nova situació
que és difícil saber si podran reprendre la iniciativa política fora dels
debats interns.

Tanmateix hi ha un últim factor d’aquesta nova situació que val la pena
tenir en compte. Si la centralitat que ha adquirit Mas, ja hi ha qui parla
de “massisme” com a corrent política superadora de CIU, presenta unes
innegables avantatges per la proposta de CIU i un independentisme de via
única, també presenta algunes desavantatges. Pot provocar el rebuig de tot
un sector de la societat catalana en la mesura que el procés d’independència
s’identifiqui tant clarament amb la figura del President que ha portat les
retallades fins als últims extrems (no en va s’ha reclamat sempre com alumne
avantatjat de les polítiques d’austeritat davant de la Unió Europea); en la
mesura que aquest discurs es plantegi com un reforçament d’un sistema
polític en plena crisi de legitimitat per la seva incapacitat no de defensar
la sobirania nacional, sinó la sobirania front als dictats de la troica i
els mercats. En aquest punt el tan aclamat “transversalisme” deixa de ser
transversal, per convertir-se en un procés de legitimació del poder a
Catalunya. O, al menys, així pot ser vist  per una part d’aquesta classe
mitja, en el  moment en el que puguin entrar en contradicció els valors d’
esquerres i el projecte nacional realment present.  Per una part d’aquesta
mateixa classe mitja, però també, i sobretot, per el sector social que es
considera com la white trash catalana. Cert és que no se’l considera un
agent actiu del procés, ja que és en paraules de Graupera, un dels opinadors
més contrastats del nou independentisme:

“Els immigrants dels seixanta van ser utilitzats com a carn de canó pel
règim per tal de diluir la cultura catalana (…) El PSC els tenia com a
reserva moral. I a través de la intervenció pública i la xarxa clientelar,
va crear un cordó ideològic a les seves barriades (…) Per això s’adulava el
folklore nostàlgic de l’exiliat i s’excitava la retòrica social com a
problema únic. Això els ha marginat econòmicament i ha acabat condemnant els
seus fills al white trash: aïllats, protegits pel paternalisme, sense accés
a la cultura (…) I com que mai no ha calgut que participessin per fer-ne ús,
avui costa molt fer-los valer electoralment (..). Carn de canó, de nou.”

Delirant imatge que parteix d’un desconeixement absolut de com ha
evolucionat una part de la classe obrera catalana al llarg de les últimes
dècades i del protagonisme central, fora de qualsevol “aïllament”, que
tingué com a subjecte col·lectiu en el procés de canvi polític. Una imatge
que mimetitza progrés social i cultural amb conversió mesocràtica i que,
tanmateix, és  la base de gran part dels anàlisi polítics d’aquest nou
independentisme, partint de la següent presumpció: tan sols la classe mitja
és operativa en termes polítics. Una presumpció que li pot sortir cara.
Certament aquests sectors estan vivint actualment una crisi de
representació, però no són escombraria. Una transició, si és que realment
estem vivint això, és un procés en el que un cop s’ha activat ningú la
controla realment, de fet sembla que s’imposi a tots els actors com una
força externa a ells mateixos, malgrat són ells els que l’estan
protagonitzant. Això és així per la quantitat de forces en pugna que hi ha
en joc: els empresaris, les classes mitges, la white trash, l’Estat
espanyol, els agents polítics i socials, l’Unió Europea, els mercats… I és
que el món és gran, molt més gran del que ens volen fer suposar dins del
realisme màgic que alguns estan venent. Múltiples forces que es situen al
bell mig del procés fins que arriba la fase de concreció que és sempre, sinó
es produeix una revolució, una fase de pacte. És patent que encara no s’ha
arribat a aquesta fase, com ho és que, malgrat tot el que es vulgui, Artur
Mas no és el Suárez català, encara que apunta maneres. Diuen els clàssics
que el procés d’alliberació nacional de Catalunya s’inicia en una fase on el
monopoli polític el mantenen les classes altes, posteriorment esdevé un
procés de classes mitges i no arriba a les seves últimes conseqüències fins
que el fan seu les classes populars. Diuen això, però a saber. Tot això si
el que estem vivint és una transició nacional cap a la independència, i no
un mer problema de recaudació o de legitimació d’un projecte esgotat. Si
això últim fos el que realment estem vivint, seria una de les patoxades més
grans de la història de Catalunya amb un sol gran encert: haver triat a Toni
Soler com a comissari de la commemoració de l’aniversari de 1714. El 2014 no
ens quedaria altra que veure un especial de Polònia que ens expliqués el que
realment ha passat. En tot cas el 2014, si no abans, ho sabrem.

A sangre fría
Las políticas sociales, y algunos nudos complementarios, del gobierno
neoliberal de Mas, La Caixa y Barcelona World

Salvador López Arnal
Rebelión

. Principal consecuencia del cambio en las condiciones para acceder a la
renta mínima de inserción (RMI) introducido por el gobierno neoliberal de
CiU en 2011 según el Síndic de Greuges, el defensor del pueblo catalán
Rafael Ribó [1]: las familias de unos 10.000 menores de edad se han quedado
sin acceso a la ayuda de los 400 euros mensuales.

. Tesis central contenida en el informe La pobreza infantil en Cataluña que
ha sido entregado a la presidenta del Parlament Núria de Gispert: los
servicios sociales catalanes presentan una evidente insuficiencia en el
ámbito preventivo.

. Evolución de la tasa de riesgo de pobreza infantil en cuatro años: del
17,6% al 23,7% (incremento: en torno al 35%).

. Número de menores de 16 años que en Catalunya están en situación de
pobreza o en riesgo de sufrirla según datos de 2010 (los últimos facilitados
por la Generalitat): 250.000.

. Número de menores que dentro de ese grupo tuvieron cobertura económica a
través de sus familias por parte del Departamento de Empresa y Empleo:
27.833 (descenso de 9.392 beneficiarios respecto al año anterior).

. Responsable político directo del endurecimiento del acceso (de 1 a 2 años
de empadronamiento; cálculo ingresos familiares: de los últimos 12 meses en
lugar de los 6 últimos) a esta ayuda que es el último recurso para familias
desfavorecidas a la que ya no queda ninguna otra prestación: Francesc Xavier
Mena.

. Su “humanista” justificación: lucha contra el fraude e importante aumento
de los familias necesitadas (descanso nocturno del conseller: sin novedad en
el frente ni en su alma).

. Porcentaje del PIB que el gobierno de Catalunya dedica a políticas de
protección social dirigidas a la infancia y a la familia: 1%. Porcentaje que
dedica España en su conjunto: 1,2%. Porcentaje de la Unión Europea: 2%.

. Número de menores que se han beneficiado del RMI: 2007, 11.012 jóvenes;
2008, 12.012; 2009, 21.232; 2010, 37.225 (incremento respecto a 2007: más
del 240%)

. Año 2011, tras las modificaciones del Departament de Empresa y Empleo,
número de beneficiarios: 27.833 (primer descenso del numero de perceptores
desde el inicio de la crisis).

. Advertencia de Teresa Crespo, del Consejo Asesor de Políticas Sociales:
hace falta una reflexión profunda sobe el modelo de prestación de la RMI.

. Respuesta del ejecutivo neoliberal del president Mas: silencio.

. Petición del Síndic de Greuges con fecha 21 de septiembre: la lucha contra
la pobreza infantil debería ser prioridad del ejecutivo y debería situarse
en el centro de la agenda política.

. Respuesta del ejecutivo neoliberal catalán, el que apostó por EuroVegas:
no sabe no contesta.

. Porcentaje de los hogares con niños en los que los dos padres no tienen
empleo: 12,9%

. Número de menores de 15 años que viven en hogares sobreocupados: 62.000.

. Familias en las que el riesgo resulta especialmente prevalente en el caso
de los hogares en situación de pobreza: familias numerosas y monoparentales.

. Judit Carrera: “La justicia es una forma camuflada de violencia. Una
verdadera ciudad abierta invertiría en justicia social”

Nudos complementarios:

. Prioridades políticas declaradas del ejecutivo nacionalista del neoliberal
Mas: la independencia, el pacto fiscal, el concierto económico.

. Empresa que optará en solitario –en una propuesta que no es firme a la
falta de encontrar financiación- a la privatización de los túneles de peaje
de Vallvidrera y el Cadí: ABERTIS (un grupo de infraestructuras participado
por La Caixa y presidido por Salvador Alemany, principal asesor económico
del president Mas).

. Petición de la fiscalía en el caso [Fidel] Pallerols (empresario
andorrano): entre 7 y 11 años de cárcel para seis militantes de Unió
Democrática de Catalunya acusados por presuntos delitos de malversación de
fondos y falsedad documental.

.Entrevista a Julio Anguita en TV3 prevista para el día 25 de septiembre:
cancelada por la cadena de televisión catalana (sin ninguna indicación de
una nueva fecha).

. Propuesta de CiU, con el apoyo del PP barcelonés: construir una marina de
lujo en aguas del puerto de Barcelona. Propuesta de la Plataforma del Port
Vell y de la ex concejal de Ciutat Vella Itziar González Virós: que la
propuesta se someta a referéndum. Sin respuesta por parte del gobierno
municipal (¿Pero no eran convenientes los referéndums?)

. Cierre de Guarderías infantiles de los trabajadores y trabajadoras (el
caso del Vall d’Hebron): Ascensió Trallero, fundadora y directora de la
guardería del hospital Vall d’Hebron, sigue luchando para frenar el
anunciado adiós del centro: “Hace casi 40 años [1974], me vinieron a buscar
para que montara esta guardería y me jubilo en dos años, justo cuando
quieren cerrarla”. Fue un intento pionero —y único— en el intento de
conciliar la vida laboral y familiar de los trabajadores del hospital. ¿Qué
ha provocado el cierre paulatino? Los recortes-hachazos en temas sociales.
El curso 2012-2013 las aulas ya han empezado a vaciarse: ya no ha aceptado
más inscripciones. Tras 38 años de oficio y el respaldo de más de 3.000
familias que se han beneficiado del servicio, la guardería se prepara para
cerrar en dos años. Si cada curso había 150 niños matriculados, este habrá
70 menos.

Motivo del cierre según la gerencia del hospital: cumplimiento de los
presupuestos de la Generalitat para 2012: los presupuestos impiden “otorgar
ayudas a los empleados públicos en concepto de fuentes de acción social u
otras ayudas de la misma naturaleza; y la escuela responde a este concepto”.
Según el Departamento de Salud, el centro no ha podido tener acceso a las
ayudas tramitadas para escuelas de titularidad pública porque la guardería
solo está abierta para los hijos de los trabajadores. Juan Gall, uno de los
padres afectados por el cierre, afirma que la guardería tiene un servicio de
acogida por las tardes, de lunes a viernes, para los hijos de los pacientes
que, en caso de una urgencia, no hayan podido quedarse con nadie. Salud
añade que, además, el centro tampoco se registró como “guardería laboral”.

En la guardería trabajan 23 educadores —doble titulación: educación infantil
y auxiliar de enfermería— que ven peligrar su trabajo. El cierre de cinco
aulas este curso supone que se prescindirá de 7 educadores (más del 30%). La
gerencia del hospital se ha comprometido a reubicarlos en el complejo
sanitario; los afectados no se fían. Teresa Llonch, educadora desde 1974:
“Yo fui de las primeras en llegar aquí y es frustrante ver que, en un par de
meses, un proyecto de tantos años no tiene valor para nadie, porque priman
los valores económicos por encima de los pedagógicos y de obra social para
los trabajadores”.

Trallero y su equipo —padres afectados y personal de la guardería—han
propuesto alternativas para hacerse oír y evitar una resolución oficial que
ya se presupone irreversible. “No nos vamos a dar por vencidos. Seguimos
proponiendo y queremos respuestas, pero no hay diálogo. Ni razonan ni
escuchan”, manifiesta Montse Guillén, enfermera del hospital, embarazada y
con un hijo mayor que fue a la guardería del Vall d’Hebron [Fuente: Jessica
Mouzo, El País, 24 de septiembre de 2012, p. 3 (edición Catalunya)]

. La comedia de la política institucional, el cinismo político en su máxima
expresión: puntos 7 y 9 del borrador de resolución que CiU presentará al
Parlament de Catalunya la última semana de septiembre: 7. Constata la
necessitat de que en aquest procés, que es produeix en un context de greu
crisi econòmica que provoca greus patiments en amplis sectors de la
societat, es garanteixi la cohesió social del país,i la voluntat expressada
en múltiples ocasions per la societat catalana de mantenir Catalunya com un
sol poble… 9. Constata que qualsevol avenç cap a més estructures d’estat
implica la necessitat de defensar, i no pas desmantellar, les estructures d’
estat de les que Catalunya ja disposa, en especial les de tots els serveis
públics que conformen l’estat de benestar com l’educació, la sanitat i els
serveis socials, així com les de l’administració pública de la Generalitat i
dels ens locals i les dels mitjans públics de comunicació.

Posición del conseller de Economía Andreu Mas-Colell al inicio del curso
académico 2011-2012 dirigiéndose a empresarios catalanes: “Lo público está
ahora en crisis. ¡Aprovéchenlo!”

. ¿Es razonable pensar –y sentir incluso- que un gobierno, un partido, las
400 familias dominantes de las que ha hablado el señor Millet-Palau, de
estas características y finalidades puedan dirigir una supuesta
independencia (¿de Bruselas? ¿Del BCE?) que conlleve mayores niveles de
justicia y bienestar social a los grupos sociales catalanes más
desfavorecidos? ¿No está detrás de esta Catalunya “independiente” el
referente de la Padania rica de la Liga del Norte?

Nota:

[1] He tomado datos e informaciones de Anthony Coyle, “La reforma de la
renta mínima deja sin cobertura a casi 10.000 menores”. El País, 22 de
septiembre de 2012, pp. 1-2 (edición Cataluña).

------------ próxima parte ------------
Se ha borrado un adjunto en formato HTML...
URL: <http://llistes.moviments.net/pipermail/no65hores/attachments/20120926/a3352624/attachment-0001.htm>