[Educaciolliure] Un artículo que queremos compartir con vosotros

[Laura Casado]

Hola amigos,

Un artículo que nos ha llegado a través de una madre ligada a un proyecto
waldorf en Alicante y que quereos compartir con vosotros.

Un fuerte abrazo.

-- 
Krisol, un espai per als infants

---------------------------------------

*COM ES DESENVOLUPA L'INFANT A TRAVÉS DEL JOC*


de Joan Almon (E.U.A.)



            Ja en els últims anys hem vist bufar sobre les estructures
caduques un vent fresc, que porta noves i inesperades llibertats al món.  La
caiguda del comunisme n'és només l'exemple més espectacular. Als Estats
Units d'Amèrica hom sent per tots els racons el clam de  « més llibertat »
per a l'educació.  Fins i tot en el silenciós món de l'educació pre-escolar
se sent l'aire del canvi.

            Els nens sans volen jugar tota l'estona i aprenen moltíssim del
joc. Malgrat això, als anys setanta i vuitanta prestigiosos educadors es van
convèncer que el joc era una pèrdua de temps. Els infants havien d'aprendre
a llegir i fer-ho al més aviat possible. No hi havia temps per a jugar.

            La conseqüència de la situació em va arribar una nit després
d'haver donat una conferència sobre el joc. Se m'acosten dues mestres de
preescolar d'escoles estatals i em diuen: "Estem d'acord amb tu sobre la
importància del joc". Llavors, m'expliquen que a la seva zona cada minut del
programa de preescolar, de 4 a 6 anys i mig, estava legislat: havien de
llegir durant 20 minuts, escriure 20 minuts més, 20 minuts de matemàtiques,
etc.  No hi havia temps en l'horari per a jugar. "Saps?" –em diu una de les
mestres, assegurant-se que ningú l'estava escoltant- "Jo infringeixo la llei
tots els dies, deixant jugar als meus nens durant 15 minuts".  Jo
al.lucinava.  Quin país és aquest que fa lleis contra el joc de l'infant?

            El joc domina la vida dels més petits. Un nen sà vol jugar des
del matí fins a la nit. El seu joc brolla des del més profund del seu ésser
i li permet mantenir de forma fluïda la seva força vital, que és tan
necessària per al creixement exhuberant que està duent a terme.  Si un nen
perd interès per jugar és quasi sempre un senyal que ens indica que està
malalt.

            No permetre de jugar als infants és com posar-los en un estat
malaltís.  Tanmateix, això és el que ha estat succeint en les dues últimes
dècades als pre-escolars estatals d'Estats Units i Canadà.  Quan vaig
visitar programes de "Head Start" (per a nens marginats) i llars d'infants
durant aquests anys, em vaig esborronar de veure sales plenes de materials
didàctics i ordinadors, però ni una sola joguina.  En un intent frenètic per
preparar als infants per a llegir al més aviat possible, s'havia exterminat
l'esperit propi dels infants.

            Avui en dia, molts educadors s'han adonat que aquest mètode ha
sigut un desastre per als infants. El treball acadèmic concentrat en els
primers anys produeix nens que, als nou o deu anys, ja estan farts de
l'escola.  No volen saber res de llibres, ni dels seus mestres, i no mostren
cap mena d'interès en aprendre. Com a estudiants de primària, molts no són
capaços de pensar.  Poden respondre preguntes de "verdader"  o  "fals", o
respondre preguntes d'opció múltiple, però no poden formular respostes a
preguntes descriptives.  Com es va expressar en una primera plana del diari
"USA Today" (13-9-89): "L'embotir coneixements als infants de Parvulari
portarà com a conseqüència que els nens acabaran farts de l'escola quan
siguin a Primària."

            En una època en la que precisament el que es necessita és saber
pensar d'una manera més creativa per a poder trobar solucions a problemes
complexos,  es deixa de banda aquesta habilitat de pensar, qüestió que
esdevé per tant motiu d'una gran preocupació.  La doctora Jane Healy, al seu
llibre "Endangered minds" (ments en perill) ha estudiat investigacions
actuals sobre el cervell i el seu desenvolupament en el nen.  Ella sosté que
un treball acadèmic prematur i el veure la televisió són els dos factors
principals que contribueixen al deteriorament del pensar en els estudiants
nord-americans.

            Al anys noranta, el joc s'està redescobrint de nou, al menys una
miqueta.  Alguns educadors estan treballant sobre nous mètodes en l'educació
pre-escolar, i alguns d'aquests mètodes han retornat el joc al
Parvulari.  Malgrat
tot, la majoria dels educadors segueixen convençuts que han d'alliçonar als
infants, si és que han d'aprendre alguna cosa.  Encara no s'han adonat que
l'aprendre conscient en els anys pre-escolars interfereix amb l'estat de
somni que es necessita per a jugar.  El nou mètode que s'està desenvolupant
a l'educació pre-escolar és ensenyar jugant, i no a través de fitxes i de
llibres didàctics com es feia abans. Tanmateix, l'èmfasi està encara en
l'ensenyar, perquè la majoria dels educadors moderns encara no han observat
que els nens aprenen amb el joc creatiu que ells mateixos realitzen.

            És sorprenent la poca investigació que s'ha fet als Estats Units
comparant a nens que aprenen a través de mètodes acadèmics amb els que
aprenen a través del joc.  Un estudi fet a Alemanya va comparar a 1000 nens
que havien jugat en Parvularis amb el mateix nombre de nens que havien
treballat en matèries acadèmiques.  A quart de Primària, els que havien
jugat estaven significativament més avançats que els que havien estudiat
acadèmicament.  Els avantatjaven en desenvolupament físic, desenvolupament
sòcio-emocional i en desenvolupament intel.lectual.  El resultat va ser tan
contundent, que els alemanys que havien defensat les tesis de pre-escolars
acadèmics van retornar a les que feien èmfasi en el joc.  (*Der Spiegel*  nº
20, 1977, pp. 89-90).

            Investigacions actuals que afavoreixen el joc vénen de Sara
Smilansky, una professora israelita que treballa a Estats Units i a Israel.
Smilansky ha demostrat que "els nens que juguen bé en situacions socials
creatives, mostren avanços significatius en moltes àrees cognoscitives i
sòcio-emotives, incloent-hi el desenvolupament del llenguatge, competència
intel.lectual, curiositat, creativitat i imaginació.  Els nens que han jugat
suficientment poden mantenir millor l'atenció i tenen més habilitat per a
concentrar-se;  són menys agressius i es porten més bé amb els seus
companys;  mostren més empatia, poden veure amb més facilitat el punt de
vista dels altres i tenen més habilitat per saber amb antelació les
preferències i els desigs dels altres.  En general, els que juguen estan més
ben ajustats emocionalment i socialment."

            Aquesta llista impressionant d'atributs confirma el punt de
vista de l'educació Waldorf, on el joc en els anys pre-escolars és una
llavor essencial que donarà fruit tota la vida.  Hem de protegir i promoure
el joc en els infants tant com puguem, perquè arribin a tenir pensaments
creatius i vitalitzats.  No podem, com a adults, posar-nos com a model en el
joc, ja que hem perdut l'habilitat que té el nen per a jugar.  Els més
petits tenen dues úniques capacitats essencials per al joc correcte:  una és
l'habilitat d'apprendre el món per imitació, i l'altra és la capacitat
d'usar la imaginació o la fantasia per a fer-se seu el món.

            Fora dels cercles Waldorf, quasi mai se sent a dir que el nen
aprengui per imitació.  Una amiga meva una vegada em va dir que havia criat
als seus primers tres fills sense haver sentit mai a parlar de la imitació
com a manera d'aprendre.  Tot i ser mestra d'Educació Pre-escolar i haver
ensenyat a nens petits, mai havia observat que els infants imitessin.  Ella
sempre havia pensat que un nen només pot aprendre una cosa si algú li
"ensenya".  Quan va néixer el seu quart fill, ja s'havia trobat amb
l'educació Waldorf i la idea de la imitació.  Era com si una bena li hagués
caigut dels ulls. Se sorprenia de tot el que el seu fill aprenia a través de
la imitació.  Va descobrir que no havia d'"ensenyar-li" res al seu fill.  Només
havia de ser una mare activa i carinyosa i deixar que la imitació de
l'exemple fes la resta.

            El nen petit és com una esponja i absorveix quasi tot el que
està en el seu medi ambient.  Allò més interessant per a ell són els adults.
Allò que més desitja el nen és arribar a ser completament humà.  Es fixa en
els seus pares, mestres i altres adults per veure com aprendre a viure en
aquesta Terra i fer-se-la seva.  El nen vol imitar tot el que veu en els
adults i fer-ho.  Però el poder de la imitació encara va més lluny que tot
això.  El nen pot penetrar a sota la nostra pell i imitar els nostres estats
d'ànim i els nostres pensaments sobre la vida.  Així doncs, tenim una
responsabilitat immensa.  Hem de tractar de ser dignes de ser imitats pel
nen.  Per sort, els nens no esperen que siguem perfectes.  Però sí que
desitgen que siguem persones que estiguem en un procés de creixement intern
per a poder imitar també aquest esforç nostre.

            Al Parvulari, la imitació treballa a molts nivells. Quan la
mestra realitza una activitat com enfornar, cuinar, pintar, cosir, o
qualsevol altra, el nens la rodegen i diuen: "Què estàs fent?  Puc fer-ho jo
també?"  La mestra sempre està a punt perquè els infants l'ajudin :  sol
haver-hi una taula plena de nens al seu voltant cosint o cuinant.  Una
imitació més subtil és quan alguns nens imiten el que la mestra està fent i
ho recreen en les seves situacions de joc.  A la caseta, els nens poden
jugar a que estan cuinant o cosint com ho fa la mestra.

            Quan els infants absorveixen l'ambient de concentració i l'amor
que té l'adult per la feina, una imitació encara més subtil, però potser més
important, s'esdevé.   Si hom està de mal humor o tens a la seva feina, els
nens no s'acosten a ajudar.  Encara més, absorviran la nostra tensió i la
nostra aversió per la feina, i una tensió regnarà a la sala de joc.  Si en
un moment com aquest la mestra pot relaxar-se, la classe respirarà
profundament i llavors el joc es relaxarà.

            Els infants juguen millor si els adults al seu voltant treballen
amb la concentració i l'atenció que un bon artesà aplica a la seva
feina.  L'amor
pel material, la destresa en els moviments, el sentit de determinació i la
bellesa inherent a la feina es comuniquen a l'infant.  Aquestes qualitats
són transportades a la seva pròpia activitat i hom veu una profunditat nova
en el seu joc.

            El joc més "avançat" que he vist en una Llar d'Infants Waldorf
va ser a Reutlingen, Alemanya, on hi treballa Freya Jaffke.  Aquesta mestra
dotada duia els seus projectes de treball, no per un dia o dos, sinó per
setmanes i mesos.  Treballava en un projecte de costura que trigava un mes  -o
més- en acabar.  O feia joguines tallades de fusta per a la Llar que li
ocupaven setmanes i mesos.  Mentre treballava estava sempre atenta als
infants i a les seves necessitats.  Dia rera dia, se sentia una remor quieta
i constant durant els noranta minuts que la mestra treballava i els infants
jugaven.  I la qualitat del joc dels infants era sorprenent.

            Avui en dia, a les nostres cases i als Parvularis, els nens
veuen molt poc treball fet amb aquesta concentració.  Els adults corren
d'una cosa a l'altra, i un sentit d'apressament penetra la vida.  Quan els
infants imiten adults apressats, els entra un nerviosisme i el seu joc
pateix considerablement.  Si no es corregeix, aquest nerviosisme pot
aparèixer més endavant com a superficialitat en el pensar d'un jove.
L'habilitat
d'un nen per imitar passa per una metamorfosi i apareix més tard de la vida
com a habilitat de tenir criteri propi.

            Quan el nen s'acosta a l'edat escolar (6- 7 anys), perd la
confiança que podrà, amb la imitació, fer tot el que nosaltres fem.  Llavors,
el nen comença a veure'ns com a mestres que li podem ensenyar a fer les
coses.  En aquest moment, el nen està a punt per a aprendre i busca una
"autoritat ben estimada".  Aquest és el seu estat d'ànim quan s'acosta a la
seva mestra de classe.  El mateix estat d'ànim afecta la relació del nen amb
els seus pares i amb altres adults.

            A l'adolescència, l'aprenentatge canvia una altra vegada,
presentant-se com a capacitat per al judici independent, el criteri propi.  El
pensar d'un adolescent comença a prendre forma i s'individualitza.  Això és
especialment veritat si el desenvolupament del nen no ha estat malmès durant
les etapes d'imitació i d'autoritat.

            El joc de l'infant fa ús també de la fantasia que dóna vida a
totes les coses.  Un cistell es pot convertir en un bressol per a una nina,
o en un vaixell,  en un plat per a menjar o en qualsevol altra cosa que faci
falta per al joc.  La fantasia apareix normalment entre els dos i els tres
anys.  Abans d'això, als nens els encanten els objectes pràctics de la
casa : paelles, olles, culleres de fusta, pots d'escombraries i totes les
meravelles que hi ha als calaixos.  I es prèn les coses al peu de la lletra.
Si li dónes a un infant de dos anys un plat fondo ple de sorra i li dius que
és un pastís, compte !  És molt probable que se'l vulgui menjar.  Els nens
de tres anys estan generalment en un estat de transició.  La fantasia tot
just comença i encara no estan del tot segurs de la frontera entre allò que
és real i allò que és fantasia.  He tingut nens de 3 anys que veuen la meva
oferta de sorra amb perplexitat i diuen: "És de bromes. oi?"  El nen de 4
anys, ben al contrari, ja sap què ha de fer i posa branquetes a la sorra com
a espelmes, el decora amb fulles i flors i ja té un pastís d'aniversari
fingit.

            Els adults moderns tenen la tendència a menysprear la
importància de la fantasia.  La fantasia sembla ser contrària als valors
socialment acceptats com el ser racional, lògic i científic en el pensar.  El
raonament i la lògica formen una part important del pensar en lésser humà,
però tan sols una part.  La ment humana és capaç de moltes formes de pensar,
incloent el pensar creatiu, imaginatiu.  Ashley Montagu, antropòleg
nord-americà prou conegut, diu en el seu llibre  *Growing Young*  (creixent
jove) que el joc de fantasia de l'infant es troba en relació directa amb el
pensar de l'home de ciència en el laboratori.  Tant el nen com el científic
proven idees noves amb l'esperit de "què passa si ho faig d'aquesta manera?"
El joc del nen és la base per al pensar creatiu de l'adult, diu Montagu.  I
afegeix que el científic vol que es pensi d'ell que és una persona amb
imaginació, no un simple "rastrejador de coneixements".

            La fantasia comença al voltant del temps en què el nen formula
els seus primers pensaments.  La ment del nen de tres anys es desperta i
s'omple de preguntes: "Per què és blau el cel?  Per què és groc el sol?"  Els
adults de seguida pensem : "Ara el nen ja té tres anys i és el moment de
començar-li a ensenyar les coses".  Però, com més l'ensenyem, més destruïm
la força incipient de la fantasia en el nen. I, sense aquesta, el pensar es
torna sec i sense vida.  Si permetem que la fantasia fructifiqui en el
pensar, llavors, una forma de pensar imaginatiu i creatiu comença a florir i
a créixer.

            La fantasia enjogassada de la infantesa aparentment desapareix a
voltant dels sis o set anys.  En realitat, passa per una metamorfosi i
reapareix com la imaginació creativa interna de l'edat del nen a Primària.  El
nen pot ara veure quadres o imatges a dins de la seva ment.  Aquests, són
tan vius en ell com ho han estat les situacions de joc d'uns anys abans.  La
imaginació creix i es desenvolupa durant els anys de primària.  Però durant
la pubertat aparentment desapareix.  En realitat, passa per una altra
metamorfosi i sorgeix com el pensar creatiu de l'adolescent i l'adult.  L'adult
imaginatiu serà capaç de jugar amb idees amb la mateixa facilitat amb què
abans participava en el joc fantasiós.

            Hi ha moltes maneres de nodrir una vida de fantasia saludable en
el nen petit.  Hom ha d'oferir-li materials naturals senzills.  Un nen amb
trossos de branques, pedres, petxines, i alguns retalls de roba de cotó, pot
crear qualsevol cosa del món.  Mai es cansarà d'aquests materials, ja que la
seva fantasia contínuament hi veu noves possibilitats en ells.  El joc
creatiu amb aquests objectes naturals enforteix molt la fantasia del
nen.  Recíprocament,
com més definida és la joguina, menys ocuparà i nodrirà la seva fantasia.

            Podem donar més possibilitats a l'home novell possibilitant el
joc creatiu i evitant allò que no el permeti.  Molt d'amor càlid i un medi
ambient que protegeixi, varietat de materials senzills per a jugar i la
possibilitat de veure adults fent el treball físic amb sentit.  Mantenint al
mínim les exposicions als mitjans de comunicació, com la televisió, el
cinema, vídeos, … perquè la fantasia del nen no sigui escomesa per les
imatges d'una altra persona i perquè la voluntat del nen no sigui esmorteïda
en passar-se hores mirant passivament.  Finalment, hom ha de mossegar-se la
llengua cada vegada que vulgui explicar-li quelcom a un nen petit.  Hem de
permetre'ls el plaer de trobar les seves pròpies respostes a través del joc.
------------ próxima parte ------------
Se ha borrado un adjunto en formato HTML...
URL: http://www.moviments.net/pipermail/educaciolliure/attachments/20070417/c4c58b79/attachment-0001.htm