[REpensar Barcelona] Adéu, Vallcarca

[voz en ravalnet.org]

REPORTATGE
Adéu, Vallcarca
La transformació en curs d'aquest barri posa fi a un dels paisatges urbans
més singulars de Barcelona

ISRAEL PUNZANO 10/02/2011

Vallcarca, un dels barris més singulars de Barcelona, està irreconeixible.
Enderrocs, obres i solars buits dibuixen l'actual fesomia dels seus
carrers (molt) pendents. La vella i bohèmia Vallcarca —"un insuperable
gueto espiritual", en paraules del poeta Juan Eduardo Cirlot (Barcelona,
1919-1973)— ens diu adéu per sempre. Desconegut encara per molts
barcelonins, aquest barri ubicat entre turons va passar per llargues
èpoques d'abandó i d'oblit. Malgrat això, era impossible no sentir-se
atret per l'urbanisme caòtic (fruit d'una orografia plena de desnivells) i
per l'atmosfera de petit poble que es respirava allà fins fa poc. De nou,
l'asèpsia del ciment guanya la partida. A sota quedarà enterrat un pòsit
cultural que mereix que es recordi, una història de Vallcarca i un entorn
immediat que té com a convidats, entre altres, el compositor Arnold
Schönberg i els pioners dels graffitis.

A Heterodòxia. La reforma, o millor dit, la transformació urbanística que
des de fa mesos s'està fent al barri, es concentra amb més intensitat a
l'avinguda de Vallcarca (i l'entorn) i a la zona del viaducte, on va viure
el poeta Rubén Darío el mateix any que va donar a l'impremta una de les
seves darreres grans obres, Canto a la Argentina (1914). Però l'estada que
va tenir més impacte en la cultura local va ser, sens dubte, la del
compositor i pare de la tècnica dodecafònica Arnold Schönberg, que va
viure durant gairebé un any, entre el 1931 i el 1932, en una casa de la
Baixada de Briz. Allà, el genial Schönberg va compondre Moisés i Aarón,
òpera que va quedar inconclusa.

Passat el temps, l'any 1956, va ser precisament el poeta i crític d'art
Juan Eduardo Cirlot qui va rescatar dels llimbs la presència del
compositor a Vallcarca. Per reivindicar aquella fita, Cirlot va voler
recordar-lo en un homenatge organitzat a la mateixa finca on va residir el
músic. Va ser una sort de funeral laic al qual van assistir entre
d'altres, Antoni Tàpies, Albert Manent i Josep Soler. Mesos després,
Cirlot va publicar una de les seves obres cabdals, el poema en prosa La
Dama de Vallcarca, recollit en el llibre Cirlot en Vallcarca (Alpha Decay)
juntament amb altres textos de l'autor que il.lustren la seva relació amb
aquesta contrada barcelonina.

El llibre també inclou un article-glossa de la seva filla, Victoria
Cirlot, escriptora, editora i professora de literatura medieval de la
Universitat Pompeu Fabra, a més d'un recull de fotografies del barri a
càrrec de Manel Armengol. "L'estada de Schönberg va convertir Vallcarca en
un lloc de peregrinatge pels amants de la música. El meu pare va percebre
aquell lloc com un paisatge simbòlic i fins i tot hi va complir l'ideal
surrealista de l'objet trouvé, en el seu cas un tros d'arbust cremat que
va conservar a casa. Vallcarca, passat el temps, encara gaudia de part de
la seva singularitat, tal com vaig poder constatar quan preparava els
materials del llibre. Lamentablement, a Barcelona ja no queden molts
d'aquests espais", apunta Victoria Cirlot.

L'heterodòxia és des de l'inici marca Vallcarca.

A Un 'Bloomsbury' casolà. David Castillo va haver de reescriure moltes
planes de la seva darrera novel.la El mar de la tranquil.litat (Proa), que
és també una biografia de Vallcarca, el barri on va créixer. "A mesura que
anava escrivint, l'Ajuntament enderrocava cases i més cases. El paisatge
de la meva novel.la i de la meva infantesa estava desapareixent", explica
Castillo, qui considera fins i tot que allò que es troba el visitant quan
surt de la parada del metro de Vallcarca ja no és Vallcarca. "Ens hem
quedat sense barri, sense aquella part que li donava identitat", afegeix
Castillo.

"A Vallcarca i l'entorn, com el barri del Coll, és on més escriptors
catalans han viscut per metre quadrat. La llista és molt llarga i inclou
autors com Marià Manent, Joan Perucho, Joan Ferraté, Pere Quart o Joan
Sales. No conec un altre territori de la geografia catalana on s'hagi
donat aquesta concentració. No cal dir que si ja parlem del proper Carmel,
entrem de ple en tot l'imaginari de la narrativa de Juan Marsé", subratlla
Castillo, una de les veus més crítiques amb el canvi de pell de la vella
Vallcarca.

A la transformació urbanística en curs no hi ha projectat cap equipament
cultural nou, malgrat que al districte de Gràcia afirmen que encara queda
per assignar l'ús que tindrà un local de 2.000 metres quadrats ubicat a
l'avinguda de Vallcarca i que es podria convertir en el Casal del Barri.
Queda per veure, per tant, quina serà l'oferta d'aquest local, perquè els
anuncis no sempre es compleixen. Per exemple, fa uns anys es va dir que la
finca modernista Sansalvador —ubicada al Coll i un dels primers encàrrecs
de l'arquitecte Josep Maria Jujol datat el 1909— es convertiria després de
la seva restauració (ja gairebé acabada del tot), en un centre
d'investigació consagrat a l'obra de l'arquitecte. Finalment, la finca
s'ha convertit en seu del Taller d'Història de Gràcia. En el futur es
posaran en marxa visites organitzades dins de les rutes del Modernisme, un
àmbit en què també tenia alguna cosa a dir la Vallcarca derruïda.

A Modernisme humil i amb encant. En aquest recorregut per la memòria
cultural de Vallcarca no podia faltar el Modernisme. A l'inici, quan
formava part d'Horta, la població de Vallcarca estava integrada per dos
grans grups d'habitants. D'una banda, hi havien els estiuejants,
propietaris de petites torres i casetes que finalment van conformar la
fesomia del barri ara per terra. D'una altra banda, la gent de la vall,
amb interessos molt diversos, que reivindicava millors comunicacions per
escapar d'un aïllament crònic. Les distàncies es van salvar gràcies a la
construcció del pont de Vallcarca, un dels elements més cridaners del
barri.

Aquelles cases no podien defugir les modes del temps i estaven plenes de
detalls modernistes que van convertir Vallcarca en parada obligada dels
nombrosos estudiosos d'aquest corrent arquitectònic. A més, des de
l'avinguda de Vallcarca s'agafa la baixada de la Glòria, el carrer que
acaba en una de les entrades del Parc Güell, la que dona accés a la part
forestal del conjunt monumental i a alguns dels millors miradors per
gaudir d'unes vistes espectaculars de Barcelona.

Aquests detalls modernistes, alguns molt humils però amb encant, no
estaven catalogats com a patrimoni i han tingut la mateixa sort que les
cases on estaven situats. Malgrat això, Vallcarca continua formant part de
les rutes modernistes gràcies a edificis com la Casa Comas d'Argemir, obra
de Josep Vilaseca i Casanovas ubicada a l'avinguda de la República
Argentina.

La seva proximitat a zones verdes, com l'esmentada del Parc Güell o del
Turó de les Tres Creus —al qual s'accedeix via bifurcació per la mateixa
entrada de la baixada de la Glòria—, segueix sent un reclam per atreure
nous veïns que busquen tranquil.litat i alhora una certa proximitat amb el
centre de Barcelona. És el cas del nou director de l'Orquestra Simfònica
de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), Pablo González, que va triar
aquest barri perquè li permetia estar en contacte amb la natura. González
va descobrir després amb gust que Arnold Schönberg va ser durant un temps
un dels residents il.lustres de Vallcarca, però la cultura del barri no
només ha viscut del passat. També ha creat tendències a base de graffitis.

A Bressol de l'art urbà. Ai las, els graffitis, cosa delicada a Barcelona.
Però agradi o no, la ciutat va ser l'entrada a Espanya d'aquesta pràctica.
Els seus inicis daten dels anys vuitanta (sempre els vuitanta!), i es van
donar al turó del Carmel, a la zona de les velles bateries antiaèries.

Aviat, els graffitis es van expandir per zones properes com Vallcarca, on
encara en queden de molt interessants de caire realista. Durant els anys
noranta, els graffitis de Barcelona van tenir un gran ressò internacional
i la ciutat era citada com un referent mundial (a Internet queden rastres
encara d'aquella admiració). Graffiters de diversos països es disputaven
els anomenats Halls of Fame (murs de la fama) de la ciutat i Vallcarca en
va ser un dels temples.

Tot això va acabar amb les polítiques restrictives de l'Ajuntament que van
convertir qualssevol d'aquestes expressions en il.legal. El debat es va
tancar amb arguments de civisme; finalment s'ha considerat que tant un tag
(les omnipresents signatures amb esprai) com un graffiti són la mateixa
brutícia. Diversos col.lectius de creadors s'han queixat d'aquesta
situació i sembla evident que s'hauria de tornar a obrir el debat tenint
en compte el valor estètic d'aquesta disciplina. Raons no els en falta,
perquè en aquest moment hi ha moltes veus que assenyalen Banksy com
l'artista viu més important del nostre temps. A més, els graffitis ja han
començat a ser objecte d'estudi a les universitats i protagonistes de
diversos treballs acadèmics.

El regidor del districte de Gràcia, Guillem Espriu, diu que mai no ha
tingut una reivindicació en aquest sentit i que, si li plantegessin, es
podrien buscar solucions per oferir algun espai als graffitis sense
incomplir la normativa. Per exemple, posant a disposició parets que estan
destinades a ser enderrocades, cosa que no afectaria una expressió
artística que neix amb pulsió de ser efímera.

En qualsevol cas, l'art al carrer mai no ha estat aliè a Vallcarca. Ans al
contrari, perquè un dels elements més visibles és el gran mural que va fer
Joan Barjau l'any 1988 a la paret mitgera dels números 51 al 55 del carrer
del Repartidor.

Barjau va poder tirar endavant el projecte gràcies a un petit ajut de les
caixes d'estalvis i a la col.laboració de l'arquitecte Gabriel Poblet, veí
de l'edifici. Feia poc, no més d'un any, que s'havia pintat la primera
gran paret mitgera a la ronda del General Mitre. L'autor va fer un
homenatge al Parc Güell fent una versió del famosíssim trencadís de Gaudí.
Tot un visionari, si es veu la proliferació que ha tingut després el
trencadís en els més variats productes de marxandatge. El mural serveix
també per recordar la proximitat del Parc Güell, l'únic que sembla
immutable a la zona.

A Abandó. Els graffitis regnen en zones degradades. Aquest n'és l'àmbit
natural: les runes. Per això van proliferar tant a Vallcarca, perquè era
un barri abandonat per les institucions. La població del barri envellia i
amb ella, tot el paisatge urbanístic. No es va reformar gairebé res i quan
s'ha decidit de fer alguna cosa, la solució ha estat derrocar i començar
de zero.

Les cases abandonades, especialment les de la zona del carrer de la
Farigola, van ser okupades i amb el temps Vallcarca es va convertir en
"territori okupat", tal com diu Espriu.

Encara queden cases okupades, però la majoria s'han convertit en
descampats i solars en espera que la iniciativa privada repunti i
'creixin' edificis nous. Tal com està el sector de la construcció no serà
fàcil, reconeixen al districte, però bona part de la transformació de
Vallcarca consisteix en obra pública. El regidor creu que es necessitaran
com a mínim sis anys per acabar la nova avinguda de Vallcarca, i això si
no hi ha més restriccions econòmiques. La reforma, afegeix, és molt
complexa, perquè el pla va acompanyat per processos d'expropiació, com el
de La Casita Blanca, i de la construcció d'edificis per reallotjar els
veïns afectats, entre altres intervencions.

El col.lectiu okupa de Vallcarca tenia mala relació amb els veïns, però
van convertir el barri en un bastió del hard-rock i l'ska que atreia
jovent alternatiu. Vallcarca es va convertir en l'Off-Gràcia i en referent
dels fanzines contestataris: els antisistema van contribuir a signar la
sentència de mort de la vella Vallcarca. Entre la gent que més s'hi
oposava es trobaven els nous veïns que s'havien anat instal.lant al barri
i que volien posar fi a aquell entorn tan degradat. Perquè cal reconèixer
que la transformació de Vallcarca s'ha pactat amb les associacions de
veïns del barri. Com la de Gràcia Nord-Vallcarca, que presideix Josep
Montmany, que viu al barri des de fa 10 anys. "La part antiga de Vallcarca
estava tan deteriorada, que no vam valorar el barri des d'una perspectiva
de patrimoni. Només hi havia rates i okupes. En realitat, no ens hauríem
oposat a un altra mena de reforma, però no se'ns va plantejar, ni
nosaltres ho vàrem pensar. És veritat que aquesta reforma canvia totalment
l'aparença del barri, però hem preferit que les coses estiguin netes sobre
altres qüestions". Doncs dit i fet, un altre lloc singular esborrat del
mapa barceloní.

A Adéu, però... I què ens queda? Doncs, prendre alè per coronar els seus
carrers costeruts, recordar que Vallcarca i el Coll van ser el regne de
l'Editorial Bruguera —la factoria dels somriures—, parlar amb la gent gran
que recorda quan el barri era com un poble amb una espardenyeria i una
vaqueria, gaudir d'algunes de les millors vistes de Barcelona, fer
fotografies d'un món que s'acaba —hi ha molts fotògrafs aficionats que hi
prenen instantànies— i desitjar, és clar, que els veïns siguin molt
feliços amb la nova Vallcarca.

© EDICIONES EL PAÍS S.L. - Miguel Yuste 40 - 28037 Madrid [España] - Tel.
91 337 8200

http://www.elpais.com/articulo/paginas/Adeu/Vallcarca/elppor/20110210elpbqcpag_11/Tes