[LaCrisi-paguinElsRics] Més enllà de la vaga general

[Pablo Molano]

alguien de la democracia inclusiva se ha tomado la molestia de escribir este texto, para que lo valoremos...


Email: info (nospam) democraciainclusiva.org (verificat)


Les mesures imposades pel Govern
espanyol en els darrers mesos en forma de retallades socials són l’atac
més gran des del franquisme als drets dels treballadors/es,
pensionistes i la resta de sectors populars. Aquestes retallades són un
pas més dins el procés de mercantilització en el qual estem immersos
des de fa més de 200 anys. Aturar efectivament aquest procés passa per
substituir l'economia de mercat i la “democràcia” representativa,
institucions pilars del sistema actual que donen lloc a una creixent
concentració de poder en mans d'una minoria, per noves institucions que
assegurin la igualtat de poder econòmic, polític i social entre les
persones. La vaga general del 29 de setembre, i en particular la
mobilització social vehiculada a través de l'Assemblea de Barcelona,
poden ser un punt de partida perquè moltes persones anem més enllà de
la lluita reivindicativa i impulsem un canvi de paradigma social que
faci possible la construcció d'una nova forma d'organització social. 
	
		
		
			No acotar el cap 



Després que la ciutadania d'alguns estats europeus i en particular la
de l'estat espanyol hagi patit en els darrers mesos una de les
retallades socials i laborals més grans de la història (abaratiment de
l'acomiadament, erosió incessant dels convenis col·lectius, disminució
de sous, congelació de les pensions, etc.), els sindicats UGT i CCOO
van convocar, el passat 15 de juny, una vaga general pel 29 de
setembre. Aprofitant aquesta convocatòria i amb motiu de la coneguda
ineficàcia i venalitat d'aquests sindicats a l'hora de defensar els
interessos dels treballadors, s'ha constituït en els darrers mesos
l'Assemblea de Barcelona. Aquesta iniciativa per engegar un moviment de
lluita autònom i realment combatiu, organitzat fora dels sindicats, que
vagi més enllà d'un sol dia de vaga i esdevingui un clam contra les
elits dirigents i les seves retallades socioeconòmiques, ha trobat
ressò entre diversos sectors socials. 



L'Assemblea de Barcelona s'ha marcat l'objectiu de construir de forma
horitzontal, aplegant tots els afectats per la crisi (estudiants,
aturats, jubilats, treballadors,etc.), una resposta que expressi el
rebuig a les retallades del Govern. A la primera assemblea, realitzada
el passat 29 de juny a les cotxeres de Sants, es va acordar “buscar
punts en comú que permetessin posar en pràctica mesures de resistència
contra els atacs a la classe treballadora, no acotar el cap i lluitar
pels drets dels treballadors organitzant la resposta amb assemblees de
barris, pobles, llocs de treball, etc.”. A partir d'aquest primer
encontre s'han realitzat diverses assemblees en l'àmbit dels barris,
dels llocs de treball i de les universitats, així com algunes
assemblees generals per preparar la vaga i encarar la lluita més enllà
d'aquesta, com ara la celebrada el 15 de setembre a la plaça
Universitat, a la qual van assistir més de mig miler de persones i on
es va decidir el calendari de les properes mobilitzacions així com la
data de la propera assemblea. L'Assemblea de Barcelona adopta un
funcionament democràtic que apel·la a la participació i la solidaritat
de tothom des de l'àmbit local, coordinant-se mitjançant delegats de
les assemblees dels barris i dels llocs de treball. 



Tanmateix, abans de començar la lluita i durant la trajectòria de la
mateixa, val la pena preguntar-nos: contra què cal lluitar? Què provoca
la precarietat de les nostres condicions laborals i l'opressió de les
nostres vides? La resolució de “no acotar el cap” és indubtablement
encertada, però és precís que ens fem aquestes preguntes i reflexionem
profundament sobre elles per tal d'evitar, en la mesura del possible,
desgastar-nos en esforços fútils. 



Contra què cal lluitar?



És freqüent acusar els càrrecs polítics (Zapatero o altres) o les
institucions concretes que controlen el sistema (Govern d'Espanya,
entitats financeres, etc.) d'adoptar mesures que afavoreixen el lucre
empresarial a despit del benestar de la majoria dels ciutadans, causant
la crisi laboral i social; per això, també resulta habitual, com fan
els sindicats UGT i CCOO, demanar-los a ells les solucions. Però com
s’està veient cada cop més, aquests càrrecs i institucions són merament
un engranatge de la maquinària de l'economia de mercat
internacionalitzada: ni Zapatero, ni Rajoy, ni la suposada esquerra
parlamentària, tenen cap poder real per prendre decisions que escapin
de les dinàmiques i els imperatius del consens neoliberal (1). 



Això es deu al fet que en el marc de l'economia de mercat capitalista,
tots els països estan obligats a incrementar la seva competitivitat per
tal d'intentar maximitzar el creixement econòmic i d'aquesta manera no
entrar en recessió ni quedar fora de joc. La necessitat d'aquest
sistema de créixer sense parar requereix d'un augment constant de la
competitivitat tant a l'àmbit microeconòmic (empreses) com a l'àmbit
macroeconòmic (el conjunt de l'economia). Això impossibilita que un
Estat pugui aturar -i menys encara revertir- un procés que es
reprodueix arreu del món: el desmantellament dels controls socials
sobre el mecanisme del mercat i les consegüents retallades de drets
laborals. Aquest procés resulta necessari dins els marcs institucionals
actuals per tal d'assegurar la circulació dels recursos humans al mínim
cost i d'aquesta manera, assolir la màxima competitivitat, que com ja
hem dit, és un imperatiu estructural del sistema econòmic actual. 



Durant un breu interludi en el procés de mercantilització es van poder
introduir certs controls socials sobre el mecanisme de mercat degut al
baix grau d'internacionalització de l'economia, a l'elevada
productivitat i la facilitat per assolir el creixement econòmic de
mitjans del segle XX (l'època “daurada” del capitalisme), que permetia
aquestes “concessions” a la societat en forma d'Estat del Benestar
(protecció laboral, mesures per la plena ocupació, serveis públics,
etc.). Tanmateix, des dels anys 70 del segle passat la
internacionalització de l'economia i la necessitat de maximitzar el
creixement econòmic han anat imposant imperativament arreu del món, amb
cada vegada més força, el desmantellament i l'erosió de les polítiques
que caracteritzaven l'Estat del Benestar. Això ha donat lloc a una nova
etapa del procés de mercantilització: la modernitat neoliberal. Així,
podem veure com els plantejaments de la socialdemocràcia han acabat
fracassant estrepitosament: primer perseguien reformes parcials del
sistema com a passos graduals cap al socialisme, es van conformar
després amb el benestar i la plena ocupació dins el capitalisme i
finalment, en les darreres dècades, han acceptat la reducció gradual
del primer i el fracàs total de la segona, convertint-se en part
integral del consens neoliberal. 



Així doncs, hem de tenir present que en cas que una tenaç i àrdua
lluita popular aconseguís aturar les mesures que el govern pretén
implementar i fes prevaler els drets socials i laborals, això només
podria imprimir un ritme lleugerament més lent a les dinàmiques del
sistema en què vivim, que apunten sempre a mercantilitzar cada cop més
les nostres vides, amb tots els efectes adversos que això ocasiona (que
en l'àmbit laboral es concreten en l'atur, la precarietat,
l'explotació, l'alienació i la desigualtat). Les victòries que es
puguin assolir dins el marc institucional actual seran temporals fins
als següents atacs, i aquests cada cop són més contundents i
implacables. Així doncs, contra el que cal lluitar, és contra el propi
sistema en què vivim, que és l'arrel del problema. La forma de fer-ho
no és protestant contra els seus efectes, sinó impugnant directament
les seves pròpies institucions i lluitant per substituir-les per una
nova forma d'organització social. Això no significa que no tingui
sentit aixecar la veu i plantar-nos quan ens vulguin aixafar. Significa
que la forma de fer-ho és anar construint l'alternativa que superi
l'actual sistema. Oposar resistència a les crisis del sistema actual
acceptant les mateixes maneres de pensar i institucions que han creat
els problemes que patim, sense l'objectiu explícit de superar-les, és
com nedar a contracorrent, muntanya amunt, en un riu que cada cop té
més força. O busquem un altre sistema o cada cop es farà més difícil no
ser arrossegats cap avall.



Més enllà de la reivindicació



Tot i que hi ha algunes idees anticapitalistes entre els impulsors i
participants de l'Assemblea de Barcelona, els objectius principals pels
quals es lluita i les propostes que s'esgrimeixen, de moment, van només
en el sentit de fomentar la mobilització social per aturar les
retallades, i no en la construcció d'una l'alternativa de societat. En
aquest sentit, l'Assemblea de Barcelona no ha arribat a superar el
reformisme dels sindicats majoritaris i manté el seu mateix objectiu:
aturar les retallades. Veiem encertada la forma de lluita i
d'organització adoptada per l'Assemblea de Barcelona, però pensem que
aquesta organització democràtica hauria de ser no només un mitjà sinó
també un fi. No es tracta només de canviar la forma d'organitzar la
lluita amb respecte a com ho fan els sindicats del sistema establert;
també cal canviar l'objectiu. Ha arribat l'hora d'anar més enllà de la
protesta i la reivindicació ja que, com hem vist, per si mateixes,
aquestes no poden soscavar l'arrel sistèmica de la crisi. És moment
d'apostar clarament per la transició cap una nova forma d'organització
social basada en la igualtat i l'autonomia en tots els àmbits, de la
qual l'Assemblea de Barcelona podria ser-ne una llavor. Aquest canvi
d'orientació de la lluita és especialment important i urgent en el
context actual, caracteritzat per l'agreujament accelerat de la crisi
multidimensional (econòmica, ecològica, social i política).



La vaga general és una bona forma de mostrar el rebuig a la pèrdua de
drets i a la retallada social, però és necessari organitzar una
resistència proactiva i no només reactiva, en el sentit que es vagi
creant l'alternativa en lloc de només intentar parar els atacs que es
deriven de les dinàmiques del sistema. Així doncs, caldria fomentar la
creació d'una nova consciència i unes noves institucions basades en un
projecte de canvi sistèmic cap a una forma d'organització social
autènticament democràtica i realment ecològica, catalitzant el moviment
de transició que condueixi a ella. Pensem que en el procés de
catalitzar aquest moviment hi podríem participar totes aquelles
persones que ens adonem de la naturalesa sistèmica de la crisi
multidimensional d'avui en dia i comprenem que protestar pels seus
efectes no és suficient mentre no ens plantegem seriosament i construïm
efectivament una alternativa d'organització social.



Les dinàmiques organitzatives que s'estan posant en funcionament a
través de l’Assemblea de Barcelona i les assemblees de barri, poden
esdevenir els gèrmens de noves institucions polítiques democràtiques.
Partint de l'àmbit local (barri,municipi), podem anar teixint una
confederació assembleària que vagi creixent territorialment i
constituint un nou pol de poder popular. Les petites assemblees (en
l'àmbit local) poden anar escollint delegats revocables amb la funció
de transmetre la veu i la voluntat d’aquestes a les assemblees
confederals de delegats, més àmplies geogràficament (com ara
l'assemblea de ciutat o de comarca), per tal de coordinar, administrar
i implementar les decisions preses per les assemblees locals (però mai
prendre decisions “en el seu nom” com es fa en la “democràcia”
representativa). D'aquesta manera podem obrir una nova esfera pública
on els ciutadans puguin deliberar i decidir amb igualtat de veu i de
vot sobre tots aquells temes que trobin escaients (no únicament sobre
un tema, com és el cas de l'actual Assemblea de Barcelona, que es
focalitza en la mobilització social enfront de les retallades). 



Les Assemblees de Treballadors que s'estan constituint també poden ser
una part integral d'aquest nou moviment emancipador. Talment com les
Assemblees Ciutadanes Confederals (basades en les assemblees de
barri/municipi) poden convertir-se en l'alternativa política al sistema
oligàrquic de la “democràcia” representativa, les Assemblees de
Treballadors poden convertir-se en l'alternativa a les jerarquies al
lloc de treball. Això hauria d'anar acompanyat d'un procés per extreure
cada cop més recursos econòmics (treball, capital, terra...) de
l’economia de mercat capitalista i introduir-los en un nou sector
econòmic demòtic (2), posseït per les comunitats locals i controlat per
les mateixes a través de les Assemblees Ciutadanes
Municipals/Confederals. En el cas de Catalunya hi ha molts projectes
que ja advoquen per una altra economia (cooperatives, xarxes
d'intercanvi...). Aquests podrien esdevenir part integral d'aquest nou
moviment si compartissin el seu programa general de transformació
social i, en conseqüència, s'orientessin en el sentit d'esdevenir
projectes demòtics, vinculant-se explícitament al moviment democràtic
pel canvi sistèmic i, per tant, adoptant les Assemblees Ciutadanes
Municipals/Confederals com a òrgans d'expressió de l'interès general de
la ciutadania i com a institució sobirana de la nova forma
d'organització social en procés de construcció. En la mesura que es
materialitzés el sector econòmic demòtic, problemes com l’atur o
l’alienació en el treball desapareixerien. Al mateix temps, aquesta
economia demòtica també ens permetria deixar enrere progressivament la
dinàmica del creixement econòmic constant en què estem immersos, que
ens empeny de dret a la catàstrofe ecològica, i substituir-la per
l'objectiu de la satisfacció de les necessitats humanes en una relació
harmoniosa amb el medi ambient (3).



Canviar el paradigma social



Els moments de crisi són moments de canvi, d’ampliar visions, de pèrdua
de validesa dels paradigmes vigents i obertura per acceptar-ne de nous.
És això el que necessitem, un canvi de paradigma: transformar
l'imaginari col·lectiu i, paral·lelament, canviar les institucions que
condicionen les nostres vides. En la mesura que els individus vivim en
societat, no som solament individus, sinó individus socials, subjectes
a un procés que ens socialitza i ens indueix a internalitzar
l'estructura institucional existent i el paradigma social dominant (4).
En aquest sentit, no som completament lliures de crear el nostre món
sinó que estem condicionats per la història, la tradició i la cultura.
Tanmateix, aquest procés de socialització es pot trencar gairebé sempre
pel que fa a una minoria de la població i en circumstàncies històriques
excepcionals fins i tot pel que fa a la majoria. En aquest darrer cas,
es posa en marxa un procés que pot conduir al canvi de l'estructura
institucional i el paradigma social corresponent. 



El primer pas lògic per produir aquest canvi es pot realitzar a través
d'espais de formació, dinàmiques de reflexió i mitjans de comunicació
que possibilitin l'emancipació del paradigma social dominant fent
emergir un nou paradigma social democràtic. A mesura que avancem en
aquest procés, cada cop més persones podem veure desitjable
organitzar-nos democràticament en els nostres barris, pobles i llocs de
treball, per tal d'anar construint una nova forma d'organització social
que no complementi el sistema actual, sinó que apunti a substituir-lo.
Pensem que a mesura que ens anem implicant en aquestes noves
institucions de funcionament democràtic, cooperatiu, ecològic i
autogestionari, experimentarem els seus avantatges i veurem les virtuts
d'estendre aquest funcionament a tota la societat i a totes les
dimensions de la vida pública. 



Però aquest procés no s'esdevindrà per si sol. La història l'escrivim
les persones, i per molt que una crisi multidimensional sense
precedents ens demani un nou sistema, aquest no es farà realitat si no
hi dediquem la nostra il·lusió i les nostres energies. Avui en dia, la
feina que tenim per fer és immensa. Potser més que mai, resulta
encertada aquella frase de Tucídides que diu: “S'ha d'escollir: o
descansar o ser lliures”. Esperem que la iniciativa combativa i
autònoma que s'està generant des de l’Assemblea de Barcelona
transcendeixi la reivindicació parcial contra les retallades
socioeconòmiques i desencadeni la reflexió col·lectiva global, per tal
de crear un moviment que advoqui per superar el sistema actual,
construint una forma d'organització social pensada per servir a les
persones i controlada per elles mateixes. 





Notes



(1)Amb l'expressió “consens neoliberal” ens referim al conjunt de
polítiques que s'han implementat arreu del món des de mitjans de la
dècada dels anys 1970 i que busquen incrementar el poder d'aquells que
controlen l'economia a través de la reducció dràstica del control
social sobre el mercat. Les principals tendències del consens
neoliberal són les següents: liberalització dels mercats, privatització
de les empreses estatals, reducció de l'estat del benestar a una xarxa
de seguretat i un paral·lel estímul de l'expansió del sector privat cap
als serveis socials (salut, educació, pensions, etc.) i redistribució
dels impostos a favor dels grups de majors ingressos.

(2)“Demòtic” és un adjectiu referent a cosa del poble, que pertany al
poble, que és popular. Prové de “demos”, paraula grega que significa
comunitat, poble. 

(3)Per una descripció detallada del funcionament econòmic proposat i la
transició cap a aquest, veure “Hacia una Democracia Inclusiva” capítols
6 i 7. 

(4)Amb l'expressió “paradigma social dominant” ens referim al sistema
de creences, idees i els corresponents valors que són dominants (o
tendeixen a ser-ho) en un societat particular en un moment particular
de la història, en consonància amb les institucions polítiques,
econòmiques i socials existents. 
	

		
		
		
			Mira també:

			http://www.democraciainclusiva.org
		
	
	



      
------------ próxima parte ------------
Se ha borrado un adjunto en formato HTML...
URL: <http://llistes.moviments.net/pipermail/no65hores/attachments/20101009/780a7bdb/attachment-0001.htm>