Publicat a Vilaweb: <a href="http://www.vilaweb.cat/noticia/4041234/20120919/sistema-educatiu-moltes-febleses.html">http://www.vilaweb.cat/noticia/4041234/20120919/sistema-educatiu-moltes-febleses.html</a><br><br><h1>'El sistema educatiu té moltes febleses'</h1>
<div class="entradeta"><p>El pedagog Joan Domènech reflexiona sobre els temes de fons que recorren actualment l'escola i l'educació</p></div>
<div class="addthis_toolbox addthis_default_style ">
</div>
<p><a href="http://joandf.blogspot.com.es/">Joan Domènech Francesch</a> és un dels teòrics de referència en el marc de la renovació pedagògica a Catalunya. Autor de '<a href="http://www.grao.com/llibres/col-leccions/micro-macro-referencies/elogi-de-l-educacio-lenta">Elogi de l'educació lenta</a>', ha reflexionat molt sobre l'educació. Alhora, està en actiu: és el director de l'<a href="http://phobos.xtec.cat/ceipfg/">Escola Pública Fructuós Gelabert</a>
de Barcelona, i per tant viu activament la problemàtica escolar
d'aquest inici de curs. Per totes dues condicions, l'entrevistem en
profunditat, sobre la situació de l'ensenyament a Catalunya, en un dels
inicis de curs més difícils de les darreres dècades.</p><strong>—Aquest any l'inici de curs deu ser dels més traumàtics de les darreres dècades.</strong> <br>—Segurament.
En part sí. A finals del curs passat, parlant amb companys que porten
molts anys de batalla, de docència, dèiem: 'Estem arribant a una
situació que s'assembla a les condicions en les quals vam començar a
treballar, en quant a condicions de l'entorn.<br><br><strong>—I per què?</strong><br>—Jo
no sé si vam estirar més el braç que la màniga durant uns anys, si vam
viure per sobre de les nostres possibilitats. Però la veritat és que
s'havia començat a construir les bases per tenir un sistema educatiu
modernitzat, modern. També veig que arrosseguem molts problemes que no
s'han resolt quan s'havien de resoldre. De manera que ara ens trobem amb
un sistema educatiu que té moltes febleses i que s'ajunta amb una
conjuntura econòmica concreta. De tota manera, deixa'm dir que la crisi
econòmica també és interpretable, i que ens movem dins un pensament únic
que diu que aquesta crisi és inevitable i que les mesures que es prenen
són inevitables, cosa que sospites que no és gaire veritat perquè sinó
no canviarien cada dos per tres aquestes mesures. <br><br><strong>—Quins problemes no s'havien resolt abans de la crisi?</strong><br>—El
nostre sistema educatiu s'ha modernitzat molt ràpidament. En
vint-i-cinc anys hem fet el que altres països han fet en seixanta anys.
Aquesta acceleració ha propiciat que algunes coses s'acceleressin molt,
com ara les infrastructures (entre el 2004 i el 2009 es construeixen més
de dues-centes escoles públiques noves a Catalunya), la Logse,
l'allargament de l'escolaritat fins als setze anys… Però determinats
problemes de fons del sistema educatiu no es resolen. De manera que ara
s'ajunta tot. I en aquest sentit sí que és una situació preocupant.
Tampoc no s'han fet bons diagnòstics del sistema educatiu quan s'havien
de fer i ara ens trobem en una situació caòtica.<br><br><strong>—Una situació caòtica?</strong><br>—En
el sentit de què passa amb les substitucions (no dotar d'un substitut
durant els deu primers dies d'una baixa laboral), la reducció de la
plantilla (3500 places menys), el posar en qüestió la inclusivitat, els
recursos per a la inclusivitat, la reducció de despeses de funcionament,
la situació familiar que cada vegada és més problemàtica… En aquest
sentit sí que és una situació molt delicada.<br><br><strong>—Efectivament,
2000 mestres interins menys que l'any passat (3.500 places menys en el
conjunt de la plantilla del professorat comptant les jubilacions) per un
curs amb més alumnes que mai, 30.000 alumnes nous; 1,300.000 en total,
entre primària i secundària. Això no lliga.</strong><br>—No lliga, però
li hauries de preguntar a la consellera, perquè ella fa els números i li
surten tots rodons. Ens movem en unes estadístiques globals, però una
cosa són les xifres macro i una altra cosa és què passa a cada escola.
Hi ha una sèrie de mecanismes que desestructuren la feina i comporten
conseqüències. Per exemple, a la meva escola tenim una plantilla de
vint-i-set mestres. Amb els anteriors criteris, hauríem de tenir una
plantilla de vint-i-vuit mestres i mig o vint-i-nou. <br><br><strong>—El fet que no es cobreixin les baixes laborals fins el desè dia, això agreuja la situació.</strong><br>—I
no només això. La consellera ha tingut molt d'interès en iniciar el
curs amb les plantilles complertes. Però no és ben bé així: nosaltres
tenim una baixa que està coberta per una persona que no fa el 100% de
l'horari sinó només el 86%, de manera que no fa 37,5 hores a la setmana
sinó que només en fa 32,5. L'argument del departament és que s'ha
d'estalviar, però l'ensenyament no para de degradar-se. Ara bé, el
sistema té un efecte pervers, perquè tot això passa en un moment en el
qual les escoles no tenen prou fortalesa i els mestres no tenen una
cultura professional suficientment assentada com per assumir un repte
d'aquest estil, que és un repte de país en el fons.<br><br><strong>—Què voleu dir?</strong><br>—El
missatge de les administracions és només el de 'ens hem d'estrènyer el
cinturó', però no hi ha cap altra missatge de valoració. Mira les
declaracions d'Hollande de fa una setmana, que va dir: 'Ho retallaré tot
exccepte educació i justícia'. Bé, això és un missatge concret, és una
política concreta. De polítiques també n'hi ha d'estils diferents i
promouen o no promouen una situació que faci que tinguis més o menys
ganes d'apretar-te el cinturó, davant d'una situació que recau sobre tu.<br><br><strong>—La crisi pot justificar les polítiques d'ensenyament que apliquen les adminsitracions catalana i espanyola?</strong><br>
—Podrien
aplicar polítiques diferents. Ara, les polítiques a vegades són un
reflex de la societat. No és només la perversitat del sistema polític o
dels polítics, del PP o de CiU, sinó que la societat tampoc és conscient
del que ens hi juguem amb tot això. La gent que pensa sobre la situació
actual d'una manera més global vincula la sortida de la crisi amb la
inversió en educació. Però aquí, ni a Catalunya ni a l'Estat, hi ha cap
consciència d'això. Per exemple, l'escola pública no és un tema
d'interès per a la classe política dominant en aquests moments. L'escola
pública en el sentit d'un sistema integrador, comprensiu, que
globalment i de forma general pot garantir una igualtat d'oportunitats,
un creixement del coneixement, un creixement de la societat del
coneixement… Altres països fa temps que han fet aquests deures, en canvi
nosaltres no els hem fet. Estem en un sistema molt disgregat.<br><br><strong>—I en aquest sentit, l'escola pública de qualitat està en perill?</strong><br>—Hi
ha una cosa que passa desapercebuda: les retallades no afecten mai per
igual a tothom. Tenim un sistema educatiu públic molt desigual, amb
escoles de molt diferent categoria (de composició de l'alumnat,
d'implicació de les famílies, d'implicació del professorat…). Jo tinc la
hipòtesi que les retallades no afecten totes les escoles per igual,
sinó que sobretot afecten les puntes del sistema i els sectors més
desafavorits. Per tant, les retallades afecten sobretot aquelles escoles
que són més fortes, vull dir que s'han plantejat amb més profunditat
tota la qüestió pedagògica, i, per altra banda, a aquelles escoles que
tenen un alumnat amb més dificultats.<br><br><strong>—Per tant, les retallades sí que afecten l'escola pública de qualitat.</strong><br>—Sí,
afecten l'escola pública de qualitat. Una de les coses que se'ns
intenta vendre és la idea que la qualitat no depèn dels recursos. Això
és una afirmació molt contradictòria i si no s'explica bé pots caure en
la demagògia. Primer: si els recursos no afecten la qualitat educativa,
això vol dir que durant tots aquests anys hem tirat els recursos per la
finestra? Moltes escoles es poden sentir ofeses, perquè han estat moltes
les escoles que han aprofitat al màxim aquests recursos. Que n'hi ha
que no ho han fet? És possible. Ja he dit que el sistema educatiu és
molt desigual. Però quan es retallen aquests recursos les escoles que
pateixen més són les que han aprofitat bé aquests recursos. Les altres
pateixen també, però potser no pateixen de la mateixa manera.<br><br><strong>—La
consellera Rigau diu que la qualitat educativa no se'n ressentirà,
gràcies a l'esforç dels mestres, que enguany faran més hores lectives.
Però les condicions educatives han generat preocupació, desmotivació,
frustració, indignació entre els mestres.</strong><br>—Sí, s'han de fer
mans i mànigues per mantenir la màxima protesta cap a l'exterior i
alhora un bon clima intern, entre el professorat de l'escola. <br><br><strong>—Però
el col·lectiu dels mestres, davant d'unes condicions tan dures, no està
majoritàriament en peu de guerra. Hi hauria d'estar?</strong><br>—El
col·lectiu d'ensenyants sempre s'ha mogut en una mena de gran
contradicció: si plantegem la reivindicació d'una forma massa radical,
sobretot els que treballem a l'escola pública, en el fons ens tirem
pedres sobre la pròpia teulada. Per exemple, qualsevol vaga en un servei
públic en el fons a qui perjudica és a l'usuari no pas a
l'administració. Si, a més a més, ajuntem la visió d'una part del
col·lectiu, que creu que l'adminsitració no està per l'escola pública,
encara l'afecta menys. És una situació profundament contradictòria. Per
altra banda, el col·lectiu del professorat és un col·lectiu també feble.
La consciència professional dels mestres és una consciència molt feble.
No sé si arribem a ser professionals en el sentit més comú de la
paraula. Som un col·lectiu que necessitem constantment que algú ens
digui el que hem de fer. Això es contradiu amb la professionalitat.<br><br><strong>—Què vol dir que com a col·lectiu necessiteu que us diguin el que heu de fer?</strong><br>—Crec
que no hem crescut prou professionalment. Els professionals són els que
diuen: 'jo sé com he de fer una cosa determinada, em sento capaç de
resoldre els problemes, el que vull és tenir autonomia, el que vull és
tenir capacitat de decisió…', i moltes vegades això no es dóna entre els
mestres. Per tant, aquesta feblesa que arrosseguem de fa temps es nota
molt. I també caldria plantejar-nos si fer vaga és la millor opció o cal
cercar altres formes de protesta i de propostes reivindicatives.<br><br><strong>—Hi heu pensat en aquestes propostes i formes de protesta alternatives a la vaga?</strong><br>—Sí,
hi he pensat, i a la nostra escola debatem sobre aquest tema. A nivell
general estem en un moment que no podem cremar tots els cartutxos de la
nit al dia. Ens trobem en una situació feble, com he repetit moltes
vegades. A més, hi ha una certa consciència social que per molt que
protestis no aconseguiràs canviar res, per tant, no cal que protestis. I
això també ens ho repeteix la conselleria. És una altra part del
missatge que ens arriba. Per tant, estem en un moment en el qual cal
treballar per augmentar la consciència social sobre el fet que
l'educació és important, i que l'educació pública és important per un
país i pel futur d'un país. I que l'educació és important per sortir
d'una crisi que ni hem manegat nosaltres ni en som culpables. <br><br><strong>—El problema va més enllà de les aules.</strong><br>—Tenim
una societat que valora relativament l'educació. Està contenta del
sistema educatiu, però no sé fins a quin punt valora la importància que
té l'educació i és capaç de convertir una retallada en un problema
social. El problema és que estem hipotecant un sistema educatiu pel
futur, perquè el que avui deixem d'invertir ho patirem d'aquí a deu
anys. Aquest és el problema. Els efectes no són immediats, com en la
sanitat. I encara tenim un altre front, que també arrosseguem, que és el
problema de l'adminsitració, que no ve d'ara.<br><br><strong>—Què vol dir 'el problema de l'administració'?</strong><br>—Tenim
i hem tingut una administració que té una mena de pecats originals. Ha
destinat la major part dels seus recursos i de les seves polítiques a
dissenyar com han de ser les coses, en comptes de dedicar-se a posar les
condicions perquè el canvi i la millora sigui possible. És la moneda
vista per una cara o per l'altra.<br><br><strong>—Expliqui's.</strong><br>—Hem
viscut una administració (no només l'actual, també l'anterior) que
enfoca la seva política a dir com s'han de fer les coses. Això no
afavoreix que s'enforteixin els centres, al contrari, els debilita.
Perquè constantment et diuen com has de fer el currículum. Mira, una
anècdota: fa uns anys fins i tot van sortir reglades les cançons que
havies d'ensenyar als nens. Hi ha llista de lectures obligatòries en
altres etapes… Hi ha molts elements de control, que venen imposats,
perquè l'educació és un sistema ideològic. Però això té un efecte
pervers sobre el sistema, perquè no ajuda a enfortir-lo. <br><br><strong>—I què hauria de fer l'administració?</strong><br>—Entenc
que l'administració el que hauria d'haver fet és ajudar a posar les
condicions com perquè els centres poguessin enfortir-se, poguessin
créixer. I hauria d'haver destinat els recursos i els hauria de destinar
ara també en aquesta direcció. Per mi, les polítiques de
l'administració estan equivocades en aquest sentit. Els centres són
febles, perquè no s'ha afavorit una cultura d'autonomia, de
responsabilitat, d'interdependència entre els centres. 'Joan, has
d'acatar', em va dir la consellera un dia de l'any passat, perquè teníem
un conflicte llarg, sobre el suport educatiu personalitzat (no ens van
respectar la manera com teníem de fer-lo a la nostra escola, i que feia
set anys que aplicàvem). Però, per aquesta raó, al final, els centres
acaben essent dependents del que vingui de fora, i no fomenten una
cultura que porti a fer les coses, discutint-les, reflexionant-les. I
ens podem equivocar, com tothom, perquè l'educació no és una ciència
exacta, però d'aquesta manera fem que la nostra institució sigui viva,
perquè ens converteixen en institucions dependents i mortes. <br><br><strong>—Parlant
del paper fiscalitzador de l'administració en l'educació, em pregunto
si considereu la Llei d'Educació de Catalunya una bona llei.</strong><br>—És
un marc, i la meva experiència em diu que tots els marcs són
interpretables. La Llei d'Eduació de Catalunya té aspectes interessants
que no s'han desenvolupat. Per exemple, el tema de l'autonomia. I no ho
volen desenvolupar. Tenim una administració centralista i la proposta,
molt primària, de descentralitzar els centres, ara s'està tirant enrere.
<br><br><strong>—Quan parla d'autonomia dels centres no desenvolupada en la llei, a què es refereix?</strong><br>—Possibilitats
que hi ha d'incidir en els substituts que t'arriben, possibilitat dels
centres de triar una part de la plantilla, o com a mínim que les
persones que arriben a un centre sàpiguen a quin centre van i si el
centre té un projecte pedagògic concret… Un dels problemes greus que té
l'escola pública és la incapacitat d'incidir sobre la plantilla. Preval
el criteri d'antiguitat fonamentalment i el col·lectiu al qual pertanys.
<br><br><strong>—Arribats en aquest punt, creieu que l'administració no està per l'escola pública?</strong><br>—Jo
crec que no. Però deixeu-me dir que en educació sempre correm el perill
de dogmatitzar o d'esquematitzar les respostes, i això a mi em
preocupa. No vull que es mal interpreti.<br><br><strong>—Matiseu.</strong><br>—Crec
que no es fa tot el que s'hauria de fer. Estic convençut que un sistema
educatiu de qualitat s'ha de basar en una escola pública molt potent. I
això no ho hem aconseguit.<br><br><strong>—Creieu que l'escola està reculant a condicions dels anys setanta?</strong><br>—Hem
d'aconseguir el suport social o l'escola sí que perilla. El punt
d'inflexió és aquest: aconseguir que les famílies recolzin molta de la
feina que es fa a l'escola, en unes condicions que són dolentes avui. <br><br><strong>—El recolzament de les famílies a l'escola és determinant, doncs?</strong><br>—Sí
que ho és. Jo penso que el punt d'optimisme o de pessimisme passa pel
recolzament social que poguem tenir. Perquè, jo no sé si hi ha
alternativa a la crisi (puc pensar que sí que n'hi ha i que no és la que
ens venen), però crec que el més fomut de la crisi és que no saps si té
fons o no en té, si encara anirem a pitjor l'any que ve. És una
situació que emocionament toca la línia de flotació en l'estat d'ànim de
la gent. Per això necessites un recolzament molt clar del teu context. I
aquest recolzament és el que pot possibilitar a mig termini el trobar
una alternativa, unes noves majories o noves maneres d'entendre el
funcionament d'un servei públic com és l'educació. Però també en aquest
aspecte patim una situació problemàtica. No des de tota l'escola s'ha
sabut crear aquest clima d'unitat, de treball conjunt. Els enfrontaments
entre sectors són un llast que tenim l'escola pública molt fort. <br><br><strong>—En aquest sentit, la crisi pot ser una oportunitat?</strong> <br>—Sí, si.<br><br><br>