[LaCrisi-paguinElsRics] Que s'amaga derrera de la "dura càrrega policial"

Dom Mar 29 22:29:46 CEST 2009

 Hola,

us escric aquest mail amb la intenció de que *el passeu a tothom i en feu la
màxima difusió possible*.* L'objectiu és explicar que s'amaga derrere del
que es diu com una "dura càrrega policial" o "acció contundent dels mossos"
per descriure el que va passar el passat dimecres gris 18 de Març.*

Voldria començar amb alguns videos, són de poca qualitat i mal grabats ja
que no els han grabat periodistes sino la majoria son d'espontanis, pertant
es veu des de dins i no només les primeres càrregues que és el que s'ha vist
als mitjans. Aviso que són força durs.
http://e.static.blip.tv/cache/1891138/
http://www.youtube.com/watch?v=Z7YnmUXIIr0
http://www.youtube.com/watch?v=LLLD9cYrRss
http://www.youtube.com/watch?v=25xugU9FOwQ&feature=related
http://blip.tv/file/1891860
http://www.vilaweb.tv/?video=5598

Després d'això algunes reaccions:
http://www.tv3.cat/videos/1113619/Els-Mossos-jutgen-la-seva-actuacio
http://www.tv3.cat/videos/1113519/Els-Mossos-creuen-que-van-actuar-justificadament
http://www.cadenaser.com/espana/audios/carga-policial-antibolonia/csrcsrpor/20090319csrcsrnac_6/Aes/
http://www.tv3.cat/videos/1114249/Els-Mossos-centren-la-politica-catalana
sí, sí, si no t'ho creus t'el torno a posar:
http://www.tv3.cat/videos/1114249/Els-Mossos-centren-la-politica-catalana...
increíble.
i abans de seguir per que et reconciliis:
http://www.youtube.com/watch?v=xra4MGzQANk

Un altre aspecte que val la pena comentar són els mossos ferits, les dades
donades per la policia i fetes seves pel govern parlen de més mossos ferits
que manifestants, en total 42 mossos. A priori costa de creure, després
veiem imatges d'alguns d'aquests mossos ferits ho entenem més:
http://www.foropolicia.es/foros/viewtopic.php?f=1&t=41911  (una patada al
cul conta com un mosso ferit? espero que no li surti cap blau...)

Aquesta prespectiva ens porta a preguntar-nos com ho viuen els
mossos?realment només compleixen ordres o més aviat es senten a gust amb el
seu paper? navegant pel foropolicial, un foro d'internet per a policies
veiem que hi ha un fil de discussió sobre els fets, on trobem cites com:

*"Actuación policial impecable. Enhorabuena y pronta recuperación a los
compañeros. Un policía exuniversitario."*
***"Ni 4 horas les hubiera dado yo. Como dice el rector de la universidad,
"han pasado la línea roja"."
**"Cada vez más uno se siente orgulloso de los compis, de lo bien que hacen
su trabajo y de lo profesionales que son."*
*
**"Y hoy mismo a las 20:00 horas hay convocada otra manifestación en la
misma Plaza Universidad, esta mañana se manifestaron unos 900 estudiantes,
esta tarde puede liarse gorda, un saludo y compañeros de la BRIMO, a por
ellos!!!!!" *(del moderador del foro)

*"Quienes dicen ser "supuestos estudiantes" en lugar de "manifiestos
parásitos sociales", tienen demasiado tiempo libre para intentar hacer el
mal, y debido a su gran número y perseverancia, conseguirlo.
Gran futuro el que le espera a España con estos proyectos de vagos con
absurdas reivindicaciones de talante fascista.
PD: Leña a estos amables ciudadanos con infinitos derechos y cero
obligaciones."* *

"Realmente alguien se cree que una concentración de hyppies pacificos la
acostumbra a disolver la policia con estopa?
Está claro que si una concentración se vuelve violenta, o un desalojo, es
por la reacción de la gente."*

*"Pues eso espero, que sea algo puntual, porque como se generalicen las
encuestas sobre actuaciones policiales, y se tengan mil ojos en cada
intervención, el tema sería bastante preocupante."*
*
"yo estudiantes veo pocos, perroflautas muchos."
**
"Joe...me ha sorprendido el momento del Video en que los agentes de la BRIMO
desembarcan a la carrera (menudo sprint!)....
Algo arriesgado (sin escudo) pero muy eficaz a la hora de capturar personas
IMPACTANTE..en serio....unas imágenes muy buenas"
*
*"Genial las cazas a la carrera, sin duda ya debian estar marcados."
**
**".........Felicidades a los compañeros de la Brimo, con dos .......
Me ha parecio ver muchos guarros, camuflados entre los estudiantes." y lo
mejor la firma "Mas vale tener la boca cerrada y parecer idiota, que abrirla
y demostrarlo".*
*
"*Si no quieres salir morao, quédate en casa. Yo estaba en casita y no
recibí ningún gomazo..."

*"se quejan porque les han golpeado en las piernas (tal y como establecen
los criterios de menor lesividad posible) ......así que señores mossos, ya
saben DURO Y A LA CABEZA !!!"

"Vaya viaje de palos que dan los compis La imagen del lapiz manipuladora
total... Enhorabuena a los mossos."
*
*"Mano dura contra esta panda de piojosos." y firma "Que vuelva Don Pelayo."
*
*
"los mayores enemigos de la libertad no son los que la oprimen, sino los que
la deshonran."

"Anda que no tienen que tocar los huevos fotógrafos y cámaras, como
ciudadano aprovecho para decir que ME ALEGRO ENORMEMENTE de que se hayan ido
algunos calentitos"**
**
*"Al periodista le pegan en las piernas, como aparece con el ojo
reventado????? Seguro que es del canal republica roja y se pego el mismo un
botellazo el muy idiota jajajajajajaja."
*
"...ya era hora que les enseñaran a toda esta pandilla de guarros,
perro-flautas, pseudookupas y chusma varia, que si se quieren manifestar que
lo hagan conforme a la legalidad vigente."
**
"...la verdad es que he disfrutado las imagenes, muy buenas."
**
"Como debe de ser, sin contemplaciones con estos que dicen llamarse
"estudiantes"  La verdad, no me esperaba esta reacción de la Consejería de
Interior de la Generalidad, me ha sorprendido, para bien claro"

"espero que les vuelvan a dar a esos mal nacidos lo que se merecen. Adelante
Dragones!!!"
**
"Ah, y la carga, siendo una carga, no es de las más duras que se han visto,
pero claro, le habeis endiñado a un periodista, y a un niño de diez años,
que a saber que coño pintaba en una manifestación."
**
"En estas manis lo menos que hay son estudiantes. Son los mismos
provocadores de siempre, y ni siquiera son del pais. Anarquistas, okupas y
vagos de media europa, los cuales han descubierto un filon en BCN y
cataluña. Lo de esta noche tambien es violencia policial???? Quien lo ha
probocado???? Donde coj**** estan las escopetas para bolarlos a bolazos,
porque los dragones han de aguantar que les peguen con palos cuando tenemos
armas largas???? Que sepan de verdad que es dureza policial dandoles bolazos
joerrrrrrrr.
A algunos que dicen que ha sido cargas desproporcionadas, decirles que un
mosso esta grave, ni un solo piojoso lo esta ni ha sido necesario que
recibiera asistencia en un centro hospitalario, mas que unas tiritas.
BOLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!"

"Propongo que los gomazos sean del cuello para arriba y con una estaca de
madera con clavo en la punta......eso si que es constitucional"
**
"(imagen de sierra eléctrica)...yo creo que con una de estas acabamos
antes....."
*
Si encara us queda estomac:
http://www.foropolicia.es/foros/viewtopic.php?f=1&t=41911&start=0&sid=1453ef3352dba8c7b16a82271ca09243el
buidat és només de les 6 primeres pàgines, n'hi ha ara mateix 41

Una altra gran pregunta que ens podem fer és què va passar a dins del
rectorat, realment la violència va començar a fora? Els mossos han difos un
video en que es veu a tothom molt tranquil, menys dues o tres persones
cridant de dolor en algun moment. Personalment, sense haver patit la
desocupació diria que mentre filmava la càmara es van comportar, a
diferència de quan no hi era. A continuació us adjunto un relat d'una
companya que va ser a dins i descriu com va anar i la seva vivència, un cop
més aviso que és força dur.
---

Eren gairebé les 5:30a.m i dormia plàcidament aferrada als llençols quan de
sobte, un soroll em va despertar, -“ els mossos, els mossos!” cridaven els
companys, jo encara era al llit sense entendre ben bé que estava ocorrent,
esperant qualsevol senyal que extirpés aquella situació de la ciència ficció
o la paranoia col·lectiva en que havíem estat  ofegats aquests últims dies.
“ Teniu dos minuts!” sentencià una veu greu al fons del passadís i ben aviat
vaig reconèixer les botes, el casc i la porra, ben fàcilment aquell soroll
contundent de les passes massives que s’acosten i que tant m’havia costat
d’esborrar del meu cap després de tot allò ocorregut a la Pompeu Fabra. Vaig
fer un salt del llit buscant alguna roba que posar-me a sobre, que em tapés
davant aquell estrany. “Deixeu els mòbils!” cridaven, però, la foscor i els
nervis m’impedien fer rés que no fos tremolar. Diferents veus anaven
notificant-nos que el nostre temps s’esgotava i que havíem d’anar sortint, ,
així que vaig decidir agafar roba paulatinament i marxar abans que les
advertències es convertissin en cops de porra, després de tot, hi ha coses
que s’aprenen molt ràpidament.

Sortint de la zona on dormíem els companys s’aglutinaven a les escales
asseguts i custodiats per desenes de mossos, pensava en aquell llibre de
Primo Levi “Si esto es un hombre” i em venien al cap petites imatges que ell
explicava sobre els camps de concentració. Les expressions dels meus propers
eren les de una derrota inesperada i jo acompanyada per dos mossos vaig
agafar un lloc per esperar a saber que farien amb nosaltres. Un cop tots
junts vam decidir fer “arrancacebes” que és un mètode de resistència
pacífica on tothom s’agafa de peus i mans a les persones que té al costat
per complicar el desallotjament forçós. “ Truqueu als mitjans! Aviseu a
companys!” Susurrabem entre dents i a amagades, enviàvem missatges d’ajuda.

“Qui vulgui sortir ara mateix pel seu propi peu no tindrà cap problema, els
que us resistiu, s’aplicaran vies penals” En aquell moment la tensió es
podia mastegar  i una persona decidí marxar,  la resta ( 53 aprox. ) ens vam
preparar per les conseqüències que sabíem, tindria la nostra decisió. “ Ara
qui vulgui, haurà d’aixecar-se i agafar aquells objectes personals que li
siguin imprescindibles, després, tot el que es quedi, passarà a ser
propietat de la universitat. “Jo tinc el meu ordinador” va dir un company i
es va posar de peus, un mosso el va estibar, “ Heu dit que podia agafar les
seves coses!” va replicar una companya. Però no vam obtenir cap resposta.
Llavors els mossos van procedir a fer el primer desallotjament precisament
amb aquest company, ell oposà resistència mentre cridava “el meu ordinador!”
i llavors tres mossos més s’aproparen i l’immobilitzaren, mentre el
colpejaven i li pressionaven la cara amb el genoll contra el terra. Tots
miràvem bocabadats i cridàvem que s’aturessin. Avui, aquest mateix company,
té una fissura de ròtula i múltiples contusions, a més d’un mes d’escaiola.

Una càmera accedí, tenia un gran focus blanc que ens dificultava la visió i
anava enregistrant totes les nostres cares, quan el focus marxava, els
mossos continuaven amb la seva feina, doblegaven els canells fins que
cridaves i et desenganxaves, t’estiraven dels forats del nas... després
t’arrossegaven per les escales agafats dels braços i sovint quan perdiem als
companys que s’emportaven de vista, escoltaves els crits i l’estomac se’t
feia marbre. Quan la càmera hi era present, senzillament romanien immòbils i
silenciosos, expectants. “Que algú faci fotos!” murmuravem quan els companys
eren torturats, pero mai han arribat a veure la llum aquestes
instantànies.Un home jove pujà les escales, duia una caputxa i un mocador
que li tapava tota la cara, solament se li podien veure els ulls. Anava
vestit de carrer però, parlava amb els “caps” i es passejava per tot
l’espai. Sincerament, la situació superava totes les teories conspiratòries
que havíem pogut articular durant totes aquelles nits al rectorat.

Donat el pànic silenciós que començava a respirar-se algú decidí iniciar un
monòleg humorístic amb el que tots rèiem i intentàvem que la por se’ns
escapés per la boca en forma de rialla nerviosa. Alguna eina per escapar-nos
d’aquella situació que mai ningú vam imaginar viure. Però, poc ens podia
durar el riure quan vam comprovar que començava a fer-se de dia i els
mètodes utilitzats per ells cada cop eren més durs. Agafaren a un company
que es resistia, cridava incessantment i de cop, la seva veu es transformà
en un ‘gemeig’; efectivament i sense acabar de creure-ho, descobrirem que
els mossos li estaven pressionant el coll fins estrangular-lo per tal de que
es desenganxés. Intentava parlar i les seves paraules s’ofegaven al camí,
nosaltres sols sabíem que protestar desesperats i empassar-nos les rialles
que abans havien destensat tant l’ambient.

La gent anava sent arrossegada, cada cop érem menys i sabíem perfectament
quines eren les conseqüències per als últims. Un dels companys més
xarraires, al que nomenarem “Ricardo”, un dels que més havia calmat els
ànims repetint que ‘no ens passaria rés’, que ‘no havíem de fer rés que ens
posés més en risc del que ja estàvem’ i que ‘ja sols quedava resistir’ va
ser guardat per al final, amb el meu grup. Els mossos se’l miraven i es
deien coses entre ells a cau d’orella. Sabíem que la cosa no aniria bé, tots
dos havíem estat al desallotjament de la Pompeu Fabra la setmana anterior
per la trobada d’assemblees i teníem coneixement de fins a quin punt els
mossos poden recordar-te, a tu i el teu nom.

Escoltàvem als companys fora cridant consignes i ens havien avisat
sigil:losament de que ja hi eren tots els mitjans a fora. Bé - vaig pensar-
al menys no quedaran impunes. Més tard que aviat va arribar el meu torn i
una mà es va posar a la meva cara per impedir que respirés, poc després,
veient que no era efectiu i resultava massa visual, canviaren a la tècnica
dels dits al nas i a la boca. Estava angoixada i cridava perquè em deixessin
estar i en un acte reflex ( i dic ‘acte reflex’ perquè així fou i no
m’avergonyiria reconèixer si pel contrari, hagués estat intencionat) vaig
tancar la boca i vaig mossegar el dit a un d’ells, l’únic que vaig
aconseguir fou que les mans del mosso que tenia al darrera m’encerclaren el
coll i començaren a pressionar cada cop més fort; jo cridava perquè els meus
companys se’n adonessin, però rés aconseguia que sortís de la meva gola i
l’oxigen se m’acabava, així que em vaig soltar i vaig ser arrossegada pels
braços escales avall fins la meitat, on em van deixar al replà. Vaig sentir
moltes ganes de vomitar i les arcades eren continues tirada al terra. Un
mosso plantat al meu costat em mirava a cua d’ull sense immutar-se i jo sols
vaig encertar a pensar que aquest era un dels moments més degradants de la
meva vida. Vaig comprendre que no podia esperar que aquells homes que tenia
al front se n’adonessin de que simplement intentava lluitar pacíficament per
una cosa en la que creia, de que no els havia tocat ni un sol pel, de que no
mereixia el que m’estaven fent. Vaig saber doncs que de rés servia defendrem
ja que cada acció que fes seria tornada per triplicat i que sols quedava
“aguantar el tirón” per acceptar que la ‘justícia’ té diferents significats
segons qui l’apliqui.

Arribat el moment van baixar a “Ricardo” i el van posar a un metre de mi i
un altra companya, tots tres per separat. Nosaltres dues estàvem assegudes
però a ell el tenien immobilitzat pels dos braços amb el cap al terra tot i
que en ningun moment es va mostrar agressiu, senzillament es va negar a
marxar al igual que la resta. “ Deixeu-me estar, si us plau, no m’escaparé,
em feu mal” lis deia el company, però res calia esperar dels ninots de ferro
que sols feien que desafiar els límits del seu teixit ossi. “Pareu!” vaig
cridar, “ Que no veieu que no està fent res? Pareu!”, “Calla!” – em contestà
aquell que havia restat passiu al meu estat decadent anterior-, “ ¿ Com
voleu que calli? Deixeu-lo estar i em callaré, de veritat!” llavors un dels
mossos propers allargà el braç i em colpejà el cap, fent que rebotés contra
el mur. Vaig callar.

Quan vam veure la duresa amb la que tractaven a Ricardo jo i l’altra
companya, esperant-nos lo pitjor vam començar a armar escàndol perquè marxés
el primer dels tres. “Ricardo, no siguis boig i no deixis que et guardin per
l’últim, ja saps com van les coses, surt ara!” ell va coincidir amb que era
la millor opció i marxà. A continuació baixaren l’altra noia i em van
preguntar novament “ sortirà pel seu propi peu, senyoreta?” ( encara em
pregunto quin tipus de persona t’arrossega per les escales i després et
tracta de vostè ), “¿ tu penses que puc sortir pel meu propi peu després del
que esteu fent ?” – vaig contestar – llavors em van agafar dels braços i la
samarreta amb la infortuna de que aquesta es va aixecar fins al cap i com
que era el pijama vaig quedar totalment despullada de cintura cap amunt. En
aquesta situació vaig ser arrossegada durant tota la segona part de les
escales, amb aproximadament 20 mossos dispersats per tot arreu presenciant
l’escena, fins que em deixaren tirada al terra i segons després algú em tapà
novament. No sé si fou allò que acostumen a anomenar “shock” però, alguna
cosa passava que m’impedia incorporar-me per mi mateixa i em feia estar
totalment immòbil, mentre tenia grans dificultats per creure el que estava
ocorrent.

Una mà m’agafà, érem el grup del principi, tornàvem a estar junts. Els vaig
fer un gest de complicitat, però un d’ells mirava el terra amb els ulls ben
oberts, suposo que ell tampoc aconseguia entendre qué estava passant i no
era qüestió de forçar-lo. En aquesta situació ens van treure un a un mentre
nosaltres continuàvem explicant-los que aquesta ocupació estava carregada de
contingut i no podien seguir ignorant el motiu pel qual fèiem resistència
pacífica. Mentre esperàvem dos mossos que hi continuaven a la meva esquerra
es recreaven “ Ja, ja ... verás aquel cuando se quede solo, va a pillar! ” i
reien novament. Em disposava a dir-los alguna cosa quan la companya em
tranquil·litzà “Ho fan simplement per provocar... no lis facis cas”, així
que vaig assentir i li vaig donar l’esquena per no veure més els seus
gestos, ni la fanfarroneria.

Quan vaig quedar l’última, restava en silenci preguntant-me si mereixia la
pena intentar raonar amb ells o descarregar la meva ràbia ara que ja no hi
era ningun company per frenar-me. Però, llavors el “cap” va començar a dir
alguna cosa i tots van mirar cap al fons traient-me la vigilància de sobre
situació que el mosso que ara estava darrere meu, el provocador, aprofità
per encarrilar-se i enganxar-me una potada a la esquena que jo vaig
respondre cridant com una posseïda. La resta de mossos que no havien
presenciat l’escena es giraren alarmats pels meus crits i llavors van
posar-me la mà a la cara novament, per intentar dificultar-me la respiració
mentre hem pressionaven allò que ells anomenen “punts de dolor”, aquells que
no deixen marca. Em van agafar doncs entre dos i em van llevar, finalment, a
prendre’m les dades. Intentava treure la documentació, però em tremolaven
les mans i plorava; això encara em feia sentir més estúpida. Llavors “la
persona” que hi havia estat tota la nit a l’altra banda del mostrador, aliè
a tot allò ocorregut  10 metres més allà, mirant-se el meu DNI aprofità per
consolar-me: “ Va Nerea, no ploris...” al que jo, amb molta educació li vaig
contestar mentre els dos mossos em subjectaven forçant-me el canell: “Si tu
estiguessis en aquesta situació, no ploraries?”. Baixà la mirada ja no sé si
per empatia o per indiferència absoluta, la qüestió és que poc m’importà en
aquell moment i ja doncs, els meus “acompanyants” demanaren reforços per
treure’m fora mentre jo duia el compte enrere que restava perquè el meu
canell es luxés definitivament. Així fou que vaig sortir, moment el qual,
“la vanguardia” aprofità per congelar en píxels, brindant-me tota una
setmana en la que ningú del meu voltant no ha pogut parlar d’un altra cosa.

I jo em pregunto quan la gent comenta i condemna durament el fet de "fer-nos
fora" com una traïció al diàleg i l'estil democràtic, que passaria si
agüessin estat dins amb nosaltres. Si ara no poguessin abraçar als seus
companys perquè tots estan plens de contusions. Si t'haguessin estrangulat,
colpejat i arrossegat semi-despullada per unes escales, on quedaria llavors
'bolonya' i 'la lluita per la universitat publica'. On quedarien els senyors
Dídac Ramírez, Josep Joan Moreso, Lluís Ferrer i la seva decisió de esborrar
a los "anti-bolonya".

Resulta inevitable sentir-se incòmoda amb aquest caràcter victimista que
impregna la narració dels fets i aquests últims dies de la meva vida, com
tampoc ho estic quan penso y sé, que mai seré capaç de demostrar
l'ocorregut, ni una imatge, ni un número de placa; que mai la meva paraula
valdrà més que la d'un Mosso d'Esquadra amprat per l'Estat.

Avui el senyor Saura admetia possibles "errors" i jo faig una crida a
qüestionar-nos si potser l'agressió un error quan parlem d'una lògica
repressiva i si no és, que el grau de violència està en funció del desig amb
que s'anheli l'objectiu. I ja que reconeix un possible "excés" de
contundència per part dels seus agents ¿ Per que continuen llevant pistola ?
¿ A què estem esperant ?, Què significa que els sindicats de Mossos no
comparteixen aquesta condemna? Senyor Dídac y senyor Ferrer ¿ On es la línia
vermella dels mossos ?.

D'altra banda no em queda sinó estar agraïda d'haver descobert que som molts
els que creiem en que altra educació és possible, una vertadera revolució
pedagògica, una educació crítica, on es formin professionals, però també
pensadors. On el coneixement sigui una eina per a l'evolució social i
personal, i no per l'interès d'una minoria directiva-empresarial. On les
persones guanyen eines i recursos, no dogmes, ni automatismes, ni mecanismes
d'actuació inqüestionables. On entrenar-se únicament per ser efectiu
laboralment sigui, senzillament, una opció més a escollir, d'entre tantes
altres.

En últim lloc, voldria convidar, convidar-vos, convidar-nos a no fer una
lectura fàcil, una lectura puntual dels fets ocorreguts els últims dies, ja
que ha arribat el moment de posicionar-se i acceptar que aquests incidents
no són més que el fruït de molts anys en que l'expansió del pensament
acrític, la precarització laboral i el malestar col·lectiu que han produït
la creació del nostre propi arxipèlag social on tot es massa llunyà i rés és
lo suficientment 'important'. Us demano llavors la vostra col·laboració
perquè les persones responsables de l'estrès psicològic que encara ens
impedeix dormir amb normalitat, assumisquen la responsabilitat dels seus
actes.
*Nerea Miralles Aguilar*
----

Sóc concient que si heu llegit fins aqui ja heu dedicat molta estona al
tema, així que no em vull allargar gaire més. Només voldria acabar amb una
reflexió i una proposta.

La reflexió és en forma de pregunta retòrica i molt gastada, però no puc
evitar que em surti: *En quin mòn vivim? En quina societat? Sota quins
poders i quins governants? Quin sentit té tot plegat?* Evidentment no tinc
gaires respostes... el que tinc clar és que no m'agrada una societat que fa
això i menys en resposta a un moviment com el moviement estudiantil contra
la privatització de l'educació, amb totes les característiques que aquest
te.* Tinc clar que faré el que estigui en les meves mans per canviar aquest
mon, aquesta societat, aquests poders fàctics i aquests governans, per
canviar el sentit de tot plegat. Mobilitzant-me i treballant dia a dia,
informant-me, estudiant i essent conseqüent, al dia a dia, invertint-hi les
meves hores i el meu temps de lleure, per què s'ho mareix.
*
I finalment, *la proposta*. Et proposo que ho facis amb mi, que et
mobilitzis i treballis al dia a dia, que inverteixis unes hores del teu
temps, que participis de les mobilitzacions i manifestacions i que abans de
decidir no fer-ho suspesis la realitat i valoris si realment val la pena
dedicar el teu temps a protestar. Per què protestar totes juntes és el què
ens queda, dir les coses altes i clares, amb l'autoritat moral que ens
concedeix la nostra raó.

*Tu, jo, totes juntes podem fer que aquest món sigui millor. No ens quedem
més a casa, trobem-nos i canviem-ho, ja, sisplau.*

-- 
Encara no saps què és Bolonya? www.bolonya.org

Julià Mestieri

       .---.
      |o_o |
      |:_/  |
     //    \ \
    (|      | )
    /'\_   _/`\            Usuari de linux num: 369329
    \___)=(__/               Linux user number 369329
------------ próxima parte ------------
Se ha borrado un adjunto en formato HTML...
URL: <http://llistes.moviments.net/pipermail/no65hores/attachments/20090329/9aef4f80/attachment-0001.htm>