<html><head><meta http-equiv="Content-Type" content="text/html; charset=UTF-8" /></head><body style='font-size: 10pt; font-family: Verdana,Geneva,sans-serif'>
<p>Les dones del 36</p>
<p><strong>Vençudes i oblidades</strong>. Van perdre la guerra. Perdre la guerra és una cosa que va passar a tota la gent normal. Però a elles els va agafar essent militants d'esquerres. Per tant, per a elles, perdre la guerra va significar haver de fugir per cames. I... això va voler dir passar mil penalitats: menjar malament, o no menjar durant alguns dies, dormir a terra, no tenir condicions higièniques normals, perdre la família, durant llargues temporades o definitivament, fins i tot perdre la parella durant molt temps, patir malaltia en situacions de no tenir assistència, passar moltes dificultats per poder-se guanyar la vida en un país estrany, a més a més amb una nova invasió feixista, i... en molts casos, la detenció i llargues penes de presó, o bé no tan llargues però penes de presó; en un cas, greus tortures físiques (amb seqüeles per tota la vida); i, com si el destí s'hi hagués volgut aferrissar, no hi va faltar la calúmnia per part d'indignes «dirigents», però... lo més pitjor: la cega obediència del càstig inhumà per part d'indignes companyes. (Després tot es va aclarir, però el mal ja estava fet.) Doncs bé: com si no n'hi hagués prou, ni tan sols hi van faltar els abusos d'una mala monja, convertida en enemiga declarada. Ara bé: la major part d'elles no van tenir tanta desgràcia com algunes.</p>
<p>Naturalment, com tothom sap, coses d'aquest tipus les van passar també molts homes vençuts. I tant! Fins i tot, en un nombre més gran. D'acord. Però... es que, després de molts anys d'ignomínia, d'insults i de silenci, un dia es va començar a dir una cosa, un altre dia algunes més, va arribar un temps en què es van publicar textos, i de mica en mica la societat espanyola va poder saber que hi havia hagut molts «espanyols» que havien patit, que havien resistit i que havien continuat sent fidels als seus ideals en les pitjors circumstàncies. Molts «espanyols». Naturalment, sempre es deia, o bé se suposava, que «també» hi havia hagut dones. Només faltaria! Però... d'elles no se'n parlava. L'any 2005, quan encara vivien, l'escriptora Isabel Olesti va fer <u>un gran servei a la cultura catalana</u> publicant la vida detallada de 9 d'aquestes dones (les que s'havien organitzat en una entitat per tal de tenir alguna visibilitat). Era <u>un acte de justícia</u>. I l'any 2019, en la trista escaiença del 80 aniversari de l'exili, Isabel Olesti va repetir la publicació, quan ja totes descansaven. A mi m'ha semblat que es podia eixamplar el seu coneixement d'una manera molt resumida.</p>
<p>Antoni Ferret </p>
<p><strong>8 textos a publicar A partir de la setmana que ve</strong></p>
</body></html>