<div dir="ltr"><h3 class="" itemprop="name">Bon dia!<br></h3><h3 class="" itemprop="name"><font>Avui us compartim un text per enmarcar la Formació del mòdul 1, que comença el proper mes d'octubre, en format semi-intensiu (2 caps de setmana).</font></h3><p><font>Tota la info de la formació la teniu a:</font></p><p><font><a href="http://albadaviva.blogspot.com.es/p/formacio.html">http://albadaviva.blogspot.com.es/p/formacio.html</a><br></font></p><h3 class="" itemprop="name"><font><a href="http://albadaviva.blogspot.com.es/2014/09/un-abans-i-un-despres-de-la-formacio.html">Un abans i un després de la formació a l’Albada, Juliol 2014.</a></font>

</h3><font>

</font><div class="">

</div><font>

<br></font><div>

<div style="line-height:100%;margin-bottom:0.18cm;margin-top:0.18cm;text-align:center" lang="ca-ES">

<span style="font-family:inherit"><span style="color:black"><span lang="ca-ES">Acompanyar.

Quina paraula més bonica. La trobava dolça i respectuosa...</span></span></span></span></span></font></div>

<font><span style="font-family:inherit">

</span></font>

<table class="" style="margin-left:auto;margin-right:auto;text-align:center" cellpadding="0" cellspacing="0" align="center"><tbody>

<tr><td style="text-align:center"><font><span style="font-family:inherit"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-n0Pko-0xhb8/VCKSROEdtBI/AAAAAAAAGxY/sEo97GUDZq8/s1600/M%2Bdonellan%2B1.jpg" style="margin-left:auto;margin-right:auto"><img src="http://4.bp.blogspot.com/-n0Pko-0xhb8/VCKSROEdtBI/AAAAAAAAGxY/sEo97GUDZq8/s1600/M%2Bdonellan%2B1.jpg" border="0" height="288" width="400"></a></span></font></td></tr>

<tr><td class="" style="text-align:center"><font><span style="font-family:inherit"><span><i>Jo reconec a

l’Albada – Pintures aquareables, Agost 2014</i></span></span></font></td></tr>

</tbody></table>

<div style="line-height:100%;margin-bottom:0.18cm;margin-top:0.18cm" align="JUSTIFY">

<font><span style="font-family:inherit"><span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">Els

meus pares eren mestres, i tot i això, durant la meva eterna

adolescència, la meva rebel·lia es va resistir a estudiar cap

carrera per a ser mestra o professora. Vaig triar estudiar Treball

Social <span style="color:black"><span lang="ca-ES">“Ah,

sí, que el que a tu t’agrada és ajudar als altres”</i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

però no m’agradava que m’etiquetaren. Tot i que treball social

també pateix d’una visió molt </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">assistencialista</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

i autoritària, un petit sector de mestres em va mostrar una altra

porta: el camí de la mediació, de l’autogestió, de

l’<span style="color:black"><span lang="ca-ES">empoderament<span style="color:black"><span lang="ca-ES">.

Això em ressonava més. En paral·lel als meus estudis, vaig haver

de treballar de molt jove: des dels 16 anys he sigut monitora

d’aniversaris, mestra de repàs i d’escoles d’estiu i auxiliar

d’aula… vaig encarnar quasi tots els rols possibles dins del món

dels nens. Dic quasi tots els rols per què tothom em recordava,

</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">implícita</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

o explícitament, que jo no podia ser “mestra” perquè “no

estava titulada”. Era una sentència clara que a mi no semblava

molestar-me (massa). A mi m’agradava passar temps amb els nens i

nenes, a l’escola o a altres espais. A poc a poc, amb el pas dels

anys i amb el pes de la maduresa i l'experiència, vaig anar

preguntant-me coses: que era exactament allò d’estar preparat per

a ser mestre? Que era allò de què un títol universitari </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">fera</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

més valides a unes persones que a altres? Era saber sobre totes les

</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">corrents</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

pedagògiques, era saber impartir matèries, era conèixer els

mètodes d’avaluació? Alhora mirava, absorbia i aprenia del meu

volant: molts mestres semblaven perduts i infeliços (i si no ells,

els seus nens) – notava una gran desconnexió entre allò per al

que suposadament estaven formats i la manera en la qual responien a

la realitat. Més enllà dels discursos que busquen culpable (els

nens, l’horari, els pares, la direcció, l’estat…) notava que

hi havia alguna mancança major. Després observava a altres mestres

o a persones “no titulades” que quasi amb un do natural,

aconseguien miracles amb els seus nens. Independentment de si tenien

o no titulació, els seus nens </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">es</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

sentien estimats, respectats, protegits. Aquesta era la qüestió!

Els nens i nenes!! Què volien ells? Què necessitaven ells? A

l'escola on treballava d’auxiliar amb nens de 5 anys van prohibir

jugar a la pilota, a la corda, amb els cèrcols i a jocs de córrer

perquè “podien ser perillosos”. Nens medicats, nens etiquetats,

nens ofegats per les notes i els deures eterns… El meu canvi de

mirada es va accelerar i com si hagués comprat un nou parell d’ulls,

vaig començar a veure –i comprendre- d’on venia la desconnexió.

Vaig entendre que hi havia d’haver una altra manera d’encarar la

relació dels adults amb els nens. La intuïció, grans mestres

titulats i “no titulats” i alguna bona lectura em van obrir un

nou camí i em vaig sentir en la responsabilitat de seguir-lo per a

poder formar part activa d’aquesta altra educació més

respectuosa.<br><br>I així, vaig arribar a l’Albada. Em fascinava

el terme </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>Acompanyar</i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

(estar una persona amb altra o anar amb ella) i arribava amb ganes

d’entendre més sobre aquesta nova mirada i disposada a desaprendre

tot el que m’impedia enfocar amb claredat.<br><br>Una cosa em

preguntava abans d’arribar: parlaven de dinàmiques vivencials...

</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>Hi

haurà nens? Suposo, oi? Si és educació viva... </i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">Clar,

un cop allí, vaig adonar-me que els nens estaven de vacances.

M’intrigava saber com anàvem a fer-ho, com anàvem a aprendre a

acompanyar si els nens no hi eren. Per suposat, el magnífic equip de

l’Albada ja ho tenia tot pensat. Clar que hi havia nens: érem

nosaltres, i anàvem a acompanyar als nostres nens interiors en un

viatge cap a </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">lo

profund<span style="color:black"><span lang="ca-ES">.

La formació ha sigut, per a mi, pura poesia. La meva vida ha canviat

des que vaig entrar per la porta antiga i robusta de

l’Albada.</span></span></span></span></span></font></div>

<div style="line-height:100%;margin-bottom:0.18cm;margin-top:0.18cm" align="JUSTIFY">

<font><span style="font-family:inherit"><span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">L’equip sencer de l’Albada desprèn passió

per compartir i acompanyar i aquesta mateixa passió fa que el seu

missatge prengui sentit en la seva totalitat. Era la meva primera

experiència en una formació d’aquest tipus i des dels primers

moments del grup, jo vaig notar que inconscientment, posava en

pràctica símptomes d’un sistema malalt que a més d’un de

nosaltres no ens ha acompanyat: alhora que emocionada estava una mica

aprensiva, incòmoda per no conèixer – ni les dinàmiques del curs

ni a les persones – i sobretot, em trobava </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">sobreanalitzant</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">-me</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

al meu cap, pensant de manera quasi obsessiva si el que pensava,

comunicava o feia anava a estar bé o no: terror de ser jutjada.</span></span></span></span></span></font></div>

<table class="" style="margin-left:auto;margin-right:auto;text-align:center" cellpadding="0" cellspacing="0" align="center"><tbody>

<tr><td style="text-align:center"><font><span style="font-family:inherit"><a href="http://3.bp.blogspot.com/-e6twUDPZYMw/VCKSQ3CU_eI/AAAAAAAAGxU/kapXQUk11v8/s1600/M%2Bdonellan%2B2.jpg" style="margin-left:auto;margin-right:auto"><img src="http://3.bp.blogspot.com/-e6twUDPZYMw/VCKSQ3CU_eI/AAAAAAAAGxU/kapXQUk11v8/s1600/M%2Bdonellan%2B2.jpg" border="0" height="222" width="400"></a></span></font></td></tr>

<tr><td class="" style="text-align:center"><font><span style="font-family:inherit"><span><i>Retrobant-me

amb la meva nena interior – Collage, Juliol 2014</i></span></span></font></td></tr>

</tbody></table>

<div style="line-height:100%;margin-bottom:0.18cm;margin-top:0.18cm" align="JUSTIFY">

<font><span style="font-family:inherit"><span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">La

màgia d’unes poques paraules, la màgia d’unes profundes

mirades, la màgia de la presència i de l'amor incondicional va

fer-se de notar de seguida: tot està bé, tot està bé, TOT ESTÀ

Bé. </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">Lydia</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

i </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">Eli</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

van deixar-nos clar, d’una forma molt dolça, que ens respectaven,

ens acompanyaven i que estaven allí per nosaltres. I així, a poc a

poc, vaig anar desprenent-me d’aquell pànic silenciós, despullant

la meva ànima per a compartir-la amb la resta d’éssers bells i

perfectes que em rodejaven.<br><br>Un viatge cap a </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">lo

profund<span style="color:black"><span lang="ca-ES">.

Un viatge sense maletes: ja portàvem dins de nosaltres tot el que

ens faria falta. Un viatge cap a la foscor i la llum, un viatge de

sol i pluja, un viatge lent i accelerat, dolorós i agradable, un

</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">viatge

asoles</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">...

però acompanyades. Sempre acompanyades.<br><br>La intensitat de les

vivències a l’Albada són, per mi, quasi indescriptibles. De

vegades van ser un crit </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">desgarrador</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

a allò que no ens deixava estar, de vegades eren cants de llibertat

i esperança, eternament agraïts per no estar sols. Es </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">va

crear un cau</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

de protecció on l’espai, el temps i les etiquetes no significaven

res. I així, a poc a poc, vam retrobar-se amb les raons profundes de

la nostra presència a l’Albada – i al món.<br><br>La bellesa de

les mirades, la </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">incondicionalitat</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

pura i honesta de l’amor, la presència continua i les poderoses

paraules medicina van crear un camí de llum. Abans de començar la

formació em preguntava si hauria nens. Em preguntava com

</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">vivenciariem</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

l’acompanyament sense ells. L’equip de l’Albada ens va

acompanyar cap a aquesta llum, cap a aquests nens i nenes: els

nostres. Una connexió d’un poder i una bellesa </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">corprenedores</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">:

jo he abraçat a la meva nena interior, m’he retrobat amb ella. Mai

l’havia deixat, mai m’havia oblidat d’ella, però ara, la miro

diferent: ara, l’acompanyo. Ara sé que l’estimo

incondicionalment, que és perfecta i que tot estava bé. I també sé

que ella m’acompanya: m’estima incondicionalment, em recorda que

sóc perfecta i que tot està bé. Aquesta abraçada entre la meva

nena interior i jo és, potser, una de les imatges més boniques i

significatives que m’emporto de l’Albada: perquè és la clau de

la nova mirada – estic ací amb tu, estic ací amb mi.<br><br>A

l’Albada, cadascú passarem pels nostres processos... i tots ho vam

fer junts. Es crearen sinergies que </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">autorregulaven</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

al grup. Alhora que ens retrobàvem amb la nostra essència i els

nostres nens i nenes interiors, ho fèiem també entre nosaltres: ens

reconeixíem com a part de la tribu. Ens miràvem </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">als

ulls</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

i sabíem que no hi havia distància. Ens acompanyàvem. </span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">ENS</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">RECONEIXÍEM</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">.<br><br>Reconèixer-se,

a un mateix i a l’altre. Saber el que és teu i el que és de

l’altre. Saber que de vegades es pot sostenir, i de vegades no.

Saber que tot està bé. Això és acompanyar.<br><br>L’equip de

l’Albada és l'encarnació perfecta del que volen ser i del que

comparteixen amb els altres. Admiro la seva honestedat,

transparència, coherència, humilitat i <span style="color:black"><span lang="ca-ES">saviesa<span style="color:black"><span lang="ca-ES">.

Un equip d’essers humans que creu i confia, que acompanya i

necessita ser acompanyat. Cadascú amb els seus processos, cadascú

</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">reconeixent</span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">

el seu lloc i el lloc de l’altre. Admiro la qualitat humana i

espiritual amb què es donen als altres i m’emporto, segurament,

molt més del que elles puguin imaginar.<br><br>Durant 4 dies, jo i

la meva nena vam créixer a l’Albada – ara imagino tots els nens

i nenes que tenen l’oportunitat i el regal de fer-ho cada dia. Un

regal per a ells, per a la vida. Un regal per al món que els nens i

nenes puguin créixer acompanyats, respectats i estimats. Que puguin

jugar a pilota i a la corda. Que puguin córrer. Trepar arbres.

Enfadar-se, riure, plorar. Que no estiguin etiquetats. Que no creguin

que “necessiten estar titulats” per a “ser algú”. Que no

tinguin por de ser jutjats. Que puguin ser ells mateixos.</span></span></span></span><br><span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES">L’Albada

i el seu equip són un regal. Confio en el seu procés. I tot i des

de la distància dels quilòmetres que ens separen, jo estic amb

l’Albada. Jo reconec a l’Albada i reconec a tots els éssers

perfectes que la formen.</span></span></span></span></span></font></div>

<font><span style="font-family:inherit">

</span></font>

<div style="line-height:100%;margin-bottom:0.18cm;margin-top:0.18cm">

<font><span style="font-family:inherit"><span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><br></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>Gràcies

</i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>Ly</i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>

i </i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>Eli</i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>,

per ser i acompanyar-me<br><br>Gràcies </i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>Eli</i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>

R. i Noel per compartir<br><br>Gràcies Tribu per

reconèixer-me<br><br>Gràcies Mar per alimentar-nos<br><br>Gràcies

</i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>Nur</i></span></span></span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i>

per portar-me<br><br>Gràcies vida, perquè el camí és perfecte<br><br></i></span></span></span></span></span></font></div><div style="line-height:100%;margin-bottom:0.18cm;margin-top:0.18cm"><font><span style="font-family:inherit"><span><span style="color:black"><span><span lang="ca-ES"><i><b>Mònica Rose Donellan</b><br></i></span></span></span></span></span></font></div><div><div><div><font color="#009900" face="arial, sans-serif"><span style="line-height:18px"><b><i>L'Albada espai d'educació VIVA</i></b></span></font></div><div><font face="arial, sans-serif"><span style="line-height:18px">Arbúcies (El Montseny)</span></font></div></div><div><font color="#009900" face="arial, sans-serif"><span style="line-height:18px"><a href="http://albadaviva.blogspot.com.es/" target="_blank">http://albadaviva.blogspot.com.es/</a><br></span></font><font color="#009900" face="arial, sans-serif"><span style="line-height:18px"><span style="color:rgb(153,0,0)"><br><i><b>COM POTS AJUDAR AL PROJECTE DE L'ALBADA?</b></i></span><br><a href="http://albadaviva.blogspot.com.es/p/donacions-al-projecte.html" target="_blank">http://albadaviva.blogspot.com.es/p/donacions-al-projecte.html</a></span></font><font><br></font></div></div>

</div></div>