[REpensar Barcelona] Article El Forat de la Vergonya (Manuel Delgado)

[Facturació Coop. Món Verd]

El "Forat de la vergonya" 

MANUEL DELGADO 


Hem estat testimonis en tot just uns dies de dos esdeveniments estretament vinculats entre si, cara i creu d'un mateix procés de transformació urbanística del nucli antic de Barcelona. Un matí l'alcalde inaugurava solemnement les noves instal·lacions de la Universitat de Barcelona en el mateix nucli del Raval on s'aixequen el Macba i el Centre de Cultura Contemporània (CCCB), dos dels grans contenidors culturals de la ciutat. A la setmana següent, a poca distància, al barri de la Ribera, podíem contemplar la pavorosa imatge dels antidisturbis de la Guàrdia Urbana protegint l'arrencat 
de les tomaqueres que els veïns havien plantat al forat de la vergonya, un solar a uns 
metres del mercat de Santa Caterina, l'única zona realment verda -i no grisa- que hi havia en tot el Casc Antic. 
La interpretació de tal coincidència no és difícil. Ambdós moments representen els episodis més recents d'una vella dinàmica del que els urbanistes anomenen "esponjamiento" o "higienización" de Ciutat Vella, consistent en quadricular-la i netejar-la; és a dir, resoldre els problemes de control que implicava la seva 
tendència a l'opacitat i desfer-se dels elements tant immobles com humans que poguessin suposar un obstacle per a la reapropiació del barri per part de classes mitges i altes ansioses d'un bany de venerabilitat històrica, degudament assaonada amb elements d'aquest nou sabor local que dóna el multiculturalisme i fins i tot d'un moderat toc canalla. Per a això, s'injecta saber, cultura i sa ambient juvenil allí on abans tant sols hi havia vida i prossegueix la campanya de deportació i invisibilitat de la pobresa, en marxa des de fa anys en el sector. 
El succeït en el forat de la vergonya és ben il·lustratiu d'aquesta dinàmica, a la qual s'assigna l'eufemístictítol de "rehabilitació". Com es recordarà, en aquell solar de 5.000 metres quadrats l'Ajuntament tenia prevista l'obertura d'un aparcament a la disposició del turisme cultural que acudeix a l'àrea ja degudament desinfectada del carrer de Montcada i els voltants del Museu Picasso, el Born i Santa Maria del Mar. Allí, una colossal mutació urbanística havia començat a restaurar edificis per a dedicar-los al comerç d'alt nivell, a la venda de lofts per a professionals amb èxit i al lloguer d'apartaments per a aquesta petita multitud d'estrangers amb diners que els estan convertint en residències de vacances o de cap de setmana. 

L'operació no va quallar com a conseqüència de la resistència dels habitants, que es van apropiar d'un espai que consideraven seu i del que van fer un insòlit espai verd urbà. Jardí, hort, zona de jocs infantils, tarima per a espectacles, modestes pistes de futbol i bàsquet, mobiliari..., tot havia estat elaborat a mà pels veïns, amb uns criteris estètics a anys llum de l'afectació formal dels anomenats "espais públics de qualitat", la característica de la qual sol ser que semblen dissenyats per a espantar als seus possibles usuaris. Allí es podia veure en tot moment a gent de totes les edats convertint la plaça en un lloc de sociabilitat que, per altra banda, representava l'encarnació del 
multiculturalisme real, no el dels prospectes oficials, sinó el d'éssers humans de carn i os que trobaven per fi un lloc on trobar-se. No en va, el lloc havia estat reivindicat com l'autèntica plaça Major del barri, i així es va proposar en el pregó de la seva última festa major. 

Doncs bé, això és el que les nostres autoritats semblaven incapaces de suportar: que s'hagués suscitat de forma espontània tot un apassionant experiment d'autogestió, un emocionant exemple de com els veïns d'un barri podien generar sense permís escenaris per a la seva vida quotidiana, d'esquena a la insaciable voluntat municipal de monotoritzar-ho absolutament tot i de només tolerar les formes d'estar en l'espai urbà homologades prèviament pels seus tècnics en ciutadania i els seus experts en convivència. No es podia tolerar un espai públic que fos realment públic; és a dir, del públic. 
Aquesta imatge de nens jugant en parcs que ells no havien disposat, d'avis xerrant en bancs que ells mai instal·larien en les seves places, significava per a ells el més inacceptable dels desacataments. 

Per desgràcia, va haver de produir-se un problema d'ordre públic perquè la sentència de mort contra el forat de la vergonya fora recollida pels mitjans de comunicació . Les imatges de joves llançant coets de fira contra la policia i de la profanació del Macba van servir perquè els portaveus oficials -tots- desfiguressin les reivindicacions veïnals i tornessin a agitar el fantasma de l'Okupa Ferotge, amb el que, de passada, insistien en dimonitzar al moviment que va iniciar i està encapçalant una lluita dels joves pel dret a l'habitatge que s'estén per moments. 

Aquesta vegada han tornat a guanyar i a perdre els de sempre. Però així s'escriu la història. Com sincronitzats, una solemne inauguració i un desallotjament per força. S'aixeca un nou temple en el qual el Saber i la Cultura oficiaran els seus misteris i, molt a prop però també molt lluny d'allí, es desbaratava una il·lusió col·lectiva forjada arran de terra. La ciutat feta poder i feta diners s'ha tornat a sortir amb la seva i ha aconseguit derrotar -com sempre, només de moment i inútilment- a aquestes substàncies bàsiques de tota vida urbana que són l'amor per la vida i la mania de desobeir. 

Manuel Delgado és professor d'Antropologia urbana a la UB. 
------------ próxima parte ------------
Se ha borrado un adjunto en formato HTML...
URL: http://www.moviments.net/pipermail/ciutat/attachments/20061010/2dcc28cf/attachment-0001.htm