[Educaciolliure] Un abans i un després de la formació a L'Albada...

[L'Albada Montseny]

Bon dia!
Avui us compartim un text per enmarcar la Formació del mòdul 1, que comença
el proper mes d'octubre, en format semi-intensiu (2 caps de setmana).

Tota la info de la formació la teniu a:

http://albadaviva.blogspot.com.es/p/formacio.html
Un abans i un després de la formació a l’Albada, Juliol 2014.
<http://albadaviva.blogspot.com.es/2014/09/un-abans-i-un-despres-de-la-formacio.html>

 Acompanyar. Quina paraula més bonica. La trobava dolça i respectuosa...

<http://4.bp.blogspot.com/-n0Pko-0xhb8/VCKSROEdtBI/AAAAAAAAGxY/sEo97GUDZq8/s1600/M%2Bdonellan%2B1.jpg>
*Jo
reconec a l’Albada – Pintures aquareables, Agost 2014*
Els meus pares eren mestres, i tot i això, durant la meva eterna
adolescència, la meva rebel·lia es va resistir a estudiar cap carrera per a
ser mestra o professora. Vaig triar estudiar Treball Social *“Ah, sí, que
el que a tu t’agrada és ajudar als altres”* però no m’agradava que
m’etiquetaren. Tot i que treball social també pateix d’una visió molt
assistencialista i autoritària, un petit sector de mestres em va mostrar
una altra porta: el camí de la mediació, de l’autogestió, de l’empoderament.
Això em ressonava més. En paral·lel als meus estudis, vaig haver de
treballar de molt jove: des dels 16 anys he sigut monitora d’aniversaris,
mestra de repàs i d’escoles d’estiu i auxiliar d’aula… vaig encarnar quasi
tots els rols possibles dins del món dels nens. Dic quasi tots els rols per
què tothom em recordava, implícita o explícitament, que jo no podia ser
“mestra” perquè “no estava titulada”. Era una sentència clara que a mi no
semblava molestar-me (massa). A mi m’agradava passar temps amb els nens i
nenes, a l’escola o a altres espais. A poc a poc, amb el pas dels anys i
amb el pes de la maduresa i l'experiència, vaig anar preguntant-me coses:
que era exactament allò d’estar preparat per a ser mestre? Que era allò de
què un títol universitari fera més valides a unes persones que a altres?
Era saber sobre totes les corrents pedagògiques, era saber impartir
matèries, era conèixer els mètodes d’avaluació? Alhora mirava, absorbia i
aprenia del meu volant: molts mestres semblaven perduts i infeliços (i si
no ells, els seus nens) – notava una gran desconnexió entre allò per al que
suposadament estaven formats i la manera en la qual responien a la
realitat. Més enllà dels discursos que busquen culpable (els nens,
l’horari, els pares, la direcció, l’estat…) notava que hi havia alguna
mancança major. Després observava a altres mestres o a persones “no
titulades” que quasi amb un do natural, aconseguien miracles amb els seus
nens. Independentment de si tenien o no titulació, els seus nens es sentien
estimats, respectats, protegits. Aquesta era la qüestió! Els nens i nenes!!
Què volien ells? Què necessitaven ells? A l'escola on treballava d’auxiliar
amb nens de 5 anys van prohibir jugar a la pilota, a la corda, amb els
cèrcols i a jocs de córrer perquè “podien ser perillosos”. Nens medicats,
nens etiquetats, nens ofegats per les notes i els deures eterns… El meu
canvi de mirada es va accelerar i com si hagués comprat un nou parell
d’ulls, vaig començar a veure –i comprendre- d’on venia la desconnexió.
Vaig entendre que hi havia d’haver una altra manera d’encarar la relació
dels adults amb els nens. La intuïció, grans mestres titulats i “no
titulats” i alguna bona lectura em van obrir un nou camí i em vaig sentir
en la responsabilitat de seguir-lo per a poder formar part activa d’aquesta
altra educació més respectuosa.

I així, vaig arribar a l’Albada. Em fascinava el terme *Acompanyar* (estar
una persona amb altra o anar amb ella) i arribava amb ganes d’entendre més
sobre aquesta nova mirada i disposada a desaprendre tot el que m’impedia
enfocar amb claredat.

Una cosa em preguntava abans d’arribar: parlaven de dinàmiques
vivencials... *Hi haurà nens? Suposo, oi? Si és educació viva... *Clar, un
cop allí, vaig adonar-me que els nens estaven de vacances. M’intrigava
saber com anàvem a fer-ho, com anàvem a aprendre a acompanyar si els nens
no hi eren. Per suposat, el magnífic equip de l’Albada ja ho tenia tot
pensat. Clar que hi havia nens: érem nosaltres, i anàvem a acompanyar als
nostres nens interiors en un viatge cap a lo profund. La formació ha sigut,
per a mi, pura poesia. La meva vida ha canviat des que vaig entrar per la
porta antiga i robusta de l’Albada.
 L’equip sencer de l’Albada desprèn passió per compartir i acompanyar i
aquesta mateixa passió fa que el seu missatge prengui sentit en la seva
totalitat. Era la meva primera experiència en una formació d’aquest tipus i
des dels primers moments del grup, jo vaig notar que inconscientment,
posava en pràctica símptomes d’un sistema malalt que a més d’un de
nosaltres no ens ha acompanyat: alhora que emocionada estava una mica
aprensiva, incòmoda per no conèixer – ni les dinàmiques del curs ni a les
persones – i sobretot, em trobava sobreanalitzant-me al meu cap, pensant de
manera quasi obsessiva si el que pensava, comunicava o feia anava a estar
bé o no: terror de ser jutjada.

<http://3.bp.blogspot.com/-e6twUDPZYMw/VCKSQ3CU_eI/AAAAAAAAGxU/kapXQUk11v8/s1600/M%2Bdonellan%2B2.jpg>
*Retrobant-me
amb la meva nena interior – Collage, Juliol 2014*
La màgia d’unes poques paraules, la màgia d’unes profundes mirades, la
màgia de la presència i de l'amor incondicional va fer-se de notar de
seguida: tot està bé, tot està bé, TOT ESTÀ Bé. Lydia i Eli van deixar-nos
clar, d’una forma molt dolça, que ens respectaven, ens acompanyaven i que
estaven allí per nosaltres. I així, a poc a poc, vaig anar desprenent-me
d’aquell pànic silenciós, despullant la meva ànima per a compartir-la amb
la resta d’éssers bells i perfectes que em rodejaven.

Un viatge cap a lo profund. Un viatge sense maletes: ja portàvem dins de
nosaltres tot el que ens faria falta. Un viatge cap a la foscor i la llum,
un viatge de sol i pluja, un viatge lent i accelerat, dolorós i agradable,
un viatge asoles... però acompanyades. Sempre acompanyades.

La intensitat de les vivències a l’Albada són, per mi, quasi
indescriptibles. De vegades van ser un crit desgarrador a allò que no ens
deixava estar, de vegades eren cants de llibertat i esperança, eternament
agraïts per no estar sols. Es va crear un cau de protecció on l’espai, el
temps i les etiquetes no significaven res. I així, a poc a poc, vam
retrobar-se amb les raons profundes de la nostra presència a l’Albada – i
al món.

La bellesa de les mirades, la incondicionalitat pura i honesta de l’amor,
la presència continua i les poderoses paraules medicina van crear un camí
de llum. Abans de començar la formació em preguntava si hauria nens. Em
preguntava com vivenciariem l’acompanyament sense ells. L’equip de l’Albada
ens va acompanyar cap a aquesta llum, cap a aquests nens i nenes: els
nostres. Una connexió d’un poder i una bellesa corprenedores: jo he abraçat
a la meva nena interior, m’he retrobat amb ella. Mai l’havia deixat, mai
m’havia oblidat d’ella, però ara, la miro diferent: ara, l’acompanyo. Ara
sé que l’estimo incondicionalment, que és perfecta i que tot estava bé. I
també sé que ella m’acompanya: m’estima incondicionalment, em recorda que
sóc perfecta i que tot està bé. Aquesta abraçada entre la meva nena
interior i jo és, potser, una de les imatges més boniques i significatives
que m’emporto de l’Albada: perquè és la clau de la nova mirada – estic ací
amb tu, estic ací amb mi.

A l’Albada, cadascú passarem pels nostres processos... i tots ho vam fer
junts. Es crearen sinergies que autorregulaven al grup. Alhora que ens
retrobàvem amb la nostra essència i els nostres nens i nenes interiors, ho
fèiem també entre nosaltres: ens reconeixíem com a part de la tribu. Ens
miràvem als ulls i sabíem que no hi havia distància. Ens acompanyàvem. ENS
RECONEIXÍEM.

Reconèixer-se, a un mateix i a l’altre. Saber el que és teu i el que és de
l’altre. Saber que de vegades es pot sostenir, i de vegades no. Saber que
tot està bé. Això és acompanyar.

L’equip de l’Albada és l'encarnació perfecta del que volen ser i del que
comparteixen amb els altres. Admiro la seva honestedat, transparència,
coherència, humilitat i saviesa. Un equip d’essers humans que creu i
confia, que acompanya i necessita ser acompanyat. Cadascú amb els seus
processos, cadascú reconeixent el seu lloc i el lloc de l’altre. Admiro la
qualitat humana i espiritual amb què es donen als altres i m’emporto,
segurament, molt més del que elles puguin imaginar.

Durant 4 dies, jo i la meva nena vam créixer a l’Albada – ara imagino tots
els nens i nenes que tenen l’oportunitat i el regal de fer-ho cada dia. Un
regal per a ells, per a la vida. Un regal per al món que els nens i nenes
puguin créixer acompanyats, respectats i estimats. Que puguin jugar a
pilota i a la corda. Que puguin córrer. Trepar arbres. Enfadar-se, riure,
plorar. Que no estiguin etiquetats. Que no creguin que “necessiten estar
titulats” per a “ser algú”. Que no tinguin por de ser jutjats. Que puguin
ser ells mateixos.
L’Albada i el seu equip són un regal. Confio en el seu procés. I tot i des
de la distància dels quilòmetres que ens separen, jo estic amb l’Albada. Jo
reconec a l’Albada i reconec a tots els éssers perfectes que la formen.

*Gràcies **Ly** i **Eli*

*, per ser i acompanyar-meGràcies **Eli*





* R. i Noel per compartirGràcies Tribu per reconèixer-meGràcies Mar per
alimentar-nosGràcies **Nur*



* per portar-meGràcies vida, perquè el camí és perfecte*

*Mònica Rose Donellan*
*L'Albada espai d'educació VIVA*
Arbúcies (El Montseny)
http://albadaviva.blogspot.com.es/

*COM POTS AJUDAR AL PROJECTE DE L'ALBADA?*
http://albadaviva.blogspot.com.es/p/donacions-al-projecte.html
-------------- part següent --------------
Un document HTML ha estat eliminat...
URL: <http://llistes.moviments.net/pipermail/educaciolliure/attachments/20140929/6b28c6b2/attachment.html>