<!DOCTYPE HTML PUBLIC "-//W3C//DTD HTML 4.0 Transitional//EN">
<HTML><HEAD><TITLE></TITLE>
<META http-equiv=Content-Type content="text/html; charset=iso-8859-1">
<META content="MSHTML 6.00.2900.3698" name=GENERATOR></HEAD>
<BODY>
<DIV><FONT face=Arial color=#0000ff size=2>
<DIV class=pretitulo><FONT face=Tahoma color=#000000></FONT></FONT><FONT
face=Tahoma size=2></FONT> </DIV></DIV>
<H1 class=title>Voleu fer el favor de callar!<SPAN class=autor>DAVID FERNÀNDEZ
</SPAN>| <SPAN class=data>12/09/2012 </SPAN></H1>
<DIV id=content-area>
<DIV class="node node-type-noticia build-mode-full clearfix level-1 d_gallery"
id=node-3254>
<DIV class="content full">
<DIV class=subtitol>
<DIV class=region>
<P><STRONG>Del franquisme reformat, al pacte del Majestic o l'actual tripartit
de dretes, la doctrina de poder convergent continua invocant la llei del
silenci</STRONG></P></DIV></DIV>
<DIV class="field-format format-page-0 xp">
<DIV class="gallery-container teaser" id=container-3254>
<DIV class=item-list>
<UL class=itms>
<LI class="itm active first last"><IMG class="imagecache imagecache-d_gallery"
title="Jose Maria Aznar saluda Duran i Lleida en la signatura del Pacte del Majestic QUIQUE GARCIA"
height=265
alt="Jose Maria Aznar saluda Duran i Lleida en la signatura del Pacte del Majestic QUIQUE GARCIA"
src="http://www.setmanaridirecta.info/sites/default/files/imagecache/d_gallery/pacte%20majestic.jpg"
width=400 NOSEND="1"><SPAN class=formatted-description>Jose Maria Aznar saluda
Duran i Lleida en la signatura del Pacte del Majestic QUIQUE
GARCIA</SPAN></LI></UL></DIV></DIV></DIV>
<DIV class=cos>
<P>“Com pot defensar, un part­it socialista, una constitució que imposa el
sistema econòmic capitalista; com pot, un partit catalanista, demanar el sí en
el referèndum si la Constitució nega el dret a l’autodeterminació del seu
poble...”. Això escrivia Lluís Ma­ri­a Xirinacs el novembre de 1978 al
diari <EM>Úl­tima hora</EM>. La resta de la història, que avui fa aigües
arreu, és prou coneguda: el modèlic trànsit transitori pels fra­us, les
renúncies i les hipoteques de la reforma im­pune del franquisme. I els qui
la van abonar contra dècades de llu­i­ta contra la dictadura i les
possibilitats de lli­bertat política i de justícia social per als Països
Ca­ta­lans.</P>
<P>2012. 34 anys després, és impossible esbossar què diria avui Xirinacs, autor
de <EM>La traïció dels líders</EM>, davant una CiU que, aparentment, marxa per
la independència mentre, al mateix temps, governa del bracet del PP. Sistema
dual de poder: doble discurs, doble economia, doble moral... i doble
comptabilitat. Però, en tot cas, la crònica dels 23 anys de pujolisme perllongat
arrosseguen una constant històrica, pura genètica convergent, que encara avui
perdura. Encara que sigui el propi inventor –el mateix Jordi Pujol– de la
pràctica de "la puta i la Ramoneta", el "pe­ix al cove" o l’etern "avui no
to­ca" qui, avui, anunciï que allò s’hauria d’acabar. Nou miratge? Nou
brindis al sol? Fi de cicle?</P>
<P>Davant l’atzucac autonòmic, l’escomesa recentralitzadora i el col·lapse
econòmic, ara per ara, la lògica parlamentària parla per si sola: de divuit
lleis presentades pel govern convergent, els populars només s’han oposat a una i
han estat claus per aprovar-ne la meitat. Entre elles, no cal dir-ho, els
pressupostos de les pitjors retallades i les tisorades més fondes. El PP
convergeix i la resta són paraules que el vent s’endugué. Això sí, la “transició
nacional” i “el pacte fiscal” continuen sent els productes estrella de la
mercadotècnia convergent. Verba volant. Facta ma­nent.</P>
<P><STRONG>‘In dubio, pro Hispania’</STRONG></P>
<P>Res de nou sota el cel. És la ma­te­i­xa CiU que ja va sostenir
les darreres estretors d’un PSOE en fallida, rere els escàndols del GAL que
tenallaven González; la mateixa CiU que va encimbellar l’aznaris­me al
control de l’Estat per la via del Pacte del Majestic; el mateix Pujol que
definia l’acord de finançament de 2001 entre CiU i PP com “el millor pacte de la
història”; el mateix Duran que va abonar –amb l’abstenció activa– el cop d’Estat
financer ordit el maig de 2010 per Zapatero.</P>
<P>El buc insígnia sistèmic que és el Grup Godó, amb el guatlla Enric Juliana al
capdavant, escrivia aleshores en un article titulat “CiU salva Espanya”: “En
aquests mo­ments, el ‘sistema Espanya’ no bal­la com una baldufa gràcies
a l’abstenció de deu diputats catalans, el cognom dels quals és Duran i Lleida,
Macias, Xuclà, Pigem, Campuzano, Riera, Sánchez i Llibre, Surroca, Jané i
Tarruella”. Touché. Tampoc va ballar el 1981 amb la LOAPA, ni el 1992 amb els
Jocs O­límpics, ni el 2005 amb la Constitució Europea. “Tranquil, Jordi,
tranquil”, deia el Borbó el 23-F. I tots a terra. Oligàrquicament.</P>
<P>Tot plegat, tanmateix, no és no­més una hemeroteca del passat més recent.
És el present immedi­at. Senyera o estelada de cap de setmana, des del
retorn de CiU a la Generalitat, l’acord amb el PP no ha estat només tàcit o
preferent, sinó sòlid i reiterat. Així ho demostra, de nou, el darrer acord
parlamentari amb Alícia Sánchez Camacho per aprovar els pressupostos de 2012,
que constava de deu punts d’obligat compliment. Entre d’altres, control del
dèficit, reducció del sector públic, suport a víctimes del terrorisme o millorar
la dotació dels Mossos d’Esquadra. Discrepàncies internes? Les pròpies
ba­ses convergents s’expressaven al darrer Congrés de Reus de la primavera
pas­sada: el 99,6% abonava la tesi neoconvergent de la doctrina del xoc
d’unes retallades que s’aprofundiran durant el curs polític present.</P>
<P><STRONG>Transició enlloc</STRONG></P>
<P>En la cloquejada matèria nacional, el periodista Roger Palà ha sintetitzat
que, si aquesta transició tan particular es dóna, en tot cas, és “cap a
Espanya”. Palà, que anomena “tripartit de dretes” l’actual a­liança entre
CDC, UDC i PP, re­corda la distància entre les pa­ra­u­les i els
fets del govern de CiU a través del vot parlamentari convergent: contra el
foment del català a la justícia, tombant la llei del cinema, contra la
publicació de les balances fiscals, pel buidatge i el tancament de les
delegacions internacionals, contra les garanties ju­rí­diques a qui
posés el CAT a les matrícules i, sobretot, contra l’estocada de mort a TV3 i
Catalunya Ràdio, “que té un únic beneficiari: el Grup Godó”.</P>
<P>Entremig d’aquest desori i mentrimentres maregen la perdiu, l’argumentari
tàctic de l’anomenat sector sobiranista de CDC –al qual cal afegir el sector
sobiranista d’Unió que encapçala Vila d’Abadal, l’alcalde de Vic que governa
plàcidament, de facto, amb PxC– diu a qui el vol escoltar que el full de ruta és
que un misteriós pacte fiscal –un hipotètic impossible en l’actual context
financer i polític espanyol– que serviria per demostrar per enèsim cop el cul de
sac de sempre.</P>
<P>Per acumular tensió, convocar eleccions anticipades a la primavera i
conformar una nova majoria amb ERC. Una ERC, la d’Oriol Junqueres, que, al
darrer congrés, després del fiasco del tripartit i les picabaralles internes, va
materialitzar un nou paradigma singular: “Entre el país i l’esquerra, el país”.
Que el país seria –per el·lipsi dialèctica– a la dreta convergent, ho van
ometre. Altres càlculs aspirarien a allargar el poder de CiU fins al 2017,
davant un 2013 que ja es preveu com el pitjor any de la crisi i el moment en què
les costures socials, que ja rebenten a la regió metropolitana i a les
perifèries urbanes, esclataran.</P>
<P>Persistent memòria torracollons, el 2005, un nou Estatut va veure la llum al
Parlament de Catalunya. Al cap de tres mesos, Mas el va retallar després de
reunir-se amb Zapatero a La Moncloa. Retalla que retallaràs, fent camí cap
enlloc. El 2010, el miratge unitari del 10-J va durar, exactament, un dia.
L’endemà, va néixer un am­bigu pacte fiscal, fidel a l’ambigüitat calculada
de l’herència convergent: poder i diners. Memòria, doncs, que és antídot, quan
no es tracta de no concedir el benefici del dubte sobre el nou cicle, sinó de
constatar l’insuportable rigor de l’hemeroteca convergent. La que xiula que, on
posen la cartera, posen la senyera.</P>
<P>Ja ho escrivia Pere Quart el 1969 als <EM>Versos elementals</EM> i a propòsit
dels <EM>Summes Senyors In­tocables</EM>: “L’aire és confús, estantís /
d’una pau corrompuda, d’una pau corruptora / tan injusta, fundada en la por /
d’un ordre incivil / que ens esprem a profit / dels Altíssims Senyors que la
imposen”. Pere Quart, el primer que va rebutjar, el 1982, la Creu de Sant Jordi
atorgada per CiU, prosseguia: “Ins­tal·lats als palaus, als balcons, als
passeigs (...) la quinta columna que llasta, enferritja, entrebanca i
fa­tiga”. Sabia del que parlava. Des de 1976, poders i diners mixturats
d’an­tic, quan el primer lema de CDC ja anunciava: Ordre. Economia.
Benestar. El seu ordre i la seva economia: pel seu benestar.</P>
<P>També ho escrivia Salvador Seguí fa 93 anys: “Els primers i potser els únics
que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren Fo­men­to del
Trabajo Nacional”. I donant la raó històrica al Noi del Sucre, la patronal
Foment del Treball Nacional no va convocar la Diada de 2012, la que va reclamar
amb altaveus i arran de carrer, un cop més i després de dècades de lluita, la
llibertat política dels Països Catalans. Una llibertat que no està en venda, com
ho està el país, en la crònica convergent de la renúncia permanent.</P>
<P><FONT face=Arial size=2></FONT> </P>
<H1 class=title>On posen la cartera posen la senyera <SPAN class=autor>D.F.
</SPAN>| <SPAN class=data>24/09/2012 </SPAN></H1>
<DIV id=content-area>
<DIV class="node node-type-noticia build-mode-full clearfix level-1 d_gallery"
id=node-3278>
<DIV class="content full">
<DIV class=subtitol>
<DIV class=region>
<P><STRONG>· Oposició en el si de l'alta burgesia catalana sobre el nou escenari
polític català , mentre la CEOE reclama “unitat de
mercat”</STRONG></P></DIV></DIV>
<DIV class="field-format format-page-0 xp">
<DIV class="gallery-container teaser" id=container-3278>
<DIV class=item-list>
<UL class=itms>
<LI class="itm active first last"><IMG class="imagecache imagecache-d_gallery"
title="Artur Mas amb Javier de Godó, propietari de 'La Vanguardia'" height=265
alt="Artur Mas amb Javier de Godó, propietari de 'La Vanguardia'"
src="http://www.setmanaridirecta.info/sites/default/files/imagecache/d_gallery/5699953838_8b6261b9fd_b%28edit%29.jpg"
width=400 NOSEND="1"><SPAN class=formatted-description>Artur Mas amb Javier de
Godó, propietari de 'La Vanguardia'</SPAN></LI></UL></DIV></DIV></DIV>
<DIV class=cos>
<P>Ho advertia Salvador Seguí el 1919 a l'Ateneu de Madrid. I ho certifica la
realitat el 2012. L'anarcosindicalista advertia fa 93 anys que “si algun dia és
parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i
potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els
capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”. I en
les darreres setmanes, totes les instàncies patronals i empresarials s'han
posicionat en relació al debat sobre un estat propi. Amb matisos, gairebé totes
s'hi han declarat en contra. I com més poder econòmic i financer, més en contra.
La Caixa, Abertis, Agbar, Gas Natural Fenosa o Banc Sabadell mantenen un silenci
infranquejable que el diari especialitzat 'El economista' interpreta com el
rebuig de “la gran empresa catalana” a “la petició d'independència de Mas”. Fins
i tot la CEOE, la patronal espanyola dirigida pel català Joan Rosell, ha
reclamat, després d'un tens debat intern, “unitat de mercat” i ha advertit que
la independència seria “un enorme problema”. En el rerefons, un primer senyal de
l'estratègia anunciada pel PP d'activar l'empresariat per pressionar CiU contra
el procés sobiranista obert a Catalunya.</P>
<P><STRONG>Un esmorzar de luxe al Via Venetto</STRONG><BR>Probablement, la
metàfora d'aquest posicionament empresarial es va viure el passat dimarts 18 de
setembre al restaurant barceloní de luxe Via Venetto. Allà, dos dies abans de la
trobada amb Mariano Rajoy, el president Mas va convocar l'elit empresarial i els
propietaris de les majors empreses catalanes, que li van reclamar que frenés la
deriva independentista, adduint que temien pels seus negocis i que tenen forts
interessos comercials al mercat espanyol.</P>
<P>A l'esmorzar, organitzat per l'expresident de Borges Antoni Pont i que es
convoca periòdicament, hi eren presents, entre d'altres, Juan Echevarria
(expresident de Nissan i exsogre de Joan Laporta), Ricard Fornesa (conseller
d'Abertis i expresident de La Caixa), Sebastià Salvadó (RACC), Casimiro Molins
(Ciments Molins), Mariano Puig (Grup Puig), Joan Uriach (de la farmaceútica
Uriach) o Josep Ferrer (Freixenet). Gairebé totes van aconseller a Mas prudència
i cautela i evitar enfrontaments i alhora van defensar un nou pacte fiscal que
no trenqui la unitat de mercat neoliberal, singular variant econòmica-financera
de “la unidad de destino en lo universal” del règim franquista.</P>
<DIV class=MsoNormal
style="MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><I><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Endarrera
aquesta gent, tan ufana i tan superba…</SPAN></I></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none">
<H3 class="post-title entry-title" itemprop="name"><FONT size=5><FONT
color=#ff0000><U>Transició nacional cap a la independència? Ningú al comandament
-<B><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">La
revolució i els diners</SPAN></B></U></FONT></FONT></H3></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: center; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"
align=center><FONT face=Arial size=2>Xavi Domenech</FONT><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Les
revolucions de l’inici de la modernitat, malgrat tots els principis aplegats en
el seu si, començaren com un problema d’hisenda. França i Anglaterra visqueren
de 1756 a 1763 el que es conegué com la guerra del set anys. Acabà amb la
victòria anglesa, però el cost de la guerra havia buidat les arques del regne i
per omplir-les de nou es decidiren a pujar els tributs a les colònies
americanes. El resultat immediat fou la seva revolta. Tanmateix, inicialment els
colons no cercaven fer una revolució, ni tan sols proclamar la independència que
donaria lloc als USA, sinó només ser acceptats com a súbdits de ple dret de
l’Estat Britànic. Però allò que no cercaven fou el que acabaren fent el 1776 amb
una de les declaracions més belles de la història contemporània: la de la
Independència de 1776.<SPAN style="mso-spacerun: yes"> </SPAN>Havia
començat com un problema d’hisenda, acabà tanmateix amb paraules que farien
vibrar el segle vinent i encara part del nostre: <I>Considerem com evidents les
següents veritats: que tots els homes foren creats iguals, que van rebre del seu
creador certs drets inalienables; que entre ells es conten els drets a la vida,
a la llibertat i a la cerca de la felicitat; que per assegurar aquests drets
foren implantats governs entre els homes i que el seu poder jurídic es deriva de
l’aprovació dels governats; que sempre que una forma de qualsevol govern
demostri que es contrari a aquest objectiu, el poble té dret a canviar-la o
abolir-la i a implantar un nou govern...</I></SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Una
revolució que no feren sols. Foren ajudats en el procés pels francesos, que
cercaven l’afebliment britànic en justa revenja per la derrota infligida durant
la guerra dels set anys. I fou aquesta ajuda a la revolució americana la que
acabà per esgotar les arques de la Monarquia de Lluís XVI. Obligat per aquesta
situació i per la negativa del primer estat, format per la noblesa, el monarca
convocà els Estats Generals per negociar el pagament de nous impostos. Els
nobles cercaven majors prevendes de l’Estat, en un moment on estaven en franca
decadència econòmica, a canvi dels nous tributs; el poble menut constituït en el
tercer estat omplí centenars de milers de quaderns de queixes buscant una major
reconeixement. No es tractava l’inici d’una revolució.<SPAN
style="mso-spacerun: yes"> </SPAN>Però el 1789 el que feren, quan el
tercer estat declarà que ell no era un estat més sinó, en paraules manllevades
del nostre present, la representació del 99% i per tant del poble, fou finalment
una revolució pràcticament sense parangó a la història. Com afirmà Danton al
judici que l’havia de portat a la guillotina, era cert, eren culpables.
Culpables, segons les seves paraules, d’haver afirmat que l’home més humil de
França era tan gran com el més gran dels homes de tota la terra. </SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Deia
Thomas Paine, l’autor d’obres que com el <I>Sentit Comú </I>o els <I>Drets de
l’Home </I>esdevenen cabdals per entendre quina sang creuava aquestes grans
revolucions, en carta a George Washington que “participar en dues revolucions
–com ell va fer– significa viure per alguna cosa”. Certament aquestes
revolucions començaren com un problema d’hisenda, però per poder-se encarnar féu
falta aquesta cosa més, quelcom més, molt més. Un ideari que esdevingué
hegemònic entre les classes populars, un ideari que contemplava un nou món i un
pacte social pel qual, finalment, valia la pena fer una revolució. Sense això
hagués quedat com un mer problema d’hisenda revestit de cent, un miler o un
milió de proclames. Sense més.</SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria"><SPAN
style="mso-spacerun: yes"> </SPAN></SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><B><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Què
vol aquesta gent? Catalunya…</SPAN></B></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">La
realitat del dèficit fiscal és present en altres territoris de l’Estat espanyol,
en alguns casos fins i tot amb major intensitat que a Catalunya, però és aquí i
no a altres llocs on ha esdevingut la clau de volta del discurs hegemònic de com
superar la crisi. La diferència rau evidentment en una realitat que tan sols és
pròpia de Catalunya: l’existència d’una identitat nacional que articula
políticament el país i que no ha solucionat de forma manifesta el seu encaix amb
Espanya, en un llarg reguitzell de capítols que tenen el seu epíleg en la
sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Aquesta és
la base, però l’abonament del creixement de l’independentisme actual ha estat la
crisi i com un cert discurs sobre la mateixa s’ha obert camí dins d’aquest
sistema polític en detriment d’altres claus explicatives. De fet, la major
d’aquest nou independentisme és sobrevingut. La narrativa implicita pot partir
del supòsit que tot bon català en el fons ha estat sempre independentista, però
és això: un supòsit. Una paraula clau aquesta del bon català, que Mas va traduir
com “el millor de Catalunya”. Un implícit que ha permès, per exemple, que una
poesia d’Espriu a favor del reconeixement de la pluralitat dels pobles d’Espanya
es convertís en un clam independentista o que es suposi, que és molt suposar,
que CIU i els sectors socials que representa han estat sempre independentistes
encoberts. Independentistes<SPAN style="mso-spacerun: yes"> </SPAN>als que
cal “impulsar”, cal “ajudar” i, finalment, caldrà “votar”. El crit de la Pl.
Sant Jaume, formulat per celebrar el retorn del President de Madrid, “Mas
president, Catalunya independent” estableix clarament, en aquest sentit, l’ordre
de prioritats sota el qual es vol fer creue que s’assolirà la
independència.</SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">La
base social d’aquest nou independentisme troba el gruix dels seus nous reclutes
entre la classe mitja. Una classe de fronteres extraordinàriament
indeterminades, tan indeterminades com amplia és la centralitat política, social
i cultural que adquireix en els imaginaris col·lectius catalans. Unes fronteres
en tot cas que en el seu sentit més ampli agruparien a un 35% de la població
d’aquest país. Gairebé dos milions i mig de persones hi pertanyen, no és poc
malgrat no sigui tampoc la classe majoritària. És alhora el sector que més
diaris consumeix, el que més participa, el que més interès per la política
mostra, la classe més “moderna” i culta, el que es situa sempre en el centre del
discurs del sistema polític. El sector social que a voltes té en definitiva la
capacitat i la creença, de representar-se i presentar-se com el “poble”. Lluny
queda en aquest sentit la vella narrativa de la classe obrera. Però és un poble
que està vivint l’ansietat de veure com gran part de la seva estabilitat, valors
i creences es troben en aquests moments amenaçats. </SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Aquesta
classe es va ampliar, renovar i transformar durant la dècada dels vuitanta del
segle passat, amb el creixement dels aparells administratius municipals i
autonòmics, que proveïen de noves feines tant a l’administració com a sectors
relacionats amb ella. Fou una bona època coronada de forma daurada durant la
dècada dels noranta, en part degut al creixement econòmic, en part degut a un
neoliberalisme llegit en primera instància no tant en clau de reducció de
l’Estat com en clau de transferència de recursos del sector públic cap el
privat. En aquell moment aquesta classe es caracteritzava per una forta
estabilitat laboral, uns elevats nivells de renda i l’accés a un consum cultural
d’alt nivell. De fet el creixement de la renda disponible la portà a l’estalvi
del recursos aconseguits via adquisició de béns immobles, fou la classe social
capdavantera en aquest sentit, tan sols superada en aquest comportament pels
empresaris. Però amb el canvi de mil·lenni els efectes de la nova hegemonia
neoliberal es començaren a notar a la franja més jove d’aquesta classe. Abans de
la crisi tan sols un 20% d’aquesta franja aconseguia cobrar un sou superior a
1.000 euros, mantenint l’estatus i el nivell de vida gràcies a les
transferències de renda dins de la família. Semblava llavors que s’estava
retardant la seva reproducció com a classe, amb trajectòries laborals marcades
per la precarietat. Amb la crisi i la seva gestió neoliberal aquest “retard”
esdevé perillosament estructural. Alhora, en un procés que s’ha accelerat els
darrers anys, l’administració pública catalana ha minvat el seu paper de font de
provisió de treball i transferències, mentre l’estancament econòmic afecta cada
cop més a les activitats lligades al sector privat i els estalvis invertits en
habitatges s’han, literalment, esfumat. </SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">No
és aquesta classe social la més afectada en termes absoluts per la crisi, però
aquesta els està mirant de fit a fit, mentre els seus fills es converteixen en
carn de canyó d’una economia cada cop més desregularitzada. De fet, en termes
relatius, és un dels sectors amb menys respostes front la crisi. No s’articulen
en el repertori de protesta clàssic dels moviments socials. Ni per condicions
objectives, la seva fragmentació interna impedeix una actuació de tipus sindical
o la utilització d’eines com la vaga, ni per autorrepresentació i tradició, està
a les seves mans aquest tipus de resposta. En el conflicte entre empresaris,
públics i privats, i treballadors es troben atrapats en un procés on perden tot
tipus de centralitat. La seva resposta ha de ser directament política. I és en
aquest camp on s’articula la independència no tan sols com un procés
d’autodeterminació nacional, sinó també i sobretot com una esperança en la que
es superarà la situació actual, una esperança en la que es recuperarà la
centralitat perduda. És aquesta classe, o un gruix important de la mateixa, la
que dirigeix aquest camí cap a la independència (al igual que va ser però en
franges diferents, i amb un component més clarament popular, la que va
protagonitzar una part del 15M). No els treballadors que s’han convertit per
alguns dels teòrics del procés en poc més que una <I>white trash</I> inoperativa
políticament. Tampoc els empresaris que segons molts dels analistes actuals ja
no juguen el paper rellevant de condicionament polític que tingueren en el
passat, al haver perdut el seu pes en una societat catalana travessada per la
globalització. De fet, al parlar d’ells alguns dels principals atiadors del
“transversalisme” els hi surt l’ànima d’esquerres, oblidada en tantes altres
coses, per explicar-nos que la burgesia està aterrida davant de tot el que està
passant. I és cert que gran part dels empresaris d’aquest país extreuen cada cop
més una part substancial dels seus ingressos de rendes i no només del teixit
productiu. Com també ho és que molts d’ells han aconseguit mantenir les seves
empreses a partir d’ajudes del sector públic. Però tampoc res diferent al que
s’esdevé a la resta del món. És més, tampoc el paper que tinguin les grans
corporacions financeres i industrials, per molt o poc catalanes que siguin, pot
ser menor en la definició de si el procés d’independència anirà endavant o no.
No deixa de sorprendre que precisament ara, quan estem vivint un procés global
d’imposició dels grans poders econòmics per sobre de qualsevol sobirania
nacional, molts analistes polítics ens expliquin que el seu paper ha esdevingut
irrellevant. A voltes en l’explicació sobre com anirà tot plegat sembla que
visquem al país de <I>nunca jamás</I>.<SPAN
style="mso-spacerun: yes">
</SPAN></SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">El
procés que ha portat a tants cap a la independència té una base real: el desig
de constituir un poder propi i proper que sigui més controlable en un món
aparentment incontrolat, com a eina clau per superar la situació actual. Un
desig i una base que generà enormes complicitats entre diversos sectors de la
societat catalana. Té però també una base substantiva en els aparells de creació
d’opinió que estan jugant un paper clau en aquests moments. Una cosa no s’entén
sense l’altra en un cercle que es va retroalimentant constantment. Al llarg de
la segona legislatura d’Aznar, moment clau pel primer gran impuls de
l’independentisme, es visqué una operació clau en termes mediàtics. L’intent de
concentració dels gran poders mediàtics en unes poques mans i pràcticament en
una sola narrativa que cercava construir una sola identitat nacional possible,
una sola Espanya possible i un sol partit possible per dirigir-la. Procés que
arribà al seu paroxisme en la bombolla comunicativa madrilenya, on es confonia
allò que passava, allò que s’opinava i allò que se sentia a la capital de
l’Estat, amb el passava, s’opinava i es sentia a la resta d’Espanya i si hi
havia dissidència aquesta no era més que l’expressió de l’anti-Espanya. En part
com a reacció, sense el mateix abast, ni tampoc continguts, una cosa similar,
hem viscut als darrers anys a Catalunya: l’articulació d’un gran sistema
mediàtic propi amb continguts molt determinats, “de país” seria la paraula
escaient. Si abans teníem pràcticament tan sols TV3 i <I>La Vanguardia</I> en
castellà com mitjans de certa potència comunicativa, ara comptem amb
l’<I>ARA</I>, <I>La Vanguardia</I> en català, RAC1, una TVC transformada (tan
sols cal comprovar la crítica al poder dels espais de generació d’opinió del
període del tripartit amb els actuals) i un ampli món de publicacions digitals
amb <I>Vilaweb</I> com a senyera, per dir-ne només uns quants. Una esfera
comunicativa que comparteix discursos i on, en diferents graus,
l’independentisme ha trobat l’espai on incubar-se, autorepresentar-se i
imaginar-se el futur. En la narrativa establerta en aquest espai, de forma
accelerada en l’últim any, el gran problema de Catalunya no era el context de
retallades de drets socials, ni tan sols la crisi provocada pel sistema
financer, sinó el dèficit fiscal. I si aquest era el problema, la solució no era
altra que superar aquest dèficit i, per tant, canviar la relació amb Espanya o,
més senzillament, superar aquesta relació.</SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Mai
en aquest sentit una manifestació havia comptat amb tants mitjans convocants, ni
s’havia qualificat d’històrica <I>avant la lettre</I> en un reguitzell de
capítols on cada nou gest o paraula es convertida en un nou moment de caire èpic
que no deixarà incòlumne el nostre present i futur. Però aquests mitjans no fan
tan sols de caixa de ressonància, el seu paper va més enllà. Ofereixen un
veritable univers simbòlic de personatges que opinen constantment sobre la
necessitat o el procés de la independència, alhora que subministren tot una
sèrie d’explicacions que la fan no tan sols possible, ni viable, sinó gairebé
màgica. Així veiem com neoliberals confesos com Xavier Sala i Martín, que fa
anys ens explicava que no hi havia cap bombolla immobiliaria o que el Xile de
Pinochet era un model de creixement econòmic, es converteix en l’economista del
procés d’alliberació nacional. Un heroi més entre els Salvador Cardús, les Pilar
Rahola o les Muriel Casals, en un llarg etcètera més de personatges que s’han
convertit en els nous oracles nacionals. Així llegim també, en delirants
editorials, que de fet Europa ja ens ha dit que no hi ha cap problema i que, cas
de declarar un Estat propi, automàticament estarem a la Unió Europea, molt més
ben rebuts com a nació “moderna” que som front a l’Espanya <I>castiza</I> de
sempre. Així sabem, gràcies als telenotícies que tampoc al Barça li afectaria la
independència ja que al igual que el Mònaco juga a la lliga francesa nosaltres
seguiríem a l’espanyola o, si volem, ens n’aniríem a jugar a França. I,
finalment, ens diuen i ens expliquen que amb la independència arribaríem a tenir
la renta per capita d’Alemanya. Seríem així l’únic país del sud d’Europa que per
art de màgia, per art de la independència, superaríem la crisi enmig d’una
riquesa desconeguda fins ara. Tot plegat amb un aire naïf que tira enrere.<SPAN
style="mso-spacerun: yes"> </SPAN></SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">La
independència no és una quimera, tal com ha afirmat el monarca, però tampoc és
la superació de la crisi. Probablement, de realitzar-se, durant els primers anys
en serà una profundització. Quedaríem inicialment fora de la Unió Europea, si és
que no hi ha cap dels grans de la Unió que vulgui apostar per aquesta
independència, cosa que malgrat sembla insinuar-se constantment des de l’esfera
comunicativa de moment no sembla probable. El problema del deute
s’incrementaria, sumant a la nostre la part que ens correspondria del global de
l’Estat. Alhora la taxa d’atur seguiria sent de les mes altes d’Europa. Podria
ser diferent? Sí ho podria ser, però llavors ja no es tractaria tan sols de
parlar d’independència, sinó d’un model de societat que no només té problemes de
pacte fiscal amb Espanya, sinó també a nivell intern. Seria una possibilitat,
l’altra l’ha senyalat el catedràtic d’economia Santiago Niño Becerra en unes
declaracions que no han estat reproduïdes pels mitjans que usualment l’acostumen
a citar en les seves declaracions favorables a l’estratègia seguida fina ara. Si
es vol que la independència s’assoleixi i sigui “sostenible” caldria
preguntar-se, segons el catedràtic, “Quina Catalunya? (…) Catalunya té
actualment 650.000 aturats. D’aquests 650.000 aturats quants són immigrants?
Aquesta Catalunya independent podria arribar a un acord per treure aquests
650.000 aturats immigrants?” Quina Catalunya? Certament aquesta és la
pregunta.</SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><B><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Artur
I de Catalunya</SPAN></B></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Davant
una demanda inesperada sobre el model d’Estat que tindria la nova Catalunya el
President va afirmar que no tindria perquè ser republicana, provocant
l’estupefacció general. És d’esperar que el primer rei de Catalunya no sigui
l’últim de la nissaga dels Borbons. Sembla una broma, encara que és cert que el
vell somni del nacionalisme conservador era l’articulació amb Espanya a partir
d’una monarquia dual a imatge de la d’Austria-Hongria. Per si de cas, sembla que
el mataelefants ja ha quedat fora de la cursa per ser rei de la nova Catalunya a
tenor de l’escrit de la Casa Real sobre el tema. Queda així de moment el Tro
vacant, però a tenor del to que està adquirint tot plegat les apostes podrien
apuntar cap un altre candidat: Artur I de Catalunya. </SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">La
pregunta sobre el model d’Estat de la nova Catalunya era inesperada pel
President, car la situació, tota la situació, era inesperada. Ell, com el partit
governant, no cercaven de forma tan directe el canvi de narrativa sobre la
relació entre Catalunya i Espanya que sobrevingué després de l’11 de setembre.
Havien pensat en una gran mobilització sobre el pacte fiscal. Però en aquest
país les grans mobilitzacions nacionals han estat sobre l’Estatut. Així fou
aquell llunyà 11 de setembre de 1977, ara injustament desbancat com el més gran
de la història per una Catalunya actual que supera en dos milions a la dels
setanta, i així fou també la del 10 de juliol de 2010. A falta de nova agressió
contra l’Estatut quedava ja tan sols una nova èpica i aquesta no es trobaria en
el pacte fiscal. Deia recentment Joan B. Culla a <I>El País</I> que ICV estava
surfejant amb prou soltura la situació. Caldria veure si els reis del surf no
són en aquest cas els de CIU i, entre ells, el President. Malgrat la situació no
estigués prevista caigué com aigua de maig sobre ell. De cop i volta passà de
ser el President més trist de la nostra història, ni Montilla el superava,
aquell que malgrat tota la il·lusió que volgués anunciava dia sí i dia també una
nova retallada al país, aquell que ens havia portat a ser rescatats, en l’heroi
de Catalunya. Un dia abans era Artur Mas el rescatat, un dia després no altre
que Artur I de Catalunya, per habilitat, però també per com ha estat pilotada
tota la estratègia de la Marxa sobre Barcelona. </SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Preparada
com una gran escenificació de mobilització de tot el poble català que finalment
no hauria anat a la capital, sinó marxat sobre ella per llegar al màxim
representant del país un nou missatge. En aquest sentit i en aquest camí cap
qüestionament a la política catalana, cap fissura, i tota la centralitat en mans
del president, lloat a partir d’aquí en cada un dels passos que farà. Un dia
abans li anunciava Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, “President, el
país ha madurat”. Ell ho va poder comprovar un dia després amb els seus propis
ulls. Si el President va a Madrid a fer una conferència se’l felicita, que torna
de Madrid per parlar amb el President d’Espanya del pacte fiscal i no de la
independència, es convoca una rebuda a Pl. Sant Jaume, que surt a saludar al
poble acompanayat de figures insignes del nou independentisme es crida “Mas
President, Catalunya Independent!”. Mas President.</SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria"><SPAN
style="mso-spacerun: yes"> </SPAN></SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Aquesta
centralitat del President serà el mascaró de proa i per darrera seu CIU
intentarà maniobrar un timó complicat. Si el primer serà l’encarregat d’intentar
aglutinar tot aquest nou independentisme d’una independència que passa per la
seva figura, el segon haurà d’encaixar moltes peces diferents. En aquests moment
la sala de màquines de CIU bull per aconseguir-ho. Oriol Pujol, el futur hereu
de tot l’invent, ja ha avisat que en cap cas la independència s’inclourà en el
programa electoral, però confieu en el President. Comenten també que el
referèndum és il·legal i que potser seria millor una declaració del Parlament de
que Catalunya vol ser un Estat independent (o que és un Estat independent? Ja és
veurà), però confieu en el President. En tot cas el que és segur és que volem
estructures d’Estat propi. Ho codifica millor que ningú, qui sap per si és
certament el que vol el President o per tal de calmar als intranquils, Barbeta a
les pagines de <I>La Vanguardia</I>: “Noteu que Mas gairebé no parla mai
d’independència, sinó d’estructures d’Estat propi (…) I després de cada estació
caldria recomptar la majoria, perquè podria ser que alguns amb el pacte fiscal
ja en tinguessin prou i d’altres en canvi s’animessin a anar més enllà. Es
tracta, doncs, de plantejar la independència com els socialistes es plantegen
assolir el socialisme.” Com el socialistes es plantegen assolir el
socialisme…<SPAN style="mso-spacerun: yes"> </SPAN></SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">És
a dir, de nou, el tema del Pacte Fiscal, ara convertit en Hisenda Catalana, serà
el centre de l’acció política encara que ara en un marc discursiu completament
diferent. Cal, primer guanyar les eleccions per una amplia majoria, unes
eleccions que seran plebiscitares així i no pas constituents. Després ja es
veurà com s’encara la legislatura si com a procés constituent o com a partida de
pòquer amb l’Estat espanyol amb les apostes pujades i ordagos sense predecents,
però sense perdre el control. Sobretot sense perdre el control. L’última vegada
que això va passar, al llarg de la convulsa dècada dels trenta quan finalment el
catalnisme fou hegemonitzat per les esquerres, el gruix del nacionalisme
conservador va acabar per recolzar l’espanyolisme més extrem representat pel
franquisme, car segons paraules del prohom de la Lliga Valls i Taberner a <I>La
Vanguardia</I> de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran
parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el
nacionalismo catalanista (…) deben, pues, cooperar todos los catalanes
efusivamente y con la máxima lealtad, sin reservas, sin recelos y sin regateos
de ningún género; sin más jefe que el Caudillo, forjador de la Nación
renaciente, y salvador de nuestra civilización tradicional, al cual debemos
gratitud perenne, adhesión inquebrantable y confianza plena amplísima, cual la
merece por su genio extraordinario por su patriotismo insuperable y por su
abnegación y esfuerzo admirables”. Deia Josep Pla que “El que més s'assembla a
un espanyol de dretes<I> </I>és un<I> </I>espanyol d'esquerres”, però si mirem
la nostra pròpia història no podem deixar de concloure que a voltes no hi ha res
més semblant a un espanyol de dretes que un català de dretes. Per aquest últim
no es pot deixar que Catalunya es perdi, és a dir que la porta de la ruptura amb
l’Estat, obri altres portes, altres ruptures. Aquesta seria la “Falsa Ruta” del
nostre present.</SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Es
dirà que si CIU no compleix amb el mandat del “poble” ho pagarà electoralment.
Be sí, dintre de quatre anys pot ser que ho pagui, però té quatre anys per
culminar la “transició nacional”. I la resta? La resta té ara un panorama
complicat. El partit governant ha passat d’estar profundament desgastat i sense
alternativa econòmica que oferir a les retallades a recuperar la iniciativa
política i posar-se en el centre de tot debat polític possible dins de la lògica
establerta. ERC que s’estava beneficiant segons les enquestes de l’aposta per la
mà estesa a una Convergència no prou sobiranista, cosa que li reportava vots del
món convergent, ara es troba superada en centralitat sobiranista. L’abraç de
l’ós s’ha invertit i ara li queda poc temps per recuperar la pota d’esquerres
del seu discurs, abandonada pràcticament els darrers temps, per aspirar a
encapçalar una esquerra nacional. Quelcom de similar li pot passar a
Solidaritat, que clama per tal que s’esgoti la legislatura sabedora que només el
temps, i les contradiccions de CIU que aquest temps posaria sobre la taula, li
pot donar els vots que ara pot concentrar el govern. Mentre tant el PSC que,
malgrat tot el que es digui, el desastre no li prové de la seva “manca” de
perfil catalanista, sinó de la falta d’una alternativa socialdemòcrata creïble
després de la bancarrota patida pel socialisme en aquest camp, es debat entre
ser més sobiranista o disputar el vot que el nou independentisme deixi fora.
Dues cares de la mateixa moneda en tot cas: la política identitaria, d’una banda
o altra, com a única opció. Iniciativa, per la seva banda, com diu Joan B.
Culla, ha surfejat bé la situació i és probable que el creixement electoral que
ja es preveia abans de l’11 de setembre no minvi. Però si l’aposta és per
incloures en la nova agenda independentista per poder parlar, a més a més, del
referèndum contra les retallades, el cert és que quedarà en poc més que un
creixement quantitatiu. El repte que tenen per davant, el de liderar un ampli
front d’esquerres, pot quedar molt tocat si no és capaç d’articular-lo també com
a discurs alternatiu a la nova centralitat política. I, finalment, les CUP, el
vell independentisme que havia trobat una gran via de renovació en el
municipalisme alternatiu, han quedat tan travessades per la nova situació que és
difícil saber si podran reprendre la iniciativa política fora dels debats
interns.<SPAN style="mso-spacerun: yes"> </SPAN></SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Tanmateix
hi ha un últim factor d’aquesta nova situació que val la pena tenir en compte.
Si la centralitat que ha adquirit Mas, ja hi ha qui parla de “massisme” com a
corrent política superadora de CIU, presenta unes innegables avantatges per la
proposta de CIU i un independentisme de via única, també presenta algunes
desavantatges. Pot provocar el rebuig de tot un sector de la societat catalana
en la mesura que el procés d’independència s’identifiqui tant clarament amb la
figura del President que ha portat les retallades fins als últims extrems (no en
va s’ha reclamat sempre com alumne avantatjat de les polítiques d’austeritat
davant de la Unió Europea); en la mesura que aquest discurs es plantegi com un
reforçament d’un sistema polític en plena crisi de legitimitat per la seva
incapacitat no de defensar la sobirania nacional, sinó la sobirania front als
dictats de la troica i els mercats. En aquest punt el tan aclamat
“transversalisme” deixa de ser transversal, per convertir-se en un procés de
legitimació del poder a Catalunya. O, al menys, així pot ser vist<SPAN
style="mso-spacerun: yes"> </SPAN>per una part d’aquesta classe mitja, en
el<SPAN style="mso-spacerun: yes"> </SPAN>moment en el que puguin entrar
en contradicció els valors d’esquerres i el projecte nacional realment
present.<SPAN style="mso-spacerun: yes"> </SPAN>Per una part d’aquesta
mateixa classe mitja, però també, i sobretot, per el sector social que es
considera com la <I>white trash</I> catalana. Cert és que no se’l considera un
agent actiu del procés, ja que és en paraules de Graupera, un dels opinadors més
contrastats del nou independentisme: </SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">“Els
immigrants dels seixanta van ser utilitzats com a carn de canó pel règim per tal
de diluir la cultura catalana (…) El PSC els tenia com a reserva moral. I a
través de la intervenció pública i la xarxa clientelar, va crear un cordó
ideològic a les seves barriades (…) Per això s’adulava el folklore nostàlgic de
l’exiliat i s’excitava la retòrica social com a problema únic. Això els ha
marginat econòmicament i ha acabat condemnant els seus fills al white trash:
aïllats, protegits pel paternalisme, sense accés a la cultura (…) I com que mai
no ha calgut que participessin per fer-ne ús, avui costa molt fer-los valer
electoralment (..). Carn de canó, de nou.”</SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><BR></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria">Delirant
imatge que parteix d’un desconeixement absolut de com ha evolucionat una part de
la classe obrera catalana al llarg de les últimes dècades i del protagonisme
central, fora de qualsevol “aïllament”, que tingué com a subjecte col·lectiu en
el procés de canvi polític. Una imatge que mimetitza progrés social i cultural
amb conversió mesocràtica i que, tanmateix, és<SPAN
style="mso-spacerun: yes"> </SPAN>la base de gran part dels anàlisi
polítics d’aquest nou independentisme, partint de la següent presumpció: tan
sols la classe mitja és operativa en termes polítics. Una presumpció que li pot
sortir cara. Certament aquests sectors estan vivint actualment una crisi de
representació, però no són escombraria. Una transició, si és que realment estem
vivint això, és un procés en el que un cop s’ha activat ningú la controla
realment, de fet sembla que s’imposi a tots els actors com una força externa a
ells mateixos, malgrat són ells els que l’estan protagonitzant. Això és així per
la quantitat de forces en pugna que hi ha en joc: els empresaris, les classes
mitges, la <I>white trash</I>, l’Estat espanyol, els agents polítics i socials,
l’Unió Europea, els mercats… I és que el món és gran, molt més gran del que ens
volen fer suposar dins del realisme màgic que alguns estan venent. Múltiples
forces que es situen al bell mig del procés fins que arriba la fase de concreció
que és sempre, sinó es produeix una revolució, una fase de pacte. És patent que
encara no s’ha arribat a aquesta fase, com ho és que, malgrat tot el que es
vulgui, Artur Mas no és el Suárez català, encara que apunta maneres. Diuen els
clàssics que el procés d’alliberació nacional de Catalunya s’inicia en una fase
on el monopoli polític el mantenen les classes altes, posteriorment esdevé un
procés de classes mitges i no arriba a les seves últimes conseqüències fins que
el fan seu les classes populars. Diuen això, però a saber. Tot això si el que
estem vivint és una transició nacional cap a la independència, i no un mer
problema de recaudació o de legitimació d’un projecte esgotat. Si això últim fos
el que realment estem vivint, seria una de les patoxades més grans de la
història de Catalunya amb un sol gran encert: haver triat a Toni Soler com a
comissari de la commemoració de l’aniversari de 1714. El 2014 no ens quedaria
altra que veure un especial de Polònia que ens expliqués el que realment ha
passat. En tot cas el 2014, si no abans, ho sabrem. <BR></SPAN></DIV>
<DIV class=MsoNormal
style="LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN-RIGHT: 7.1pt; TEXT-ALIGN: justify; mso-layout-grid-align: none; mso-pagination: none"><SPAN
style="mso-ansi-language: ES-TRAD; mso-ascii-font-family: Cambria; mso-bidi-font-family: Cambria; mso-hansi-font-family: Cambria"><SPAN
class=051123514-26092012>
<DIV><FONT face=Arial color=#0000ff size=2>
<DIV class=pretitulo>A sangre fría</DIV>
<DIV class=titulo><FONT size=5>Las políticas sociales, y algunos nudos
complementarios, del gobierno neoliberal de Mas, La Caixa y Barcelona
World</FONT></DIV><BR>
<DIV class=autor><A class=autor
href="http://www.rebelion.org/autores.php?id=69">Salvador López Arnal</A></DIV>
<DIV class=fuente><A class=fuente href="http://www.rebelion.org/"
target=_blank>Rebelión</A></DIV><BR>
<DIV class=entradilla></DIV><BR>
<DIV id=TextoNoticia style="FONT-SIZE: 13px">
<P>. Principal consecuencia del cambio en las condiciones para acceder a la
renta mínima de inserción (RMI) introducido por el gobierno neoliberal de CiU en
2011 según el Síndic de Greuges, el defensor del pueblo catalán Rafael Ribó [1]:
las familias de unos 10.000 menores de edad se han quedado sin acceso a la ayuda
de los 400 euros mensuales.</P>
<P>. Tesis central contenida en el informe <I>La pobreza infantil en
Cataluña</I> que ha sido entregado a la presidenta del Parlament Núria de
Gispert: los servicios sociales catalanes presentan una evidente insuficiencia
en el ámbito preventivo.</P>
<P>. Evolución de la tasa de riesgo de pobreza infantil en cuatro años: del
17,6% al 23,7% (incremento: en torno al 35%).</P>
<P>. Número de menores de 16 años que en Catalunya están en situación de pobreza
o en riesgo de sufrirla según datos de 2010 (los últimos facilitados por la
Generalitat): 250.000.</P>
<P>. Número de menores que dentro de ese grupo tuvieron cobertura económica a
través de sus familias por parte del Departamento de Empresa y Empleo: 27.833
(descenso de 9.392 beneficiarios respecto al año anterior).</P>
<P>. Responsable político directo del endurecimiento del acceso (de 1 a 2 años
de empadronamiento; cálculo ingresos familiares: de los últimos 12 meses en
lugar de los 6 últimos) a esta ayuda que es el último recurso para familias
desfavorecidas a la que ya no queda ninguna otra prestación: Francesc Xavier
Mena. </P>
<P>. Su “humanista” justificación: lucha contra el fraude e importante aumento
de los familias necesitadas (descanso nocturno del conseller: sin novedad en el
frente ni en su alma).</P>
<P>. Porcentaje del PIB que el gobierno de Catalunya dedica a políticas de
protección social dirigidas a la infancia y a la familia: 1%. Porcentaje que
dedica España en su conjunto: 1,2%. Porcentaje de la Unión Europea: 2%.</P>
<P>. Número de menores que se han beneficiado del RMI: 2007, 11.012 jóvenes;
2008, 12.012; 2009, 21.232; 2010, 37.225 (incremento respecto a 2007: más del
240%)</P>
<P>. Año 2011, tras las modificaciones del Departament de Empresa y Empleo,
número de beneficiarios: 27.833 (primer descenso del numero de perceptores desde
el inicio de la crisis).</P>
<P>. Advertencia de Teresa Crespo, del Consejo Asesor de Políticas Sociales:
hace falta una reflexión profunda sobe el modelo de prestación de la RMI.</P>
<P>. Respuesta del ejecutivo neoliberal del president Mas: silencio.</P>
<P>. Petición del Síndic de Greuges con fecha 21 de septiembre: la lucha contra
la pobreza infantil debería ser prioridad del ejecutivo y debería situarse en el
centro de la agenda política.</P>
<P>. Respuesta del ejecutivo neoliberal catalán, el que apostó por EuroVegas: no
sabe no contesta.</P>
<P>. Porcentaje de los hogares con niños en los que los dos padres no tienen
empleo: 12,9%</P>
<P>. Número de menores de 15 años que viven en hogares sobreocupados:
62.000.</P>
<P>. Familias en las que el riesgo resulta especialmente prevalente en el caso
de los hogares en situación de pobreza: familias numerosas y monoparentales.</P>
<P>. Judit Carrera: “La justicia es una forma camuflada de violencia. Una
verdadera ciudad abierta invertiría en justicia social”</P>
<P><B>Nudos complementarios:</B></P>
<P>. Prioridades políticas declaradas del ejecutivo nacionalista del neoliberal
Mas: la independencia, el pacto fiscal, el concierto económico. </P>
<P>. Empresa que optará en solitario –en una propuesta que no es firme a la
falta de encontrar financiación- a la privatización de los túneles de peaje de
Vallvidrera y el Cadí: ABERTIS (un grupo de infraestructuras participado por La
Caixa y presidido por Salvador Alemany, principal asesor económico del president
Mas).<LA></LA></P>
<P>. Petición de la fiscalía en el caso [Fidel] Pallerols (empresario
andorrano): entre 7 y 11 años de cárcel para seis militantes de Unió Democrática
de Catalunya acusados por presuntos delitos de malversación de fondos y falsedad
documental.</P>
<P>.Entrevista a Julio Anguita en TV3 prevista para el día 25 de septiembre:
cancelada por la cadena de televisión catalana (sin ninguna indicación de una
nueva fecha).</P>
<P>. Propuesta de CiU, con el apoyo del PP barcelonés: construir una marina de
lujo en aguas del puerto de Barcelona. Propuesta de la Plataforma del Port Vell
y de la ex concejal de Ciutat Vella Itziar González Virós: que la propuesta se
someta a referéndum. Sin respuesta por parte del gobierno municipal (¿Pero no
eran convenientes los referéndums?)</P>
<P>. Cierre de Guarderías infantiles de los trabajadores y trabajadoras (el caso
del Vall d’Hebron): Ascensió Trallero, fundadora y directora de la guardería del
hospital Vall d’Hebron, sigue luchando para frenar el anunciado adiós del
centro: “Hace casi 40 años [1974], me vinieron a buscar para que montara esta
guardería y me jubilo en dos años, justo cuando quieren cerrarla”. Fue un
intento pionero —y único— en el intento de conciliar la vida laboral y familiar
de los trabajadores del hospital. ¿Qué ha provocado el cierre paulatino? Los
recortes-hachazos en temas sociales. El curso 2012-2013 las aulas ya han
empezado a vaciarse: ya no ha aceptado más inscripciones. Tras 38 años de oficio
y el respaldo de más de 3.000 familias que se han beneficiado del servicio, la
guardería se prepara para cerrar en dos años. Si cada curso había 150 niños
matriculados, este habrá 70 menos. </P>
<P>Motivo del cierre según la gerencia del hospital: cumplimiento de los
presupuestos de la Generalitat para 2012: los presupuestos impiden “otorgar
ayudas a los empleados públicos en concepto de fuentes de acción social u otras
ayudas de la misma naturaleza; y la escuela responde a este concepto”. Según el
Departamento de Salud, el centro no ha podido tener acceso a las ayudas
tramitadas para escuelas de titularidad pública porque la guardería solo está
abierta para los hijos de los trabajadores. Juan Gall, uno de los padres
afectados por el cierre, afirma que la guardería tiene un servicio de acogida
por las tardes, de lunes a viernes, para los hijos de los pacientes que, en caso
de una urgencia, no hayan podido quedarse con nadie. Salud añade que, además, el
centro tampoco se registró como “guardería laboral”.</P>
<P>En la guardería trabajan 23 educadores —doble titulación: educación infantil
y auxiliar de enfermería— que ven peligrar su trabajo. El cierre de cinco aulas
este curso supone que se prescindirá de 7 educadores (más del 30%). La gerencia
del hospital se ha comprometido a reubicarlos en el complejo sanitario; los
afectados no se fían. Teresa Llonch, educadora desde 1974: “Yo fui de las
primeras en llegar aquí y es frustrante ver que, en un par de meses, un proyecto
de tantos años no tiene valor para nadie, porque priman los valores económicos
por encima de los pedagógicos y de obra social para los trabajadores”. </P>
<P>Trallero y su equipo —padres afectados y personal de la guardería—han
propuesto alternativas para hacerse oír y evitar una resolución oficial que ya
se presupone irreversible. “No nos vamos a dar por vencidos. Seguimos
proponiendo y queremos respuestas, pero no hay diálogo. Ni razonan ni escuchan”,
manifiesta Montse Guillén, enfermera del hospital, embarazada y con un hijo
mayor que fue a la guardería del Vall d’Hebron [Fuente: Jessica Mouzo, <I>El
País</I>, 24 de septiembre de 2012, p. 3 (edición Catalunya)]</P>
<P>. La comedia de la política institucional, el cinismo político en su máxima
expresión: puntos 7 y 9 del borrador de resolución que CiU presentará al
Parlament de Catalunya la última semana de septiembre: 7. Constata la necessitat
de que en aquest procés, que es produeix en un context de greu crisi econòmica
que provoca greus patiments en amplis sectors de la societat, <I>es garanteixi
la cohesió social del país,i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la
societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble</I>… 9. Constata que
<I>qualsevol avenç cap a més estructures d’estat implica la necessitat de
defensar, i no pas desmantellar, les estructures d’estat de les que Catalunya ja
disposa, en especial les de tots els serveis públics que conformen l’estat de
benestar com l’educació, la sanitat i els serveis socials</I>, així com les de
l’administració pública de la Generalitat i dels ens locals i les dels mitjans
públics de comunicació.</P>
<P>Posición del conseller de Economía Andreu Mas-Colell al inicio del curso
académico 2011-2012 dirigiéndose a empresarios catalanes: “Lo público está ahora
en crisis. ¡Aprovéchenlo!” </P>
<P>. ¿Es razonable pensar –y sentir incluso- que un gobierno, un partido, las
400 familias dominantes de las que ha hablado el señor Millet-Palau, de estas
características y finalidades puedan dirigir una supuesta independencia (¿de
Bruselas? ¿Del BCE?) que conlleve mayores niveles de justicia y bienestar social
a los grupos sociales catalanes más desfavorecidos? ¿No está detrás de esta
Catalunya “independiente” el referente de la Padania rica de la Liga del
Norte?</P>
<P><I><B>Nota:</B></I></P>
<P>[1] He tomado datos e informaciones de Anthony Coyle, “La reforma de la renta
mínima deja sin cobertura a casi 10.000 menores”. <I>El País</I>, 22 de
septiembre de 2012, pp. 1-2 (edición Cataluña).</P></DIV></FONT></DIV>
<DIV class=OutlookMessageHeader dir=ltr align=left><FONT face=Tahoma
size=2><BR><BR></FONT></DIV></SPAN></SPAN></DIV></DIV></DIV></DIV></DIV></DIV></DIV></DIV></DIV></BODY></HTML>