[Ecoseny.Actualitat] [CATALUNYA - BOL] PROCÉS CONSTITUENT, O REVOLUCIÓ INTEGRAL?

[Mizar]

Compartim un magnífic article del nostre company i amic *Blai Dalmau*,
sobre el moviment polític incipient a Catalunya, anomenat "*procés
constituent*", i una comparativa amb el que diversos moviments socials en
el territori promovem: la *"revolució integral"*.


<http://3.bp.blogspot.com/-ly-rFuxTDT8/UcFpcyXWn9I/AAAAAAAAFcQ/KvgEcX_XkL8/s1600/snapshot+blai+dalmau.jpg>
Publicat originalment en el seu blog: Discs
Imaginals<http://blaidalmau.blogspot.com.es/2013/06/proces-constituent-o-revolucio-integral.html>.
Esperem sigui del vostre interés.
Molt agraits al Blai pel seu gran esforç i exemple.


 *Procés Constituent o Revolució Integral?*




 *INTRODUCCIÓ:*
*ELS REPTES DEL 15M DOS ANYS DESPRÉS*

 El 15 de maig del 2011, com si es tractés d'un ruixat de primavera,
centenars de milers de persones ens vam precipitar als carrers i vam
inundar les places d'arreu de l'Estat espanyol. El descrèdit d’allò que es
fa passar per “política”, el rebuig a la depauperació econòmica i la
indignació envers la injustícia social van esclatar clamorosament mentre la
genuïna activitat política reconqueria espais públics habitualment
consagrats a la circulació de mercaderies. Salvant les distàncies, per
primer cop d'ençà del maig del 68, una protesta massiva desbordà
espontàniament els confins de la reivindicació i esdevingué un procés de
reflexió col·lectiva, una trobada popular repleta de vívida comunicació, un
assaig d'autoorganització democràtica massiva. Enguany es compleixen dos
anys d’aquella memorable primavera. Remembrant l’efemèride, s'escau
preguntar-nos: què n’hem après d’aquella experiència?; quins reptes va
plantejar i com els estem encarant?; quins progressos i regressions s’han
desenvolupat des d’aleshores?
 Un dels aspectes més transcendents del 15M és que, implícitament, va posar
de relleu alguns reptes històrics de cardinal importància i de candent
urgència. Així, si el 15M va ser una temptativa precària, momentània i
improvisada per recuperar la política (en el sentit genuí del terme, a
saber, la deliberació i decisió de la ciutadania sobre els assumptes de
l’esfera pública), el repte que tenim per davant consisteix en assolir una
recuperació plena, permanent i institucionalitzada de la mateixa; si el 15M
va ser una celebració efímera de l'esperit de comunitat, el repte del segle
XXI consisteix en convertir la societat en una extensa comunitat de
comunitats; si el 15M va girar entorn a les assemblees populars, el repte
fonamental no és altre que aconseguir que aquestes siguin sobiranes.
Aquella multitudinària mobilització va esclatar perquè estem patint
intensivament i extensiva les conseqüències d'una profunda crisi
multidimensional (econòmica, ecològica, social, ideològica i política)
originada per les dinàmiques de concentració de poder i de creixement
econòmic continuat inherents a les principals institucions del sistema
actual: l'economia de mercat capitalista i l'Estat “democràtic
representatiu”; el gran repte consisteix, així doncs, en eradicar aquestes
dinàmiques i substituir tals institucions, endegant un moviment alliberador
massiu que doni llum a un nou sistema d'organització social basat en
l'autonomia, la comunitat i la reintegració amb la natura (1).
 Si bé l’efervescència multitudinària d’aquella primavera s’ha dissipat,
moltes iniciatives de transformació social positiva han nascut o han agafat
embranzida des d’aleshores i, d’aquesta manera, podem constatar i celebrar
que en els darrers dos anys s’han dut a terme certs progressos qualitatius
en el sentit d’assolir els reptes històrics abans esmentats. Entre aquests
progressos hi podem comptar el desenvolupament de diversos projectes
relacionats de forma implícita o explícita amb el concepte de “Revolució
Integral”, sobre el qual tindrem ocasió de reflexionar en la segona part
d’aquest article. Tanmateix, malauradament, també s’estan desenvolupant
algunes iniciatives que podem considerar regressives ja que no han encaixat
les aportacions més innovadores i positives que va brindar el 15M. Així,
per exemple, malgrat que aquella mobilització va posar de relleu que la
“política” parlamentària suscita una àmplia desafecció i una justificada
aversió, malgrat que milers de persones vam proclamar als quatre vents que
“Ningú no ens representa”, recentment ha aparegut a Catalunya una proposta
encaminada a canalitzar els anhels de canvi social cap a la fressada senda
de la “democràcia representativa”. Ens estem referint, naturalment, al
“Procés Constituent”.



 *PRIMERA PART:*
*PROCÉS CONSTITUENT*

 El Procés Constituent ha estat presentat per Arcadi Oliveres i Teresa
Forcades com una proposta per *“articular una candidatura al més àmplia
possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb
l’objectiu de defensar la convocatòria d’una Assemblea Constituent per
definir quin nou model d’estat i d’ordenació sòcioeconòmica volem”*. Queda
clar, per tant, que els seus promotors pretenen focalitzar l’atenció de la
ciutadania envers els mecanismes i els agents de la “política”
parlamentària amb l’objectiu últim de constituir un Estat català
d’esquerres. El manifest inicial glossa deu reformes que pretesament es
duran a terme gràcies a la conquesta electoral dels poders de la
Generalitat de Catalunya i, més endavant, gràcies a la constitució del nou
Estat Català.
 *Reflotar la socialdemocràcia?*
 La principal creença implícita en la iniciativa del Procés Constituent és
que els mecanismes de la “democràcia representativa” són un mitjà plausible
per efectuar canvis socials positius i que senzillament aquells mecanismes
s’han de complementar amb la mobilització i l’autoorganització de la
ciutadania. Així doncs, malgrat la gran quantitat de falses promeses i de
papers mullats que l’estratègia socialdemòcrata arrossega a les seves
esquenes, els promotors del Procés Constituent intenten reflotar-la
suggerint que aquest cop sí, que aquests partits sí que aplicaran les
reformes que preconitzen.
 Definim la socialdemocràcia com aquella tendència política que advoca per
conquerir electoralment les institucions de l’Estat i des d’allà propulsar
una sèrie de reformes que ens conduirien cap a una societat més lliure,
justa i igualitària. Aquesta estratègia va fracassar al llarg de la passada
centúria: si primer els partits socialdemòcrates perseguien reformes
parcials del sistema com a passos graduals cap al socialisme, es van
conformar després amb promoure el “benestar” i la plena ocupació dins del
capitalisme i finalment, en les darreres dècades del segle XX, van acceptar
la reducció gradual del primer i el fracàs total de la segona,
convertint-se en part constitutiva de l'anomenat “consens neoliberal”.
Però, què va provocar aquesta degradació històrica de la socialdemocràcia?
 Aquells que, en la línia del Procés Constituent, pretenen reflotar la
socialdemocràcia, de forma implícita o explícita consideren que la
degradació històrica d’aquesta tendència es deu exclusivament al fet que
les persones que representaven posicions d'esquerres en els òrgans de
govern van abdicar els seus principis i van claudicar davant dels
interessos i pressions de les elits dominants. Tanmateix, una anàlisi més
profunda i global posa de manifest que aquesta claudicació va ser una
conseqüència i no una causa de la degradació de la socialdemocràcia. La
veritable causa rau en la pròpia idiosincràsia de l'estratègia
socialdemòcrata, concretament en la seva connivència amb les estructures
estatals i mercantils, les quals, implacablement, compel·leixen als
professionals de la “política” per a que s’emmotllin a les dinàmiques
oligàrquiques i als imperatius estructurals del sistema. Vegem-ho en més
detall.
 Per bé que la socialdemocràcia va aconseguir implementar la seva agenda en
molts països durant l’“època daurada” del capitalisme (1945-1973), tals
programes han esdevingut disfuncionals a mesura que ens hem endinsat en
allò que podem anomenar l’“època crepuscular” de l’esmentat sistema
(1973-2008). En aquest període, la internacionalització de l’economia s’ha
multiplicat veloçment i el creixement econòmic s'ha convertit en una fita
cada cop més difícil d'assolir a través de l'economia productiva, motiu pel
qual grans sumes de capital s'han transvasat cap a l'economia financera i
especulativa. Dit d’altra manera, els imperatius estructurals de l’economia
de mercat capitalista (creixement, internacionalització, mercantilització i
acumulació) han redoblat la seva pressió sobre el conjunt de la societat en
les darreres dècades. És per això que les mesures socialdemòcrates han
esdevingut cada cop més utòpiques en el sentit negatiu de la paraula: s’han
convertit en incompatibles amb les necessitats del sistema que pretenen
corregir i arreglar un sistema que es troba constret per creixents
dificultats i esperonat per una desapiadada competència internacional. En
aquest escenari, els professionals de la “política” de signe
socialdemòcrata, en la mesura que han volgut mantenir la seva feina dins el
partit i/o dins l'aparell estatal, han anat abandonant progressivament les
idees socialdemòcrates per adaptar el seu programa polític a les exigències
del sistema en el qual havien decidit participar (2).
 La crisi sistèmica del darrer lustre, lluny de modificar aquesta situació,
l’està refermant. Des del 2008 el capitalisme global ha entrat en el que
podem anomenar la seva “època terminal”, un període històric marcat pel
declivi econòmic provocat per l’esgotament dels recursos naturals. Per
primer cop a la història la realitat ha corroborat allò que moltes persones
havien pronosticat i advertit des de fa algunes dècades: a saber, que el
creixement econòmic continuat a nivell global és impossible en un planeta
amb recursos finits (3). S’han assolit definitivament els límits del
creixement econòmic i això està provocant l’agonia del capitalisme ja que
aquest és un sistema econòmic addicte al creixement. Aquesta agonia
perdurarà almenys durant tot el segle XXI i farà que les mesures
socialdemòcrates siguin, si això és possible, encara més utòpiques que en
les dècades precedents.

 *L'Estat és part del problema, no de la solució.*

 Les mesures que preconitza el Procés Constituent no només són un brindis
al sol com hem vist en l’apartat anterior, sinó que, com argumentarem en
aquest apartat, també resulten engalipadores ja que velen les veritables
causes dels grans problemes contemporanis i fomenten la confusió sobre les
seves potencials solucions. Resulta rellevant, en aquest sentit, el fet que
es propugni la creació d’un nou Estat, donant a entendre que aquesta és una
institució neutral que pot ser dissenyada, gestionada i dirigida per forces
polítiques bones o dolentes i que, per tant, resulta desitjable esmerçar-se
en instaurar un bon model d’Estat que sigui menat per persones honestes i
responsables. En aquest context, pot resultar fructuós posar en clar la
idiosincràsia de l’ens estatal i la seva història.
 Com és sabut, l'Estat modern es va gestar durant el segles XV-XVII i es va
imposar com a institució política fonamental arreu del món en les
revolucions liberals dels segles XVIII i XIX. Des d'aleshores ha adoptat,
segons les circumstàncies, formes parlamentàries o dictatorials, governs
d’esquerres o de dretes, però la seva essència ha estat sempre la mateixa:
una estructura marcadament jeràrquica i burocràtica, separada de la
ciutadania i per damunt d'aquesta; un aparell de dominació i de coerció
professional que es va instaurar soscavant i desmantellant les institucions
realment democràtiques de la societat popular tradicional, com ara el
Consell Obert i el Comunal a la Península Ibèrica (4).
 L’Estat és un agent causal de primera importància en la crisi
generalitzada d'avui en dia; la seva essència és destructiva, violenta i
capciosa, tal com va posar de manifest el mateix Maquiavel. No hi ha un sol
Estat al món que no estigui tacat de sang, farcit d’injustícia, erigit en
base a l’engany i a l’explotació dels éssers humans i de la natura (5).
Tanmateix, bona part dels defensors de l’Estat modern es dediquen a
emmascarar i encobrir la seva perversa naturalesa; quantioses partides dels
“fons públics” són atorgades a iniciatives “positives” que operen en
explícita connivència amb l’Estat o que directament l’enalteixen com a
possible solució dels problemes que ha contribuït a generar. Aquest és el
cas de moltes ONGs així com d’entitats ecologistes i feministes que en les
seves reivindicacions apel·len a la intervenció “protectora i benefactora”
de l’Estat, sense tenir en compte que *“l’apel·lació al poder de l’Estat
invariablement legitima i enforteix a l’Estat, amb el resultat que, en
efecte, disminueix el poder del poble. El poder no permet cap buit en la
vida pública. Tot el poder que l’Estat guanya sempre ho fa a expenses del
poder popular. Al seu torn, tot el poder que el poble adquireix, sempre ho
fa a expenses de l’Estat. Legitimar el poder de l’Estat és, per tant,
deslegitimar el poder popular” (6).*
 El Procés Constituent també contribueix a legitimar el poder de l’Estat ja
que advoca inequívocament per a la creació d’un nou ens estatal. Es pretén
que el poble de Catalunya, que compta amb una rellevant i encomiable
tradició antiestatista, se senti partícip del procés de constitució d’un
nou Estat i, d’aquesta maneta, se senti psicològicament més proper a
aquesta nefasta institució, disminuint així la seva proclivitat a
impugnar-la. Les “assemblees” que es pretenen realitzar per “definir la
nova constitució” serveixen objectivament per imbuir la mentalitat
estatista i reformista a la ciutadania de Catalunya. És per això que
aquesta proposta i altres de similars reben el favor dels mitjans de
difusió pro-sistèmics i el beneplàcit tàcit de les elits dominants:
obnubilen la consciència de la ciutadania sobre les arrels estatals dels
problemes socials fonamentals i canalitzen alguns dels anhels de canvi i
algunes de les energies de lluita cap a uns plantejaments simplistes,
superficials i fàcilment manipulables des de la cúspide de la piràmide
social.
 La “República catalana” propugnada pel Procés Constituent, en essència,
seria només una nova expressió de la mateixa font de problemes: la
dominació política en forma d’Estat “democràtic representatiu”. Si volem
sortir realment de l’espiral de misèria en què es troba el món contemporani
és menester que comencem a impugnar efectivament aquella dominació a través
d’una política realment democràtica realitzada en el marc d’Assemblees
Populars, en franca oposició a l’espectacle oligàrquic del Parlament, i
sense pretendre participar en les seves estructures. Com veurem a
continuació, sortosament, avui en dia comptem amb algunes propostes
generals i algunes iniciatives concretes que apunten en aquest sentit.



 *SEGONA PART: **
REVOLUCIÓ INTEGRAL*

 La “revolució” s’està posant de moda avui en dia de forma paral·lela a
l’auge de la “crisi”: cada cop més persones pensen o intueixen que la
primera és la única solució plausible de la segona. Ja en algunes
manifestacions del 15M es va corejar una consigna plena de sentit: *“el
problema és el sistema, la solució és la revolució”*. Tanmateix, algunes
tendències polítiques i marques comercials estan emprant la noció i el
vocable “revolució” d’una forma tergiversada, trivial i abusiva (7). Es fa
necessari, per tant, aclarir en primer lloc el significat que li conferim a
aquest terme.
 En rigor, una revolució és una transformació profunda i generalitzada de
la forma de vida, un canvi qualitatiu, substantiu i de gran abast en les
estructures i valors que defineixen una societat. Així, si la matriu dels
múltiples problemes del nostre temps és un sistema d’organització social
oligàrquic, capciós, perniciós i malaltís, la revolució positiva que
necessitem consisteix a eradicar els fonaments estatals i mercantils
d’aquest sistema i reemplaçar-lo per noves estructures d’organització
social. En altres paraules, si l’heteronomia, la separació, la competència,
l’odi, la falsedat, el vici, la malaltia i la violència són inherents a les
institucions i els valors que regeixen les societats contemporànies, la
revolució consisteix en donar llum a una nova civilització en la qual
l’autonomia, la comunió, la cooperació, l’amor, la veritat, la virtut, la
salut i la pau siguin els eixos que vertebrin les societats i personalitats.
 Per tal que aquesta Revolució tingui perspectives d’èxit, és menester que
la majoria de la població esdevingui revolucionària, que posseeixi amplitud
de mires i profunditat reflexiva, que prengui en consideració totes les
grans qüestions del nostre temps, que aprofiti les lliçons que ens
proporciona l'experiència, que desenvolupi la creativitat política i la
vivesa intel·lectual. La gran transformació revolucionària que reclama el
segle XXI passa per una síntesi i una superació de mètodes, perspectives i
estratègies que hem esbossat i practicat en els darrers segles per tal
d’escometre aquesta mutació societària i vital.
 En aquest sentit, en els darrers anys s’han fet alguns avenços
significatius en la promoció d'una nova consciència revolucionària
potencialment capaç d’aplegar diversos sectors socials, projectes
alternatius i lluites emancipadores sota un denominador comú: la Revolució
Integral. Aquest concepte, encunyat pel pensador i historiador Félix
Rodrigo Mora i utilitzat per projectes com ara la publicació Rebel·leu-vos
o el centre Àurea Social, ha estat promogut recentment a través de “Integra
Revolucio”, una crida encaminada a la constitució d’un Bloc Internacional
per a la Revolució Integral, un espai polític i ideològic de confluència a
partir d’unes bases comunes (8). A continuació reflexionarem sobre els tres
trets cardinals que, al nostre entendre i atenent a l'esmentada Crida,
podem atribuir al concepte de Revolució Integral.

 *Revolució virtuosa*
 La Revolució Integral ha estat definida com una *“transformació radical de
les estructures i dels valors que fonamenten una societat, una
transformació que comprèn tots els elements que pot tenir per ser
completa”*(Integra Revolucio). No estem parlant, així doncs, d’una
mutació merament
política, ni tan sols en el sentit més profund i ampli del terme, sinó
d’una transformació també psíquica i espiritual. En aquest sentit, la
proposta de Revolució Integral suggereix una superació del fals dilema
entre canvi social o canvi personal, ja que *“la revolució interior,
personal, ha d’avançar en paral·lel i al mateix ritme que la revolució
exterior, social. La suma d’una i l’altra donen la Revolució
Integral”*(Félix Rodrigo Mora). Canviar-nos positivament a nosaltres
mateixos ens
condueix a voler canviar positivament la societat i, viceversa, la lluita
per canviar radicalment la societat ens condueix a la ineludible necessitat
i a l’ardent desig de transformar-nos a nosaltres mateixos, ja que aquella
ha imprès en la nostra personalitat les seves indesitjables senyes.
 La principal força motriu de la Revolució Integral no seran els interessos
particulars, immediats i materials de les persones, sinó més aviat la
qualitat moral i la riquesa interior d’aquestes. Tal revolució no serà
fruit de les “lleis de la història” ni dels “interessos del proletariat”:
si bé les circumstàncies històriques objectives poden condicionar el procés
revolucionari, si bé els interessos de les classes oprimides naturalment
poden estimular-lo, la força motriu i el factor decisiu serà la virtut de
les persones, ja que, en definitiva només de la vivesa intel·lectual, de la
valentia, de la fortalesa, de l’entrega desinteressada, de la capacitat per
conviure, de la modèstia, de la frugalitat, de la solidesa de la voluntat,
de la generositat, de la cortesia i de moltes altres virtuts, emergeix, al
mateix temps, la comprensió profunda i àmplia de la realitat i la capacitat
per dur a terme la seva transformació revolucionària. En aquest sentit,
algunes persones estem començant a recuperar i reutilitzar un terme ètic de
cardinal importància: la virtut, és a dir, la qualitat moral dels subjectes
o, en altres paraules, la capacitat de ser feliços obrant degudament. Podem
dir, així doncs, que la Revolució Integral que concebem és una revolució
virtuosa.

 *Revolució democràtica*
 L'anàlisi radical de les crisis econòmica, política, social, cultural i
ecològica revela que totes elles comparteixen una mateixa matriu, un
rerefons comú: la concentració de poder que es reprodueix i s'acreix a
través de les dinàmiques motrius del sistema estatal-mercantil i dels seus
valors corresponents. Així, el fet que les crisis d'avui en dia, en
conjunt, revesteixin una magnitud i una profunditat sense precedents
s’explica lògicament pel fet que estem regits pel sistema oligàrquic més
colossal, sofisticat i complex de la història.
 Però si la concentració de poder (oligarquia) és la base del problema,
naturalment, la redistribució equitativa del poder (democràcia) és la base
de la solució; si el binomi dominació-subjugació ens imbueix la insània, el
binomi alliberament-solidaritat és la fórmula de la guarició. L’única
superació plausible dels grans problemes del nostre temps involucra un
procés d'alliberament simultani de tots els àmbits de la societat
(econòmic, polític, social, cultural i ecològic) a través de la construcció
de noves estructures democràtiques i de la creació paral·lela d'una nova
cultura basada en els principis de comunitat, autonomia i reintegració amb
la natura.
 Naturalment, en parlar de democràcia ens referim a un règim antitètic a
l'Estat i al capitalisme, els quals, per molt que es disfressin de
“democràtics”, constitueixen formes d'oligarquia política i econòmica
respectivament. Recuperant el significat original del terme, concebem la
democràcia com l'exercici directe de la sobirania per part del poble, a
través d’Assemblees, les institucions fonamentals basades en la llibertat
d'expressió, la fraternitat convivencial i la igualtat de poder. *“L'assemblea,
com a forma de prendre decisions amb igualtat de veu i de vot, és la forma
legítima d'organització de qualsevol comunitat, poble o col·lectiu, ja que
és una condició necessària per a la llibertat”* (Integra Revolucio). Per
això el nou sistema d'organització social que estem esbossant en fets i
paraules pivota entorn d'una xarxa d'Assemblees i Confederacions
d'Assemblees. Podem afirmar, així doncs, que la Revolució Integral apunta
vers un sistema de Democràcia Integral o, el que és el mateix, un règim
d'autogestió omnímode.
 Un dels postulats d’aquest procés revolucionari és que *“cal que els
mitjans per realitzar aquesta transformació estiguin en concordança amb els
fins que anhelem.”* (Crida Integra Revolució). Es tracta, així doncs,
d’impugnar les estructures del sistema de dominació establert (diners
oficials, empreses capitalistes, administració estatal, etc.) i
utilitzar-les només en la mesura que sigui necessari per tal de
substituir-les per noves estructures autònomes, comunitàries i ecològiques.
Particularment, cal tenir present que la Revolució Integral no es pot fer
en connivència amb l'Estat, sinó només en contra del mateix, cosa que
diferencia els plantejaments revolucionaris integrals dels “Processos
Constituents” i dels partits d'esquerres que s'autoproclamen
anticapitalistes però no impugnen la idiosincràsia oligàrquica del
complement funcional del capitalisme, és a dir, l'Estat modern.

 *Revolució progressiva*
 Les principals corrents revolucionàries dels darrers segles (llibertaris,
marxistes, situacionistes, etc.) han considerat que el canvi sistèmic
desitjat passava necessàriament per un abrupte aixecament popular. Així, la
noció de revolució social ha estat en general fortament connectada amb una
estratègia eminentment insurreccional. Aquesta associació ha sigut una de
les múltiples concauses que han portat al fracàs de les temptatives
revolucionàries d'antany: no és realista pretendre canviar radicalment
l'estructura i els valors de la societat a través d'un fulminant combat
directe contra el sistema establert. Un canvi tan transcendent i profund
requereix d'un enorme esforç col·lectiu que només pot florir a través d'un
moviment de la població del món que vagi creixent progressivament durant
tot un període històric. Per tant, per molt que anhelem vivament i que
necessitem urgentment un canvi sistèmic complet, no seria convenient
pretendre córrer més del compte i afanyar-nos a realitzar-lo immediatament,
abruptament, impulsivament, ja que això podria resultar no només infructuós
sinó fins i tot contraproduent.
 La impugnació de l'antic sistema i la construcció del nou han de
desplegar-se de forma gradual per transformar fermament les condicions
institucionals i de consciència. Però el fet que concebem una revolució
progressiva no significa que caiguem en el reformisme: les nostres lluites
no impugnen el “mal funcionament” del sistema establert sinó la seva pròpia
essència i les nostres pràctiques constructives no pretenen complementar-lo
sinó substituir-lo. Per descomptat, el caràcter progressiu de la Revolució
Integral tampoc ens ha de portar a encantar-nos: la quantitat de feina que
tenim per davant és ingent i els temps que corren són crucials, de manera
que hem d’aprofitar al màxim les nostres energies tot optimitzant les
nostres estratègies. Finalment, cal tenir present que no seria bo excloure
l’ímpetu insurreccional de la nostra estratègia: es tracta d'incorporar les
accions insurreccionals d'una forma progressiva i assenyada, no abrupta i
compulsiva.
 Considerant que el procés de Revolució Integral durarà indubtablement més
d'un segle, sembla apropiat dissenyar una estratègia general temporitzada
en termes de dècades. Cada dècada hauria de tenir uns objectius clars i
precisos. D'aquesta manera podríem visualitzar, en termes generals i sense
excloure la improvisació, una concatenació de passos compassats i
articulats arreu del món per tal que la nostra revolució sigui realment
sòlida, consistent, assenyada, coherent i positiva. Però, quins poden ser
els primers passos d’aquest procés?

 *Consciència, organització i acció*
 Moltes persones que participem en projectes de transformació social
positiva ens estem adonant que el temps de la dissociació ha quedat enrere.
Si durant anys ens hem focalitzat en preparar els diferents aspectes d'una
gran tasca històrica, ara ha arribat el moment de complementar-nos
mútuament per escometre-la conjuntament. El concepte de Revolució Integral
pot esdevenir el nostre gresol, és a dir, el marc comú on confluïm, ens
fusionem, ens aglutinem i renaixem. Però, com podem forjar aquest gresol?
Com aconseguir que la Revolució Integral passi de l'actual estadi latent a
un estadi incipient?
 Probablement, la fita més important de l’hora present consisteix a
dotar-nos de la solidesa ideològica i de la coherència estratègica
necessàries per canviar el món de base. Hem d’escometre una gegantina labor
d’innovació en el terreny de les idees i un incessant treball de
desenvolupament moral i espiritual. Pensar, aprendre, dialogar i millorar
són, així doncs, vectors imprescindibles per cultivar la Revolució Integral
avui en dia. Formular i compartir una nova cosmovisió en sintonia amb els
postulats de la Revolució Integral i un programa concret d’actuació per a
les pròximes dècades, són tasques crucials del moment. Per fer-ho,
necessitem organitzar-nos en una xarxa de Grups de Reflexió i Grups d’Acció
arreu del territori.
 Si diem que el procés de Revolució Integral es troba en un estadi latent
és perquè encara no ha emergit un moviment pròpiament dit, però sí que
existeixen molts substrats i diversos rudiments que apunten en aquest
sentit. A les nostres terres comptem, per exemple, amb les contribucions de
Félix Rodrigo Mora com a inspiració intel·lectual, amb les estructures de
les Cooperatives Integrals com a base socioeconòmica i amb l’experiència
del Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva de Catalunya com a intervenció
política. Aquests tres exemples conflueixen inequívocament en la línia de
la Revolució Integral, un procés de transformació social mundial i
històrica que, tanmateix, s’ha de nodrir de moltes altres aportacions (9).

 *CONCLUSIÓ:*
 En aquest article hem presentat, analitzat i sospesat dues propostes de
transformació social que estan agafant forma avui en dia, dos anys després
del 15M: la Revolució Integral i el Procés Constituent. Hem considerat que
la primera representa un progrés respecte d’aquella mobilització, ja que
proporciona una forma de confluència, d’expressió i de desenvolupament a
les tendències més lúcides i innovadores de la mateixa. Considerem que la
segona, en canvi, suposa una regressió, ja que constitueix una reiteració i
amplificació de concepcions polítiques caduques i equivocades; concepcions
que en el 15M, en bona mesura, van ser ignorades o, fins i tot, impugnades.
 Ambdues propostes apunten a aplegar amplis sectors de la ciutadania
políticament activa sota un estendard comú i uns objectius compartits. El
Procés Constituent està avançant molt ràpid quantitativament, però com hem
vist, compta amb uns postulats qualitativament deficients, mentre que la
Revolució Integral està avançant lentament en termes quantitatius, però
qualitativament se situa molt per davant del Procés Constituent. El Procés
Constituent promet un seguit de solucions simples, fàcils i còmodes que són
susceptibles de ser ràpidament recolzades per moltes persones, però no per
això deixen de ser falses solucions. La proposta de Revolució Integral no
enganya a ningú i afirma que els canvis realment valuosos, els canvis que
estan a l’alçada de les circumstàncies, no provindran de cap Parlament,
sinó només de l’esforç, la lucidesa, el valor i la tenacitat de cada un de
nosaltres.


 *Blai Dalmau Solé
Membre del Grup de Reflexió per a l’Autonomia
Juny de 2013*
 *Bloc de l´autor: Discs Imaginals <http://www.blaidalmau.blogspot.com/> *


 -----------------------------------------


 *NOTES*
 1- Per a un anàlisi general de la mobilització del 15M i dels reptes
històrics que aquella va plantejar implícitament, vegeu: “*Balanç del 15M
amb mires a l’emancipació<http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/02/balanc-del-15m-amb-mires-lemancipacio.html>
*” (Blai Dalmau Solé, 2011). Per a una anàlisi més detallada, vegeu: “*Pensar
el 15M <http://es.scribd.com/doc/65053534/PENSAR-EL-15-M>*” i “*Pensando el
15M, un año después<http://es.scribd.com/doc/92269033/PENSANDO-EL-15-M-UN-ANO-DESPUES>
*” (Félix Rodrigo Mora, 2011 i 2012 respectivament).
 <https://www.blogger.com/null> 2- Un exemple recent i fulgurant de la
degradació de la socialdemocràcia és el fiasco de l’anomenada “revolució
islandesa”. Després de fer volar coloms sobre els processos polítics
d’aquella illa, ara molts socialdemòcrates guarden silenci al respecte,
però exepcionalment alguns han reconegut que, una vegada més, la
socialdemocràcia en el parlament ha traït al poble: *“El que va succeir va
ser un indicador més del desfasament entre els moviments socials que van
tenir un enorme impacte en allò ocorregut en el període 2008-2009 i els
partits polítics amb representació parlamentaria, incloent els d’esquerra,
que van intentar canalitzar tals moviments. Aquest desfasament i distància
explica que, un cop escollits, els partits governants d’esquerra (el Partit
Socialdemòcrata i el Partit Verd), encara que fossin sensibles a algunes de
les demandes dels moviments socials i de l’enorme moviment popular, van
seguir polítiques diferents, i fins i tot oposades, a les que aquestes
mobilitzacions havien exigit, i van crear una gran frustració i decepció
[...]”* (*¿Què paso en Islàndia? <http://www.vnavarro.org/?p=8954>*; Vicens
Navarro; 2013). Per a un anàlisi global i detallada de les causes de la
degradació històrica de la socialdemocràcia, vegeu el capítol 6 de “*Crisi
Multidimensional i Democràcia
Inclusiva<http://democraciainclusiva.org/txt/CMyDI.pdf>
*” (Takis Fotopoulos, 2007).
 3- Sobre la fi del creixement econòmic, les causes profundes de la crisi
sistèmica iniciada l’any 2008 i el seu presumible agreujament durant el
segle XXI, vegeu: “*Comentaris sobre el declivi energètic mundial i el
“període especial”<http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/12/comentaris-sobre-el-declivi-energetic.html>cubà<http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/12/comentaris-sobre-el-declivi-energetic.html>
*” (Blai Dalmau Solé, 2013) i “*La quiebra del
<http://www.ecologistasenaccion.org/IMG/pdf/el_inicio_del_fin_de_la_energia_fosil.pdf>
capitalismo<http://www.ecologistasenaccion.org/IMG/pdf/el_inicio_del_fin_de_la_energia_fosil.pdf>global<http://www.ecologistasenaccion.org/IMG/pdf/el_inicio_del_fin_de_la_energia_fosil.pdf>:
2000-2030<http://www.ecologistasenaccion.org/IMG/pdf/el_inicio_del_fin_de_la_energia_fosil.pdf>
*” (Ramón Fernández Durán, 2010)
 4- Sobre les costums fraternals, les institucions democràtiques i el
teixit comunitari del món rural popular tradicional, vegeu els capítols 3,
6 i 7 de “Naturaleza, Ruralidad y Civilización” (Félix Rodrigo Mora, 2008).
Sobre com la instauració de l’Estat modern a la Península Ibérica va
imposar-se violentament a despit de la voluntat popular i en contra de les
institucions del Consell Obert i el Comunal, vegeu el Capítol 1 de “La
democràcia y el triunfo del Estado” (Félix Rodrigo Mora, 2010) així com
l’article “Los inicios del vigente orden de dictadura política: La
revolución liberal espanyola, 1812-1874” dins de “Seis Estudios” (Félix
Rodrigo Mora; 2010) i també en *format
àudio<http://www.ivoox.com/inicios-del-vigente-orden-dictadura-politica-audios-mp3_rf_752512_1.html>
* editat per l’Equip Mizar.
 5- “Rehacer la Sociedad: senderos hacia un futuro verde” (Murray Bookchin;
1990)
 6- Fins i tot quan els Estats adopten una fraseologia “revolucionària”,
com és el cas de l’Estat veneçolà en els darrers anys, la seva complicitat
amb les elits dominants transnacionals i la seva connivència amb la
ideologia del creixement econòmic i de la dominació política resulten
patents a les mirades atentes i posen de manifest quina és la seva
veritable naturalesa. Tanmateix, segons sembla, la hipocresia i la
impostura d’aquesta “revolució bolivariana” no impedeix a Teresa Forcades
ressenyar l’Estat veneçolà com a un referent per a la seva imaginada
República Catalana. Per indagar en els simulacres, les incongruències i les
misèries que constitueixen la major part del règim chavista, consulteu
l’esclaridor llibre “*Venezuela: la Revolución como espectáculo. Una
crítica anarquista al gobierno
bolivariano<http://www.scribd.com/doc/41070566/Venezuela-La-Revolucion-Como-Espectaculo?in_collection=3590319>
*” (Rafael Uzcátegui, 2010).
 7- Es poden trobar alguns exemples de la trivialització del vocable
“Revolució” en mans de la publicitat a l’article “*Revolución como objeto
de consumo<http://www.diagonalperiodico.net/saberes/revolucion-como-objeto-consumo.html>
*” (Antonio Caro, Diagonal 12/06/13). Teresa Forcades se suma al carro de
la publicitat en abusar, banalitzar i tergiversar aquell vocable tot
caracteritzant com a “revolució pacífica” la proposta reformista del Procés
Constituent. Igualment, els grans mitjans de difusió van qualificar de
“revolucions” les mobilitzacions del nord d’Àfrica durant el periode
2010-2013, les quals no van donar lloc a cap canvi social estructural.
Aquests casos són il·lustratius de com els agents i les institucions del
sistema estatal-capitalista juguen en el sentit de redefinir, tergiversar i
banalitzar el significat d’aquells vocables que poden ser emprats en la
seva contra.
 8- “*Integra Revolució <http://integrarevolucio.net/ca/>*” és una crida a
constituir una espai ideològic i polític comú a nivell internacional que va
ser llançada al març del 2013 per un grup d’activistes de Catalunya.
Actualment s’estan constituint diversos “nodes locals” arreu del món,
particularment a la Península Ibèrica, i alguns col·lectius preexistents
estan manifestant la seva afinitat amb aquesta crida.
 9- Sobre l’estratègia general i les accions concretes que poden conformar
el procés de Revolució Integral, ens remetem als tres exemples mencionats:
1) Les *Coo <http://cooperativa.cat/>peratives
Integrals<http://cooperativa.cat/>
* com a forma de promoure la construcció i la interrelació de projectes
autogestionaris i el floriment de formes de vida alternativa a
l'hegemònica; 2) Les aportacions reflexives de *Félix Rodrigo
Mora<http://felixrodrigomora.net/>
* com a renovació ideològica, com a anàlisi profund i global de la societat
contemporània i com a revelació de la història comunal i autònoma dels
pobles de la península ibèrica; 3) La Intervenció política del *Grup
d’Acció de Democràcia Inclu <http://democraciainclusiva.blogspot.com/>siva
de Catalunya <http://democraciainclusiva.blogspot.com/>*, realitzada a
través de grups d’estudi i de reflexió, conferències, trobades,
publicacions i comunicats, com a primers passos per promoure una
consciència democràtica integral i radical i d’aquesta manera catalitzar un
nou moviment alliberador.


 *Adreces cibernètiques inserides en les Notes:*
 -1-*
http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/02/balanc-del-15m-amb-mires-lemancipacio.html
*
*http://es.scribd.com/doc/65053534/PENSAR-EL-15-M*
*http://es.scribd.com/doc/92269033/PENSANDO-EL-15-M-UN-ANO-DESPUES*
-2-*http://es.scribd.com/doc/92269033/PENSANDO-EL-15-M-UN-ANO-DESPUES*
-3-*
http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/12/comentaris-sobre-el-declivi-energetic.html
*
*
http://www.ecologistasenaccion.org/IMG/pdf/el_inicio_del_fin_de_la_energia_fosil.pdf
*
-4-*
http://www.ivoox.com/inicios-del-vigente-orden-dictadura-politica-audios-mp3_rf_752512_1.html
*
 -7-*
http://www.diagonalperiodico.net/saberes/revolucion-como-objeto-consumo.html
*
-8-*http://integrarevolucio.net/ca/*
-9-*http://cooperativa.cat*
*http://felixrodrigomora.net*
*http://democraciainclusiva.blogspot.com*


 ---------------------------------------------------------------------





<http://1.bp.blogspot.com/-eU3LJSrxEb4/UcFrmBCqhpI/AAAAAAAAFco/FJIRydJYe7I/s1600/ASSEMBLEES-3.jpg>



<http://1.bp.blogspot.com/-kYE6oAdd_7s/UcFreee9f6I/AAAAAAAAFcg/KLinWgzbxig/s1600/logo-gran.png>



--
Publicat per Equip Mizar de divulgadors a CATALUNYA -
BOL<http://catalunya-bol.blogspot.com/2013/06/proces-constituent-o-revolucio-integral.html>el
dia 6/25/2013 03:59:00 p.m.