[energiadecreixent] una nova crònica xerrada Latouche

[enric]

Crònica de la xerrada de Sèrge Latouche el passat dimecres dia 7 de març


Arcadi Bassegoda (La Fàbrica)
http://fabrica.cat/?template=interior&categoria=15&id_article=309
Amb l'aula magna de la UB plena, Serge Latouche, economista i un dels
principals teòrics actuals del “decreixement” va pronunciar, en el marc
de les jornades “Desfer el creixement, refer el món”, una conferència
que portava per títol “Descolonitzar l'imaginari del desenvolupament
sostenible”. Les jornades, que es van estendre al llarg de tota la
setmana, les va organitzar la recentment creada Entesa pel decreixement.
[www.decreixement.net]


Al llarg de ben bé una hora i mitja d'exposició, Serge Latouche va anar
desgranant un aportació teòrica molt ben trenada amb la intenció de fer
entendre al públic el decreixement com “eslògan” i no com a concepte
(com va reiterar ell) en el marc d'una societat en que insistir en el
creixement ja no pot tenir sentit. Latouche afirma que vivim en una
societat de creixement, que és aquella societat que s'ha deixat
fagocitar per una economia de creixement, una economia que comença a
desenvolupar-se a partir de l'inici de la globalització (1492) i que ha
evolucionat cap a un model en que el creixement ha deixat de ser un
mitjà per passar a ésser un fi en si mateix. És en aquest context que
Latouche teoritza que és impossible seguir defensant un model econòmic
basat en el creixement i més quan cada cop hi ha més gent que no té
capacitat de consum. En aquest punt, es fa la pregunta de com pot ser
que una societat de creixement que cada cop creix menys (i en que cada
cop més gent no rep els beneficis d'aquest creixement) es mantingui, i
identifica tres culpables: La publicitat, que ha esdevingut el segon
negoci del món després de les armes; L' ”obsolescència programada”, és a
dir la producció de béns el mateix disseny dels quals introdueix una
ràpida “caducitat” (ex. Ordinadors,electrodomèstics...); i el crèdit,
que cada cop és un factor més important en un món on els francesos viuen
un any avançats de mitjana (gasten el que guanyaran un any després) i
els americans 2 anys o més.


Així, en un sistema econòmic en creixement continu i imparable i en que
cada cop més gent corre el risc de perdre irremeiablement el tren si no
l'ha perdut ja, Latouche planteja que cal construir una societat de
decreixement ja que l'actual no és viable, ja no a llarg termini, sinó
demà mateix. Per argumentar això, Latouche utilitza el concepte
d'empremta ecològica entesa com a mesura del volum del nostre mode de
vida en termes de recursos naturals. La terra, té 51 000 milions
d'hectàrees de superfície en que l'espai bioproductiu (aquell útil per a
la reproducció de la vida i que té capacitat de regeneració) arriba fins
a 12 000 milions d'hectàrees. Per tant, al món, l'espai bioproductiu ens
tocaria a 1,8 hectàrees per habitant però actualment ja estem a uns
nivells de 2,2 hectàrees per cap i estem consumint en un any, a nivell
de recursos, el que la fotosíntesi ha trigat 100 milions d'anys en
produir (per culpa sobretot de l'enorme despesa de combustibles
fòssils). A més, diu Latouche, si ens fixem en territoris concrets, a
Europa gastem l'equivalent a 4,8 hectàrees per persona i, per tant, si
tothom fes el mateix ús dels recursos que nosaltres, farien falta 3
planetes; i als EUA gasten 9,8 hectàrees per persona (6 planetes). I
seguint amb aquest “joc” estadístic, si el món continués creixent a un
nivell del 2% (baixíssim si tenim en compte les previsions de tots els
països desenvolupats) al 2050 “necessitaríem” 30 planetes. Per tant,
Latouche arriba a la conclusió que el nostre mode de vida no és
sostenible i, d'altra banda, no és desitjable.


Arribats a aquest punt, en que queda clar que el creixement és una
condemna, falta allò més difícil: com construir una societat de
decreixement. En aquest sentit, Latouche planteja el que ell anomena
irònicament un “cercle virtuós” (per oposició al cercle viciós del
creixement) de conceptes que es retroalimenten i que permetrien l'esbós
d'una societat no dominada pel creixement econòmic. Reevaluar, en termes
de canvi en els valors dominants [d'aquí la “descolonització de
l'imaginari” del títol]; Reconceptualitzar, és a dir canviar les
“eines”, els conceptes amb que enfoquem la organització del món;
Reestructurar, canviar les relacions de producció; Redistribuir, tant a
nivell nord-sud com de propietaris-assalariats i fins i tot dels “drets”
sobre el planeta; Relocalitzar, retrobar el sentit de “viure localment”,
produir en proximitat; Reduir, l'empremta ecològica, el temps de treball
(reducció de l'atur) fet que permetria retrobar les altres dimensions de
la vida; Reutilitzar, per reduir el consum i, finalment, Reciclar, tot
allò no reutilitzable.


Finalment, i per concloure el raonament, Latouche planteja una sèrie de
mesures pràctiques, plantejades en termes de programa electoral per fer
evidents les transformacions socials que implicaria l'avenç cap a una
societat de decreixement. Algunes d'aquestes mesures plantejades serien,
per exemple, fer pagar al transport el preu íntegre del que costa
(tenint en compte també el cost ecològic) fet que en multiplicaria els
preus fer deu o per vint; convertir els guanys de productivitat en
reducció del temps de treball i, a la llarga, en reducció de la
producció, etc.


Més enllà de les propostes concretes, enfocades des d'una òptica situada
en el poder polític, la conferència de Serge Latouche va presentar una
visió interessant per comprendre que és impossible mantenir una economia
enfocada cap al creixement i, per tant, que el capitalisme és
incompatible amb la supervivència del planeta. A més, la concreció
conceptual de la seva postura, també permet desmuntar les fal·làcies
mediàtiques del “creixement sostenible”, que sembla que totes les
postures polítiques institucionals han fet seves aquests darrers anys,
ja que queda palès que el creixement (des del punt on estem) és
totalment insostenible.