[REpensar Barcelona] Història d'un engany

[Facturació Coop. Món Verd]

      Feia temps que volia escriure una petita història. La història d'un engany. Tot va començar amb una generació nascuda als setanta, a principis, mitjan i final. Potser també als vuitanta. De fet és força irrellevant. El cas és que amb això de la transició, als 70, es van agafar algunes coses amb molta empenta. Jo sóc d'aquesta generació. Escola en català, fins i tot les dues hores de castellà que fèiem a la setmana, i en un ambient cultural i educatiu català. Fins als catorze anys, que és quan vaig marxar de l'escola a l'acabar l'EGB, jo vaig viure en un país normal. Es podria dir que, en el meu cas i el de tants d'altres, l'administració va fer bé la feina. Tenia 14 anys i literalment no sabia parlar el castellà i per aquest fet i la vergonya d'utilitzar-lo em vaig mantenir bilingüe passiu fins als 25.

      Et vas fent gran i surts de la infantesa. Comences a quedar amb els amics, te'n vas de gresca i descobreixes el món que t'envolta. A poc a poc, t'adones, des del punt de vista lingüístic, que has estat immers durant uns anys en una realitat inexistent. El govern va començar a fer els canvis pels fonaments, però en els fonaments va quedar la cosa. Amb l'escola no n'hi ha prou, i jo demano: per què no s'han atrevit amb la resta? Només s'havia d'aplanar el terreny a una generació que creixíem per primera vegada, després de molts anys de prohibicions, amb la llengua com a fet normal. La teníem com a llengua mare, en coneixíem la gramàtica, la literatura, la història, la geografia. Sortíem amb els amics als llocs de moda, però l'oferta era de forma majoritària en castellà. El cinema, els videojocs, la música a la ràdio... Anàvem a les discoteques a on sempre, per defecte, rares vegades se't dirigien en català. La gent flirtejava en castellà. Parlo de Barcelona i rodalia. Érem uns herois. Manteníem la llengua, volíem consumir en català i cercàvem els indrets, els moments. A comarques l'ús social encara no patia. Cada cop més, un servidor, es va anar allunyant de la ciutat per concentrar-se a comarques (la Segarra). Allà hi tenia els amics de la infància. Arreu l'ús social de la llengua era viu, fins i tot a les discoteques per flirtejar. Em sentia còmode a la Segarra , lingüísticament parlant. 

      Amb tot això, vàrem tenir un parèntesi de normalitat una altra vegada. Va ser cap allà els anys 90. L'esclat del rock en català. Allò sí que va ser bo! Vàrem anar a tots els concerts. Vàrem comprar (bé, i piratejar) tots els CD que vàrem poder. Renoi quina època més maca! En el nostre record queda. Orgullosos d'assistir a concerts amb més de 20.000 persones!

      El temps passà i el món laboral arribà. Havien passat ja uns anys amb democràcia, amb normalització lingüística, etc. Però en aquest moment, excepcions a part, tot continua igual. La llengua no existeix. En el millor dels casos s'utilitza de forma oral, tot i que moltes empreses tenen la moda o el costum que els treballadors s'expressin en castellà entre ells. Deu fer més bonic. La paperassa es fa sempre en castellà, així com les comunicacions internes a l'empresa o amb altres empreses. Les factures, rebuts, albarans, llistats, tot, tot i tot en castellà. Ja no parlem de l'etiquetatge dels productes, l'atenció al client o fins i tot posar unes instruccions en català. Bé, no serem tan negatius, sí que se'n fan de comunicacions internes escrites en català, però llavors, si mirem més prim, costa trobar escrits, correus electrònics, etc. que no continguin faltes d'ortografia. La gent encara ara no sap escriure en català. 

      El resultat després de més d'un quart de segle de política lingüística és que podríem dir que no hi ha resultat. El català amb prou feines passa de ser llengua d'ús oral en el món de veritat. El món empresarial i de l'oci hi viuen en general, encara ara, d'esquena. El món de l'oci (cinema, televisió, etc.) ha fet en 25 anys el que no han fet 300 anys de governs de repressió amb reis absolutistes i dictadors inclosos. Podem donar també gràcies a TV3, que és l'eina d'espanyolització més potent que tenim en aquests moments. Gràcies CiU per crear-la, ens calia. Gràcies PSC-PSOE per manipular-la. Gràcies ERC per ésser-ne còmplice.

      Per part del govern, no es tractava d'inventar res. Només copiar lleis i legislacions d'altres països; sense anar massa lluny, copiar lleis que a Espanya s'apliquen amb rigor amb la llengua espanyola o a França amb el francès. També cercar símils, que n'hi ha, com ara a Lituània, Estònia o Letònia, i per aquells que diguin que no ho podem fer perquè no som independents, tenim el Quebec per a emmirallar-nos. Només cal una cosa que cap govern ha tingut: valentia i creure en el que som. Les institucions no s'han atrevit a legislar de veritat per por d'enfrontaments amb l'empresariat reticent a certs canvis. I també, per enfrontaments polítics amb Madrid. El català, en el millor dels casos, s'acaba a l'escola. Després tot ja és una altra història.

      Els culpables ja no són sempre a Madrid. Els culpables són a casa nostra i molts tenen noms i cognoms catalans que es perden en els temps. Gent a qui no agrada el català, entre altres coses perquè no s'ha dignat mai a reciclar-se i aprendre'l a escriure (ara bé, no tenen problemes per fer anar telèfons mòbils d'última tecnologia). Gent a qui fa nosa la llengua perquè es pensa que és una cosa d'estar per casa, que l'hem de parlar en veu baixa i malament, no fos cas que algú se n'assabentés. Gent que encara arrossega perjudicis. També s'ha de dir que moltes actituds envers la llengua a fora dels Països Catalans continuen intactes des de fa segles. Al govern espanyol, per molt que es facin els multiculturals, el català se'ls en fot i els és més una nosa a suprimir que cap altra cosa. Els és una llengua inútil ara més que mai, ja que ens tenen bilingüitzats, però l'han de fer servir per quedar bé o perquè a vegades la llei els "obliga". El govern espanyol, sigui del color que sigui, continua només promocionant l'espanyol i boicotejant qualsevol intent del català d'anar més enllà. El secessionisme lingüístic al País Valencià promocionat des de Madrid i des de València mateix, està sembrant una llavor que mica en mica va donant els seus fruits. Entre d'altres coses, crec fermament, que la simple creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la seva permament existència, és un atac al cor de la nostra llengua. Oficialment els acadèmics de l'AVL (alguns no són ni lingüistes) reconeixen la unitat de la llengua, això sí, fan cabrioles per no anomenar mai els mots "català" o "catalana" en les seves declaracions oficials d'unitat lingüística. Hi ha dos fets que no entenc. Una sola llengua que no té cap separació física, ni pràcticament política (la majoria de parlants som sota el mateix Estat, i els que no, són a la UE) ha de tenir dues acadèmies que la regulin? Si els acadèmics de l'AVL reconeixen la unitat de la llengua, per què mantenen vigent una institució sense sentit com l'AVL? Per què no es fusionen, doncs, l'AVL i l'IEC? No diuen que la unió fa la força? És que ningú veu que, si res no canvia i el PP no s'atura,  només és qüestió de temps que els acadèmics de l'AVL acabin sent tots secessionistes i que l'AVL acabi canviant les seves sigles per ALV?Per què a la Sénia s'han de regir per l'IEC i a Rossell per l'AVL? 

      A més, hi ha hagut un procés clar de substitució lingüística que tenim ben documentat. Els nostres avis eren monolingües en català, els nostres pares eren bilingües sabent escriure només en castellà, però d'expressió oral netament catalana. Les noves generacions tenen dificultats per a expressar-se en català. El proper pas és ja l'abandó de la llengua dèbil. El català s'està degradant a marxes forçades. A Barcelona i rodalia l'argot popular ha quedat pràcticament substituït pel castellà o per traduccions barroeres. La fonètica és cada cop més apitxada i ja no parlem d'estructura o dels pronoms febles, que de tant febles que són ja no hi són. A comarques anem millor, però no sé si queda cap lloc del nostre territori lingüísticament verge. Puc parlar per la Segarra , una comarca que jo mateix puc afirmar haver-la vist verge, on la integració dels immigrants s'està fent en castellà. Te'n vas a Guissona i tots els ucraïnesos i romanesos que treballen a l'Avícola de Guissona parlen en castellà perquè els guissonencs els parlen en castellà. Perquè a l'empresa se'ls ensenya en castellà. A la resta de pobles on hi ha immigrants, siguin d'on siguin, passa el mateix. A Sant Guim de Freixenet, poble ple de marroquins, la gent els parla en castellà. Increïble però cert. Estem cavant la nostra pròpia tomba. La immigració és la nostra última oportunitat d'or per a poder tenir una societat que faci servir com a llengua franca el català per entendre's. Ucraïnesos amb marroquins, amb pakistanesos, amb argentins, etc. es podrien entendre en català entre ells. Això crearia unes necessitats lingüístiques que farien reaccionar certes parts de la nostra societat. 

      De moment mantenir la llengua és cada cop més un acte de militància i de resistència, i amb això anem malament. No tothom té vocació de lingüista, ni de militant de causes perdudes o no. A la gent no li agrada complicar-se la vida. Quan sortim al carrer a comprar, anem als llocs on més bé podem comprar pel preu i sense problemes, i la llengua és igual. El català pot ser sinònim de problemes segons a quins llocs es va (locals de moda, comissaries, govern, etc.) i estic parlant per un sector important de la nostra societat que així ho veu.

      Per un altre cantó, tenim una de les llengües del món amb més diccionaris, gramàtiques, estudis, i tot el que hi vulgueu afegir. També és l'única llengua  de la qual estem documentant la seva extinció. Ho tenim tot ben escrit, documentat i referenciat. Potser d'aquí a uns anys o segles, els estudiosos es demanaran per què no hi vàrem fer res si vèiem el que ens estava passant. Ho teníem tot a favor: teníem un ensenyament, teníem un govern que utilitzava la llengua (els únics) de forma habitual i que la podia regular per llei, uns polítics "catalanistes" (els de dretes i els d'esquerres). Va ser com un suïcidi col·lectiu, diran. Un altre misteri a resoldre com l'extinció dels maies.

      Em demano mil vegades de què m'han servit tots els estudis que he fet en català si després no l'he pogut fer servir amb normalitat?  Per què hi ha gent que m'enganya amb aquests temes i es fan dir nacionalistes però només ho són  l'onze de setembre? Per què després d'un quart de segle de normalització la majoria de gent encara ara no passa de fer un ús oral de la llengua? Per què les empreses no el fan servir? Per què els castellanoparlants a casa nostra tenen una impunitat lingüística que nosaltres no tenim ni a l'escala del nostre edifici? Per què els polítics no fan els deures? Per què haig de patir per aquesta llengua cada dia? Podrem recuperar mai llocs com Perpinyà o Alacant? 


      Un amic meu (q.e.p.d.) deia que "com tu mateix t'ho fas, no t'ho farà mai ningú". Però què passa quan tu mateix (els catalans) ja hem deixat de fer? 

      El meu missatge pot semblar pessimista, però crec que és la realitat vista des del punt de vista d'un observador com jo. No sóc lingüista ni res que s'hi assembli, per la qual cosa la meva opinió pot ser totalment rebatuda. He viatjat i he viscut fora i sé el que és viure en una societat amb una llengua normalitzada. Sé el que és voltar pels llocs, anar al cinema, comprar, prendre un cafè, etc. sense haver de preocupar-se per quina serà la llengua del menú del restaurant o si el cambrer farà ganyotes perquè no m'entén. Comparo i veig que aquí no anem bé. Escolto i veig jo mateix, en la meva joventut, que la llengua va endarrere i no són sensacions ni pressentiments. El català entre el jovent de Barcelona costa de sentir, i quan el sents... ai! Mare mare meva! Quin mal d'orelles!

      En aquests moments estem en una situació reversible. Malgrat tot, queda moltíssima gent que sap el català i que en fa un ús diari. La situació la podem decantar i potser podríem arribar a recuperar zones perdudes o semiperdudes, no en tinc cap dubte. Però som en una contrarellotge i, sí, ens ve de 5 anys. En funció del que fem aquesta propera dècada determinarem el futur d'una de les dues llengües que es parlen en els territoris de parla catalana sota administració espanyola, i, de retruc, a Andorra, que no és més que un satèl·lit lingüístic. Després ja no hi haurà marxa enrere. 



      David Valls és usuari de Racó Català, cineasta i observador de la llengua

      


------------ próxima parte ------------
Se ha borrado un adjunto en formato HTML...
URL: http://www.moviments.net/pipermail/ciutat/attachments/20070117/935e2948/attachment-0001.htm